“Si som el planeta blau, no té sentit pensar només en verd”

Barcelona ha estat escollida per ser la seu mundial del World Ocean Council, que a partir d’ara organitzarà cada any a la ciutat el seu congrés anual. Del 17 al 18 d’octubre la capital catalana acollirà la Cimera de l’Oceà Sostenible (Sustainable Ocean Summit) i el 19 d’octubre la primera cimera mundial de finances blaves (Blue Finance Summit-BlueFin 22).

Amb experiència en activitats de conservació mediambientals des de fa 30 anys, i havent treballat com a assessor per a empreses, institucions, agències i ONGs d’arreu del món, l’estatunidenc Paul Holthus, president de l’associació, ens explica per què s’ha triat Barcelona, què vol dir blava i, sobretot, què hi pinta l’economia.

–Què hi fa, aquí?

–Portem el World Ocean Council a Barcelona, en associació amb el Port i l’Ajuntament de la ciutat, per crear el gran hub mundial de l’economia blava. Barcelona és un lloc excel·lent per desenvolupar aquesta activitat i aquests negocis.

–Excel·lent per què?

–Barcelona ens sembla ara mateix la ciutat més dinàmica, juntament amb el seu port, en termes de lideratge de l’economia blava. Té els elements clau per ser-ne la capital mundial i sòcia principal del World Ocean Council.

–D’acord: doncs què vol dir economia blava?

–Aquest terme fa referència tant a l’economia del mar com a la sostenibilitat dels oceans i pretén involucrar no només els sectors que operen als oceans (amb activitat econòmica principalment), sinó també tota la responsabilitat social corporativa d’aquelles empreses que volen demostrar que la seva activitat és sostenible. És a dir que totes les activitats que es desenvolupen a l’oceà (pesca, navegació, turisme, ports, etcètera) se sentin aplegades en aquest concepte de responsabilitat perquè la seva activitat sigui sostenible.

–I el Port de Barcelona hi té un paper destacat, ara mateix?

–Aquí les coses funcionen. El vostre port és un clar exemple de showing by doing, a través de diverses millores en sostenibilitat de les seves operacions. Tenen visió, són proactius i sobretot tenen l’ambició de liderar-ho, replicar-ho i escampar-ho arreu del món. Evidentment, sempre es pot fer més, ningú no és perfecte, però hi ha una ferma voluntat acreditada amb fets al llarg d’aquests anys.

“El vostre port és un clar exemple de showing by doing, a través de diverses millores en sostenibilitat de les seves operacions”

–Ser sostenible és un bon negoci?

–Nosaltres creem una gran quantitat d’oportunitats de negoci i de llocs de treball, allí on l’economia es lliga a la sostenibilitat. Ser sostenible és més que un bon negoci: és un negoci immens i que creix de forma exponencial. I es tracta precisament de comprovar que la sostenibilitat fa créixer encara més.

–Vostè ha esmentat el turisme. El creixement exponencial també pot tenir desavantatges o incomoditats.

–Ja no es tracta només de la recerca de nous combustibles per als creuers, que ja es fa, sinó de saber gestionar l’èxit. L’economia blava pot aportar a Barcelona elements fins ara poc explorats com activitats sota el mar, el submarinisme, el turisme ecològic… Podem contribuir a esponjar els visitants i no tenir-los tots visitant la Sagrada Família, creem alternatives que ajudaran a gestionar millor els fluxos de gent. Però és que a més l’economia blava desenvolupa tecnologies com per exemple el carbonat de calci a les esculleres, on el plàncton marí s’agafa molt millor que en el granit o el formigó. Nosaltres pretenem renaturalitzar la costa, impulsar un turisme regeneratiu. Treballem en termes de canvi de paradigma, no de pedaços.

“Podem contribuir a esponjar els visitants i no tenir-los tots visitant la Sagrada Família, creem alternatives que ajudaran a gestionar millor els fluxos de gent.”

–Quines altres ciutats destaquen en economia blava, a banda de Barcelona?

–Poques. Hi ha Rotterdam, Oslo, Lisboa… A nosaltres ens pertoca coordinar-les totes, fer-ne una gran coalició. I, evidentment, a tot arreu hi ha valor i oportunitats.

–Feu més tecnologia, més responsabilitat social o més gestió?

–Cada empresa que s’acosta a nosaltres té necessitats i impactes diferents i, per tant, els seus reptes de sostenibilitat poden variar. Pensa una cosa: tot l’oceà està connectat i, per tant, el que necessitem són empreses de tots els sectors. Els problemes són similars i per exemple ens trobem amb fenòmens universals com el so del mar.

