En dimecres es fa estrany, però allí érem tots els assistents a la inauguració del Primavera Sound omplint la passarel·la d’entrada al Fòrum. No sé si és perquè era dimecres o per la nova disposició dels escenaris, o bé perquè tots hem canviat en un any, però ahir es podia respirar i observar el concert al mateix temps i el servei (tant el de barra com l’ambulant) es mostrava proper i impecable. No et senties en un festival ple d’artifici i purpurina, com l’any passat, sinó en un aplec honest i de mida humana que vol, simplement, passar-s’ho bé sense sentir-se en una llauna d’anxoves instagràmiques. Aquest és el Primavera inclusiu, còmode i proper que ens agrada, però costa una mica d’objectivar-ne les qualitats. Potser és l’organització de l’espai, potser la civilitzada mitjana d’edat que va venir ahir, potser ambdues coses, però potser també és que ahir actuaven els Pet Shop Boys. Impossible no sentir-se com a casa.
L’última vegada que els vaig veure, en aquest mateix festival, havien apostat per un carnestoltes multicolor i infantil. Ahir l’estètica era techno, Matrix, metàl·lica, quasi freda, però això fins i tot aconseguia que tota l’escalfor i tendresa vingués de la música. En una entrevista vaig sentir com preguntaven a Neil Tennant si el que ell feia (juntament amb Chris Lowe) era música superficial, i ell va respondre una veritat com un puny: “No se m’acut millor manera que arribar a la profunditat que des de la superfície”. I és que és això: aquesta aparent frivolitat, en el cas dels Pet Shop Boys, ve impregnada en cada idea i en cada nota d’una tendresa que és impossible prendre-se-la en broma. Ahir hi havia una gran aposta audiovisual i una posada en escena minimalista, màscares i gavardines (de vegades no saps si canta Tennant o Michael Caine), i una mena de fanal on Tennant es penjava i damunt del qual semblava haver de ploure britànicament en qualsevol moment. Com que diria que Tennant no sap ballar, s’agafa als fanals i pica de mans com si fos una mare contenta de fer gaudir els nens. Però abans d’això la benvinguda era seca, sòbria, amb un Suburbia tràgic o més aviat malencònic que contrastava amb la posició hieràtica rere una màscara verticalíssima. Després ja està, després a picar de mans. Sense màscara. A Tennant se’l va veure contentíssim, a Lowe se’l va veure tan inexpressiu com sempre rere els teclats. Un bon resum del que ha estat l’origen del techno que vam presenciar els anys 80: alegria i seriositat, tendresa i fredor, superficialitat i profunditat. Tot alhora.
Després van seguir els seus infal·libles i nombrosísims hits com Go west, It’s a sin o Domino Dancing, amb un especial esment a l’elvisiana You were always on my mind que és on tothom va començar a aixecar-se i a perdre la vergonya. Els bisos (West End Girls i Being Boring) van donar lloc a la dedicatòria de tot el concert a Tina Turner, però a la butxaca ja ens hi tenien des de més o menys la tercera cançó. Al principi pateixes perquè et sents un visitant del passat arribat a l’any 2023 des d’un temps molt llunyà, i per tant pateixes per tu però també per ells, per si l’invent encara funciona. Funciona perfectament, funciona en totes les edats, funciona en barcelonins i en turistes, i en expats, i en gais, i en heteros, i en totes les condicions i opcions i races. Ha de ser un veritable plaer sortir a l’escenari sabent que ets el compositor d’una pila d’himnes, i que si tanta gent encara els reconeix (i els viu) vol dir que la vas clavar.
Un bon inici de festival, que continuarem visitant durant la setmana, però que ha tingut el detall d’oferir un concert capaç de resumir l’essència del Primavera i enllaçar els seus orígens amb el seu futur. Ha de costar una mica. Ens fem grans. Però alguna cosa sempre queda de nosaltres, també en algun racó del futur, quan fem les coses bé.
