Per la memòria oficial, la gran retallada que va patir la proposta de reforma de l’Estatut de Catalunya va venir del Tribunal Constitucional, però si basem la història en fets comprovables, es podrà observar que la gran afaitada es va fer a les Corts espanyoles i en el pacte final entre Rodríguez Zapatero i Artur Mas, president d’Espanya i cap de l’oposició al Parlament de Catalunya, respectivament.
Una cosa és la realitat i una altra cosa és el que els cronistes i manifassers oficials van repetint als mitjans, xarxes incloses, a cop de martell i un rere l’altre, de forma periòdica i acrítica.
En el cas de l’aeroport passa una cosa similar. Quan els autoproclamats prohoms i salvadors del país es van ajuntar a la sala d’actes de l’IESE el 22 de març del 2007 per demanar el control per part de les administracions catalanes de l’aeroport de Barcelona i més inversió, ja era tard. Un acte inútil que la premsa del règim d’aquí i d’allà va voler enfocar com una advertència dels emprenedors catalans cap al centralisme madrileny. Just el contrari del que es pretenia en realitat. Perquè la majoria dels promotors, tots no, evidentment, de l’acte de l’escola de negocis, es van posar de perfil quan el parlament i els partits catalans negociaven la reforma de l’estatut, quan el traspàs dels aeroports a la Generalitat era possible. De fet es va arribar a un acord a la comissió constitucional del congrés durant la negociació. Un acord que, després d’una revolta d’alts funcionaris de l’estat encapçalats per la ministra Magdalena Álvarez —“antes muerta que torcida”, deia ella—, obligava Rodríguez Zapatero a fer-ho desaparèixer del text i a Artur Mas a acceptar-ho.
Molts dels prohoms de l’acte de l’IESE no només es van posar de perfil com deia abans, sinó que fins i tot alguns, molts, van combatre la proposta de reforma de l’estatut. Segons ells la remor política que provocava el debat era excessiva i perjudicava l’economia.
Paradoxalment, mesos després de la capitulació estatutària per part de la classe dirigent catalana, van reaparèixer a l’acte de l’escola de negocis. Què pretenien? Doncs demostrar que el Parlament i els partits catalans eren uns inútils i que totes les versions del catalanisme polític i l’esquerra eren incapaces d’aconseguir res de l’estat. En canvi, ells sí. El resultat va ser també un fracàs perquè ningú els va fer cas. La premsa oficial, majoritària, no ho va enfocar així, ans el contrari, l’exhibició de múscul dels empresaris i executius de grans empreses de l’Ibex amb seu a Barcelona, va ser vista com un èxit reivindicatiu. Com ja hem dit suara, els resultats no només van tendir a zero, sinó que l’estat es va blindar de cara al futur i va privatitzar una part de l’empresa gestora dels aeroports, Aena.
Ara, els prohoms hi han tornat de nou. I aquest cop han anat a la competència, a Esade, aprofitant la proposta d’Aena per l’ampliació de l’Aeroport i el rebuig de l’Ajuntament de Barcelona. La mateixa premsa oficial d’aquí (la d’allà està massa ocupada amb els indults), assenyala que aquest acte afirmatiu de les patronals i alts executius d’empreses de l’Ibex amb seu a Madrid, és un advertiment contra el Govern de Catalunya i una esmena a la totalitat a la política dels darrers anys. Ara, però, ja no es demana el traspàs de l’aeroport, i el fet de convertir Barcelona en un hub de vols transcontinentals s’escriu en minúscules, sinó que es doni via lliure a Aena per ampliar l’aeroport i de pas, s’assenyala al nou Govern de Catalunya amb un dit índex digne de la millor inquisició castellana.
No entrarem en el debat aeroport sí, aeroport no. Si la cosa es fes bé, que en tinc dubtes, seria un impuls important per convertir-lo en autèntic hub. Sempre que l’estat espanyol accedís a permetre vols intercontinentals a Barcelona, ja que fins ara ha prioritzat Madrid. D’aquí plora la criatura. Amb una mà, Aena i l’Estat van permetre a Ryanair instal·lar-se a Barcelona en detriment de Reus i Girona i amb l’altra, concentren a Madrid tota l’activitat transoceànica. Un altre dia hi aprofundirem més.
Avui només vull assenyalar com hem begut a galet amb alguns relats sobre els fets i controvèrsies dels darrers anys. I constatar el fracàs de la classe dirigent econòmica catalana que té encara menys pes a la capital de l’estat que la mateixa política catalana. La història s’escriu així, amb la tinta de les veritats i relats oficials i els actes de les escoles de negocis passaran als annals com actes de reafirmació dels empresaris. Una reafirmació que ningú dels que tenen poder en aquest assumpte, és a dir, els organismes de l’estat, escolta.
Tot i les excepcions, que hi són, l’únic objectiu d’algunes d’aquestes cúpules quasi sempre és estar al servei dels interessos de l’estat. Interessos que permeten posar de tant en tant alguna engruna de l’anomenat capitalisme del BOE. Encara que aquest vagi contra els interessos econòmics de la majoria d’empresaris o estratègics de Catalunya. Podríem parlar aquí del paper d’alguns en les opa fallides de Gas natural, primer cap Iberdrola i després cap Endesa. O la denúncia de la morositat de les grans corporacions que asfixien la resta d’empreses i que la Pimec ha hagut de lluitar en solitari. El cas de l’aeroport és un exemple de com massa sovint el que queda esculpit en la memòria col·lectiva té poc a veure amb la fotuda realitat.
