Sílvia Abril: “La màgia d’aquest ofici és jugar”

— Què estaries fent un divendres a aquesta hora si no haguessis quedat amb mi?

— Doncs probablement atenent un altre mitjà per telèfon i fent alguna entrevista, perquè porto unes setmanes, per no dir mesos, de promoció bestial.

— Tinc la sensació que et veig per tot arreu.

— És l’any del llibre Pérdidas de risa, la presentació de la sèrie Mamen Mayo, la gira de Las Asambleistas i El Tenoriu, i també he posat la veu a una sèrie de dibuixos animats. Amb tot això, segurament estaria fent una altra entrevista.

— No saps dir que no, o hi ha un punt de no voler deixar escapar coses?

— Em costa molt dir que no. Però no per por, sinó perquè tot m’interessa. Per exemple, si em conviden a fer alguna cosa que no he fet mai, hòstia! Em costa molt dir que no. Soc molt curiosa, i aquesta curiositat compulsiva per la vida fa que em pensi molt les coses abans de dir que no, ja que sempre penso que descobriré alguna cosa nova.

— Llibres, publicitat, entrevistes, teatre, causes solidàries, bolos, podcast… És com si la gent estigués redescobrint la Sílvia Abril.

— No ho sé. Jo crec que estic recollint fruits, perquè porto tanta estona aquí i he fet tantes coses, que ja et poden ubicar a qualsevol lloc.

— Diries que estàs vivint un moment dolç?

— Em sento molt afortunada, perquè estic en una etapa de la meva vida en què moltes de les meves companyes o de generacions anterior a la meva, amb aquesta edat, començaven a patir la invisibilitat, i jo crec que les coses, afortunadament, comencen a canviar.

— L’Eva Merseguer escriu al pròleg del teu llibre que això teu va molt més enllà de la hiperactivitat, que és impossible seguir-te el ritme. Com t’ho fas?

— Tinc molta vitalitat. I tinc 53 anys! Jo crec que fer esport m’ajuda molt, i el necessito per continuar tenint aquesta energia. El dia que no foto res, arribo a la funció destrossada.

— Fas esport cada dia?

— Ho intento. Visc molt a prop de la muntanya, l’escola de la Joana és al costat, i m’agrada acompanyar-la. Un cop la deixo, anem el gos i jo cap a la muntanya i ens hi estem ben bé una hora llarga.

“El moment en què més m’emprenya la popularitat és quan neix la meva filla, perquè fa que la seva vida no sigui normal”

— Camines o corres?

— Córrer ja no puc. Tinc els genolls destrossats! Però camino ràpid i això, suma-hi la natura i l’esport, a banda que em cuido l’alimentació i em foto molts suplements, crec que és la clau. També crec que hi ha alguna cosa genètica familiar, perquè les meves germanes són iguals, i la meva mare també és una dona hiperactiva, no pot estar asseguda.

— Per tant, no et puc imaginar sense fer res?

— Fixa’t, l’Andreu m’ensenya a no fer res, però em costa molt, perquè aturar-me, asseure’m, fer una migdiada, per a mi, és una pèrdua de temps.

— Et pots moure per Barcelona sense que t’aturin a cada segon?

— Relativament… Hi ha una popularitat que notes molt al carrer, però no és la que pateix, per exemple, l’Andreu.

— En què és diferent?

— Ell porta molts més anys que jo.

— És una qüestió de temps?

— Jo crec que sí. Hi ha una cosa que ens uneix i que és molt bonica, i és que la gent ens atura pel carrer per dir-nos que els hem alegrat la vida en moments delicats, quan han tingut un familiar hospitalitzat, per exemple, i els hem acompanyat amb les nostres aparicions televisives. Sempre se’ns acosta la gent per donar-nos les gràcies. Mai hi ha un retret.

— Què be!

— A l’Andreu l’identifiquen molt per la veu. Poden no veure’l, però la veu el delata.

— De vegades hi ha gent inoportuna.

— De vegades hi ha gent que envaeix el teu espai, sí. I moltes vegades treuen el mòbil de seguida i et fan una foto.

— Al llibre expliques que, si poguessis demanar un desig, seria tornar a poder fer nudisme tranquil·lament.

— El moment en què més m’emprenya la popularitat és quan neix la meva filla, perquè fa que la seva vida no sigui normal. Per un nen, que a cada moment aturin als seus pares pel carrer, és un conyàs.

— Què us diu ella d’això?

— Un estiu a Menorca, ens va dir: “Per què no pengeu un vídeo a Instagram i demaneu si us plau que no us aturin pel carrer?”. No pot fer una cosa tan senzilla com anar de botigues. Aquí és quan em comença a molestar.

— Creus que la gent n’és conscient?

