Sonia Barba: La sorpresa de desenvolupar-se creativament

Accepta que la ràdio continuï sonant, “sempre que no sigui futbol, política o tertulians lluitant per veure qui és el més enginyós de tots” i s’acomoda a la barra per a demanar un vermut i acceptar-li a un altre parroquià un cigarret, tot i portar vint anys sense el vici. “Sortosament no em crea cap addicció gaudir ocasionalment del plaer de fumar”, puntualitza.

“Detesto explicar-me, no ho suporto, m’entristeix molt haver de fer-ho”, diu la poeta, performer i incansable agitadora cultural, Sonia Barba, creadora d’iniciatives com el notable Prostíbulo Poético, abans de posar-se a recordar el que, per a ella, va ser una de les millors trobades quan va venir a Barcelona, ara fa quinze anys i després d’haver viscut a Madrid: va conèixer al periodista i editor Alfred Crespo amb qui unes poques paraules en clau van ser suficients per a conèixer-se i reconèixer-se. “Li vaig donar les gràcies al cel per recuperar la fe en aquest món estrany en el que la gent passa hores parlant de si mateixa, com si això tingués una enorme importància” i somriu amb un somriure dels que han brillat en mil nits de mil colors i altres mil matisos.

“El destacable de la meva trajectòria és que existeixi –prossegueix–, que es pugui parlar d’una trajectòria, això és el més destacable per a mi. És a dir, les coses van tan poc a favor de poder desenvolupar-te de manera creativa, que el fet de fer-ho, de seguir fent-ho és sorprenent”, i xarrupa un breu glop del seu vermut per a deixar un espai entre les paraules que expliquen a l’artista en clau de passió i, molt important, joc en equip: “Estic summament agraïda a les persones que m’envolten i que m’acompanyen en tot això. M’enxampes sense moltes ganes de parlar sobre les penes que arrosseguem, pel fet de ser dones, totes aquelles que decidim fer cas a la nostra pulsió creativa, però en un país en què la cultura és una espècie de rata de claveguera abocada a sobreviure sota qualsevol condició que se li infligeixi, què et puc dir jo que no s’hagi dit ja mil vegades?”.

— Realment, el mateix fet de tirar endavant és ja motiu d’orgull. 

— Encara no estic orgullosa d’una cosa més que d’una altra. En valoro cadascuna perquè m’ha permès passar a la següent.

Bijuteria en curs

La Sonia encadena moments que, per a ella, han tingut un valor transcendental i que, de fet, l’han portat d’un punt a un altre com un joc de miralls reflectint un raig de llum en diferents trajectòries. Un joc que comença “en el temps en què al col·legi vaig començar a fer teatre a les activitats extraescolars evitant, així, les classes de balls regionals als quals la meva mare volia apuntar-me –riu–. Després, la meva aposta per viure a Madrid, la compra d’una bateria amb el meu primer sou, treballar amb en Murki López, Guillermo Monge, Ernesto González, Iñigo Munster, Balma i Eva de Las Solex, Olafa Ladousse, Carlos G. de Marcos i un munt de músics i artistes que passaven per la distribuïdora de música independent Comforte a principis dels noranta”. D’aquí, va muntar “un espectacle de cabaret molt underground i vaig actuar a sales dissidents habitades per éssers fantàstics com l’artista Andrés Senra”.

La rememoració dels punts d’inflexió vitals passa ara per “l’enregistrament de Somos Gente amb el meu primer grup, Los Llamados Perdidos, produït pel Justo Bagüeste i el Javier Almendral” i continua: “el fet de posar-me al capdavant del Prostíbulo Poético, a Barcelona, gràcies a Kiely Sweatt, l’edició del meu primer poemari Dear Pretty Baby, conèixer al director, actor i ballarí Alberto Velasco…” i conclou: “Tot són granadures en un collaret de bijuteria encara inacabat”.

— Fins aquí, el que has fet professional i artísticament. I en l’aspecte personal?

— A nivell més personal, destacaria venir a Barcelona i la decisió de ser mare, que va marcar un abans i un després absolutament en tot.

La vida que entusiasma

Centrada actualment en trobar un festival en el que poder estrenar la seva propera peça d’experimentació escènica, en acabar el seu tercer poemari i en tirar cap endavant els cicles de formació que ha començat a oferir a través del Prostíbulo Poético, la Sonia confessa estar capficant-se “en el món de l’audiovisual” per a interpretar personatges potents. En aquest sentit, estén una petició: “si us plau, gent que escriviu ficció, feu guions en els que les dones majors de quaranta anys siguem reals i tinguem pes més enllà de ser la mare del protagonista”.

A més de tots aquests projectes, per a aquesta barcelonina d’adopció la prioritat és continuar desenvolupant-se i aprenent: “Seguir ballant, descobrint música, autores, gent que treu el cap al món des dels marges i s’entusiasma amb la vida”.

— I Barcelona? T’entusiasma?

“Crec que vaig començar a estimar-la incondicionalment després dels atemptats de la Rambla”, replica, abans de rememorar un parell d’aspectes que no són del seu grat: “Quan vaig arribar a Barcelona, em mortificava cada cop que anava a treure llibres de la Biblioteca i tots els que volia llegir només estaven en català”. Fa un repàs visual de la barra i afegeix: “I que no posin tapa amb la consumició als bars em continua fent mal a l’ànima!”, exclama.

— Parlant de tapes, voldràs menjar alguna cosa? Racions? Menú?

— Si el menú inclou algun plat sense carn i que no sigui només una amanida mal feta, aleshores menú, –respon amb un somriure còmplice.