–El so?

–Sí, la contaminació sonora, que afecta els ecosistemes marins i especialment els animals. Ara mateix tu i jo ens trobem en un restaurant amb fil musical i la gent parla molt al nostre voltant. Això condiciona la nostra conversa i ens hem de preguntar què pot fer la tecnologia per abaixar el volum, però també els canvis socials i culturals, i la mateixa gestió del restaurant. Cal la col·laboració de tots els agents. Per tant, nosaltres intentem que hi hagi una anàlisi comuna, que s’avaluï el problema de forma similar, i resoldre-ho en comú. Sobretot perquè els inversors en una ciutat volen saber que hi ha coordinació en les solucions, abans que invertir-hi. Doncs a Barcelona farem això.

–Però també a escala global.

–És clar. A Barcelona per exemple comptem amb projectes com Seastainable Ventures, entre d’altres, però precisament el Mediterrani és per nosaltres un gran laboratori. Com que és un mar molt concentrat, conté un microcosmos tan ric i una densitat tan gran d’activitat humana que és com una rèplica petita de l’oceà. Estudiant el Mediterrani podem escalar resultats a nivell global, sou el “canari de la mina” de l’economia blava.

“Els inversors en una ciutat volen saber que hi ha coordinació en les solucions, abans que invertir-hi. Doncs a Barcelona farem això”

–Hem entès abans el verd que el blau.

–Perquè som éssers terrestres, però al nostre planeta l’anomenem “planeta blau” per alguna raó! L’oceà Pacífic, que és on he treballat més anys (especialment les illes com Tahití o Nova Caledònia), ens demostra que totes les aigües del món estan connectades: allí és molt evident que el que succeeix en un lloc també succeeix en l’altre i, per tant, les diferències culturals, socials i territorials del mediterrani haurien de ser salvades a través del mar.

–Un pont de mar blava.

–El mar ens connecta, no ens separa. Efectivament. 

“El mar ens connecta, no ens separa”

–Però les normes terrestres les coneixem molt més que les marines, fins i tot parlem d’ ”aigües territorials”.

–Si protegim els boscos amb una normativa clara, el guardabosc sap quan ha d’intervenir i té molt clar què podem fer i què no. En el tema blau, qui ha de responsabilitzar-se’n són les empreses perquè és un sector molt erm. Les empreses i la tecnologia, que ja hi està instal·lant sensors, càmeres, sondes… Cada país controla el seu mar territorial, però un 41% de les aigües són internacionals. L’oceà és tot un, no està separat. Per tant, hem d’intentar ser proactius en la creació de regulacions universals i codis de bones pràctiques. Em temo que són les empreses qui han d’agafar les regnes de la responsabilitat social en aquest àmbit. Insisteixo: els inversors s’ho miren molt, tot això, abans d’invertir enlloc. I la llei, en efecte, sempre canvia de forma lenta. Especialment en els països més subdesenvolupats.

–Les empreses empenyen, doncs?

–Coneixes la Tragedy of the Commons?

–No.

–A Boston existia fa molts anys una zona natural central, actualment un parc, que aleshores es feia servir de lloc de pastura per als grangers. Era per a tothom, qualsevol hi podia dur les vaques a pasturar, sense límit ni regulació. Tampoc no hi havia incentius per gestionar-ho o racionalitzar-ho. Es va acabar resolent per interès econòmic, per interès egoista de les empreses, i aquest interès per aprofitar bé els recursos va revertir favorablement en el medi ambient.

“Tenir mar us fa capital. No ho pot dir tothom”

–El mateix per als oceans, doncs?

–Exacte, tots podem ser perdedors si no ens ordenem. Si els governs i els reguladors són massa lents, les empreses han d’agafar les regnes fins i tot si això els suposa inicialment un cost. Evidentment que els governs poden fer molt i han de fer molt, però els particulars hem de continuar avançant mentrestant. De fet, el dolent de la pel·lícula no són els reguladors, sinó els mals agents dins del propi sector. Aquells que fan el mínim que els dicta la llei, i aleshores un dia hi ha un vessament de petroli i resulta que és molt més dramàtic que si s’hagués fet alguna cosa més que complir la llei vigent.

–L’egoisme pot salvar el món?

–Salvar el planeta és una tasca egoista, sí. Però és una activitat que fa la gent que es preocupa de les coses.

–Era important que Barcelona tingués mar, per ser seu del seu congrés?

–Tenir mar us fa capital. No ho pot dir tothom.