— La gent de vegades és molt poc empàtica i molt desencertada. Potser estem tenint una conversa familiar en un restaurant i donen per fet que has de ser agradable i simpàtic, perquè és el que veuen de tu a la tele. Però potser en aquell moment estàs lidiant amb la gestió d’un conflicte amb la teva filla. Això és el que pitjor porto.

“Per desconnectar, quan marxem de vacances, necessitem posar bastanta terra de per mig”

— Hi ha qui fa les fotos d’amagat.

— Amb això també ens hi trobem molt. Els que fan les fotos es pensen que no els estàs veient i sí que te n’estàs adonant. Però els aturem. No ens tallem! Els diem: “Demaneu-nos-ho, cap problema, però així, no”.

— I la gestió de tot això passa factura a nivell familiar?

— Intentes que no t’afecti gaire, perquè pensa que et poden ensorrar el dia. A vegades ens ha passat de tenir un dia torçat i l’Andreu, que ho porta pitjor que jo, dir: “Marxem”. Hi ha una frase que sempre diu, i és: “La popularitat ens ha robat l’oci”. Per això, per desconnectar, quan marxem de vacances necessitem posar bastanta terra de per mig. Tot i que sempre t’acabes trobant gent (riu).

— Hi ha la idea preconcebuda que, si et dediques a la cosa pública, és el preu que has de pagar.

— I hi ha gent que et diu això obertament. És un gran tema aquest.

— Fa anys que et conec i sempre et veig contenta. No t’imagino de mal humor.

— Doncs m’enfado, eh! Sobretot amb la meva filla. Educant m’enfado bastant.

— Crides?

— Se’m pot escapar algun crit, sí. I potser també alguna agafada pel braç i cridar: “Joana!”

— La meva mare m’havia perseguit per casa amb la sabatilla a la mà.

— I a mi m’havien pessigat a sota el braç.

— Ens hem passat de frenada educant les criatures?

— Jo crec que una mica, sí. Ens hem passat no posant límits. Una sacsejada no vol dir que estiguis maltractant un infant. Estàs evidenciant que no pots més. Per sort, no em dura gens, i a casa sabem descavalcar amb facilitat, perquè ja hem fet muscle, ens hem enfadat molt.

— Què més et fa emprenyar?

— M’emprenyo amb les injustícies, amb les reaccions dels polítics davant de certes circumstàncies. M’encenen, em fan bullir la sang. Però no puc començar a cridar per casa sola.

— Com porta la vostra filla això de conviure amb dos còmics?

— Ella és molt conscient que el que ens passa a casa no és gaire normal però hem aconseguit que, aquesta anormalitat, la normalitzi. Li ha tocat gestionar entorns en els quals se li volen acostar per ser la filla de qui és. Per sort, ja ho sap veure, perquè és molt llesta. Com a pares, ens toca abaixar-la, que no se li pugi res ni es cregui res.

— Què no s’imagina la gent de tu?

— Que m’enfado, que hi ha dies que estic trista, que la cara que la gent coneix no és l’única cara de la Sílvia Abril. Jo també tinc moments de voler estar sola, de no estar per ningú.

— Jo no sabia que de petita havies tingut bulímia. A casa ho sabien?

— No era bulímia, perquè jo no em provocava el vòmit. Era un trastorn per afartament causat per ansietat. Va ser cap als 20 o 22 anys, i a casa no ho van saber fins anys després. Les meves germanes tampoc.

— Com era viure en aquella casa amb cinc dones?

— (Riu) Un somni! Era molt boig, amb mil torns per dinar. Una arribava a una hora, l’altra estudiava i menjava després. A casa cuinava la meva àvia, perquè els meus pares han treballat tota la vida, i moltes vegades no hi eren.

— De què treballaven?

— La meva mare tenia una floristeria, i el meu pare treballava el ferro, i tenia la seva pròpia empresa. Viure en aquella casa m’encantava!

“Vam ser nosaltres les que vam suggerir els meus pares que se separessin. I es van separar, i vam expulsar el patriarcat de casa”

— Com recordes els estius?

— En un càmping, a Sant Pol de Mar o Canet. La meva mare ens deixava amb la meva àvia en una caravana i marxava a treballar. Jo soc filla de càmping!

— Vivíeu cinc dones en aquella casa, però sempre has dit que era un patriarcat.

— Sí, però perquè la meva mare ho va decidir així. Fins que es va girar la truita, quan nosaltres ja érem més grans, i vam convidar als meus pares a que se separessin.

— …

— De fet, vam ser nosaltres que vam dir-li a la meva mare: “Separa’t, perquè no us porteu bé amb el papa. Per què esteu junts? Per nosaltres, no ho feu”. Fins que es van separar, i vam expulsar el patriarcat de casa. Això no ho havia explicat mai abans, però va ser així.

— Com era el pare?

— El pare, que era de Granada, tenia una manera d’exercir de pare i de marit molt masclista. També perquè venia d’una família on no li havien ensenyat res més. A casa es parlava castellà tot i que la meva mare era catalana i catalanoparlant. Però vam tenir una infància molt feliç, amb un pare amant dels animals i la natura, amb molts cosins i tiets.

— Vas començar la carrera de Dret.

— Sí, perquè no tenia una vocació clara. Jo era una nena de poble, de Mataró, i a Barcelona no s’hi venia mai. Jo no sabia que el teatre es podia estudiar. I vaig triar Dret perquè moltes amigues en feien, i perquè era una carrera a la qual hi podia accedir amb la nota que havia tret de selectivitat. Dret? Doncs Dret, tant li fot! Però van obrir una escola de teatre a Mataró, i vaig començar a compaginar-ho amb la carrera, amb professors que em va dir que m’hi podia dedicar.

— I vas venir cap a Barcelona?

— Em vaig començar a formar i preparar per fer les proves d’accés a l’Institut del Teatre. Érem un grup d’actors, entre ells l’Albert Triola, i recordo que ens preparàvem d’amagat de les famílies. Ell estava estudiant per ser mestre, i jo, advocada, i d’amagat ens presentem a les proves, ens agafen i, quan ho diem a casa, va haver-hi un daltabaix. Va ser terrible. Pensa que en aquell moment l’única que estava estudiant una carrera en aquella casa era jo, era el que la meva mare no havia pogut fer mai. Que jo decidís deixar-ho tot per fer teatre… imagina’t.

— T’has plantejat acabar la carrera? Només et queda un any no?

— Em queda quart, també! La vaig començar, però segur que em queden algunes assignatures.

— Creus que hauries estat una bona advocada?

— Des del moment en el qual per a mi, defensar algú i creure’t una història, et porta a interpretar un personatge que es creu aquella persona, segurament hagués estat una gran advocada defensora de causes perdudes. Crec que me n’hauria sortit, però no hagués estat feliç. És el problema que té la meitat de la humanitat, que molta gent es dedica a fer feines que no la fa feliç. Vaig saltar de via, i el tren encara tira.

— Com vivien a casa que t’anessis fent un lloc en el món de la interpretació?

— Jo crec que no donaven crèdit. Però els fets constataven que aquest era el meu camí, i això fa que estiguin súper orgullosos.

— A la sèrie Mamen Mayo encarnes una advocada mediadora convençuda que a la vida és millor demanar perdó que demanar permís. La Sílvia Abril també ho pensa?

— Sí, perquè soc molt atrevida. No em cau la cara de vergonya mai. Jo soc una gamberra que ara s’ha de mesurar perquè hi ha una personeta al costat davant la qual he de fer veure que no ho soc. Jo faig, i després dic: “Perdó, és que no ho sabia”. Un cop em vaig colar a un AVE per error i vaig pensar, si m’enxampen, ja demanaré perdó! (Riu)

— Vas poder seure?

— Vaig passar-me el viatge al bar (riu). Va ser un error i una bondat alhora del senyor de la porta, que em va reconèixer i em va deixar passar perquè no perdés el tren, però va resultar que em vaig equivocar de tren. Me’n vaig adonar quan ja era dins. Vaig mirar de comprar un bitllet a dalt, però anava ple. I vaig dir: “Doncs aquí em quedo i ja demanaré perdó”.

“Encara em considero una nena a petita quan soc damunt de l’escenari. I jugar és un dels motius pels quals encara conservo aquesta vitalitat”

— T’agrada mirar-te a les feines que fas?

— No gaire. La feina viscuda ja està feta. A Mamen Mayo, per exemple, que estic en un registre totalment diferent, em miro, i penso: “I on està el fer riure?”. Em costa veure’m. Però a casa són molt complaents, tinc grans admiradors.

— T’ha fet plorar mai una feina de la qual no n’has quedat contenta?

— És feina. Soc de banalitzar una mica, donar-li una relativa importància. N’aprenc, però també ajuda a desenvolupar més la intuïció, que és el fruit de l’experiència i el temps.

— De qui va ser idea de La Niña de Schrek?

— Meva. Quan fèiem l’Homo Zapping, que dirigia el José Corbacho, moltes vegades, ens deia: “Avui hem de fer personatges anònims”. Recordo que havia de fer d’una nena que estava buscant el seu pare, i li vaig preguntar: “Pot ser lletja i marrana?”. I va sortir de la improvisació. És l’origen i la màgia d’aquest ofici, i és el que hem fet cada nit a El Tenoriu. Jugar! Perquè jo encara em considero una nena a petita quan soc damunt de l’escenari. I jugar és un dels motius pels quals encara conservo aquesta vitalitat.

— T’angoixa que cada vegada hi hagi més espelmes al pastís?

— No, gens. M’agrada. No em fa por fer-me gran. Jo crec que arribarà un punt que diré: “Collons, ja no agrada”, però el pas del temps no em preocupa gaire, l’espremo tant!

— Com et cuides la ment?

— Fent teràpia, i també amb la natura, amb banys de sol…

— Amb aquestes entrevistes estic descobrint que tothom fa teràpia.

— És que és meravellós, súper saludable. Treus totes les teves merdes i et buides amb algú que no et jutja, sinó que et dona eines. Tant de bo tothom ho fes.

“Fer El Tenoriu amb l’Andreu va ser un descobriment. He redescobert al meu company de vida, i em pixo de riure!”

— Què has après de l’Andreu?

— La generositat. A banda que és un tio a qui jo he admirat sempre i que continuo admirant. Per mi és un dels grans comunicadors en humor, és molt intel·ligent.

— Què diries que ha après ell de tu?

— A ser més juganer. A que te la rellisqui més tot.

— Feu un bon equip.

— Amb El Tenoriu li he fet reflexions del tipus: “Tu te n’adones com de comprats estem tu i jo com a parella?”. Hem esgotat les entrades, i és d’una satisfacció i un agraïment enorme. També una responsabilitat. L’Andreu, que és el cerebral diu: “Responsabilitat, el que farem ho hem de fer molt ben fet”. I jo li dic: “Però com mola!”

— Havíeu fet moltes coses junts, però no teatre. Com ha estat l’experiència de compartir escenari cada dia?

— Doncs ha estat un descobriment. He redescobert el meu company de vida. Em pixo de riure! Ens ho passem molt bé. Et diria que fins i tot fa una mica de ràbia. Portem gairebé 20 anys junts i pugem a l’escenari i encara em fa riure.

— Pregunta random. Si poguessis escollir per un dia viatjar en el temps, què triaries, passat o futur?

— Futur. El passat ja l’he viscut. Soc més despresa.

— Ni per retrobar-te amb gent que ja no hi és?

— Homeeeee! Si m’ho dius així, m’asseuria amb la Tati (la periodista Tatiana Ssisquella) a fotre’m un vermut.

— Com t’imagines la vida d’aquí a vint anys?

— Jo vull ser una iaia catxonda, una vieja verde. Aquesta cosa de la niña marranota.

— Com és que vas conèixer l’Ellen Degeneres? Em fas molta enveja.

— Doncs mira, vaig tenir una petita decepció.

— Què va passar?

— No va ser gaire amable amb mi. Quan me la van presentar, la vaig rebre amb un somriure i, quan vaig anar a donar-li la mà, em va dir: “I’m sorry, I just washed my hands” (Perdona, acabo de rentar-me les mans). I encara no havíem viscut la pandèmia. Em vaig trobar una tia excessivament asèptica, i em va decebre amb aquell gest.

— T’ha passat amb altra gent, això?

— No, al contrari. He conegut a Jorge Drexler, i meravellós; a Coque Malla, i meravellós; al Serrat, i meravellós; al Jamie Cullum, i meravellós. Et diria que no m’ha passat amb ningú més.

— Et veuries fent un programa com el de l’Ellen Degeneres?

— Sí.

— Ho has proposat?

— Ho hem intentat. Una barreja d’Ellen Degeneres i el xou que fa la Drew Barrymore. M’encantaria…

— És l’única cosa que et deu quedar per fer.

— Ja arribarà.

— Per si no tinguessis prou feina, t’has liat la manta al cap i has organitzat una campanya solidària de recollida de joguines per als infants de Paiporta.

— Sí! La solidaritat està sent increïble! Recollim joguines noves en diversos punts que hem habilitat, i celebrarem una festa de Nadal a Paiporta.

— Com neix la idea?

— Amb una paiportina que tenim a la família del Terrat, l’Esther Paredes. Va tenir els pares amb l’aigua al coll fins que van aconseguir salvar-se, i la germana va perdre la cafeteria que tenia. Pateix molt per com serà el Nadal, perquè la gent està molt deprimida i trista. I li dic: “Vols que muntem alguna cosa? Vols que convoqui a gent i amics, recollim joguines i muntem una festa a Paiporta per celebrar el Nadal?”. I he creat un grup de whatsapp amb 144 persones, les que crec que poden sentir-se motivades per ajudar-nos amb aquesta iniciativa. Molts dels implicats en el grup s’han posat a treballar com si els anés la vida! Només necessitem una causa que valgui la pena, i ens tornem invencibles.