El silenci, l’aïllament, l’estada als pols i l’enregistrament de sons és el que ha dut l’Andrea Lamount a crear Sound Earth Legacy: la primera organització no governamental, sense ànim de lucre i de Barcelona que dona suport a projectes científics i tecnològics per aportar solucions a la crisi medioambiental que vivim i provoquem els humans, així com impulsar programes per mitigar el canvi climàtic.
Els escarabats volen al capvespre és una novel·la que l’escriptora sueca Maria Gripe va escriure el 1978. La història passa per tres amics que accepten l’encàrrec de cuidar una casa deshabitada. Un dels tres, en Jonàs, rep un magnetòfon com a regal d’aniversari. A partir dels sons enregistrats a la casa solitària tenen lloc un seguit de descobriments desconcertants que ajudaran a esclarir el passat i l’origen de l’indret.
Més enllà dels de la novel·la, els escarabats, efectivament, apareixen al capvespre i en espais poc transitats. Al caminar es mouen amb les mateixes facultats d’un embriac, decidits i tortuosos, cap a un destí del que semblen estar convençuts. Pel que fa al color, els icebergs són el contrast més absolut, i com escarabats blancs discorren al voltant dels pols. I els pols, talment un capvespre etern dins la quietud d’una casa deserta, amaguen secrets que, com la major part de secrets, només es fan presents si s’escolten en silenci.
El Dalai Lama diu que, de vegades, el silenci és el pròleg de la resposta més adequada davant una pregunta complexa perquè, amb el silenci, les respostes no s’encomanen d’emocions. Però el silenci, com vam comprovar durant els mesos de confinament, pot arribar a ser incòmode i catalitzador d’ansietat, reacció que no és altra que la resposta a la por que sentim quan ens veiem obligats al viatge interior al que ens imposa el silenci. Per això algunes persones viuen amb la tele o la ràdio enceses tothora, a pesar de no prestar-hi atenció, perquè d’aquesta manera eviten ser xuclades per l’espiral de la quietud.
Cap dels nostres fins a cinc sentits no està preparat per comprendre sinó és l’exterior que ens envolta. O potser sí. Però en tot cas no els hem entrenat per cap altre fi que no sigui aquest. És probable, doncs, que els haguem infravalorat. Que ens quedi pendent un elevat percentatge d’aprofitament de les seves capacitats. Al Laboratori d’Aplicacions Bioacústiques de la Univeristat Politècnica de Catalunya (LAB) ho tenen clar. El LAB investiga la producció i la recepció de sons biològics a través dels quals busquen comprendre les nostres relacions amb la natura.
Per què l’oïda?
L’oïda dels mamífers es desenvolupa molt aviat, mentre encara som al ventre de la mare. Per tant, l’oïda és dels primers sentits que posem en pràctica. Ens permet sentir el món que ens envolta. Abans de nàixer ens comuniquem al ritme dels batecs del cor. I a mesura que evolucionem fins i tot arribem a desxifrar la música, sons en seqüència rítmica que actuen de canal per tal d’eixamplar emocions.
En aquest sentit, el LAB estudia els efectes del so produït per les activitats humanes i com, aquest so, interfereix en les poblacions animals i en la seva comunicació. Per exemple, durant el confinament, probablement vas descobrir el so del teu carrer o del teu barri per absència del mateix. El so que abans donaves per integrat en la teva quotidianitat resulta que, en realitat, era una interferència constant que esborrava una part de la teva capacitat sensitiva. Per a algunes persones —i per a altres espècies— aquest descobriment va ser tota una sort. Per a d’altres, en canvi, un mal tràngol que els provocava soledat.
La soledat dels pols: el secret per escoltar el silenci
L’any 1934, durant l’hivern que va passar sol a una base meteorològica a l’Antàrtida, l’almirant Richard Byrd va escriure: “Els que sobreviuen amb cert grau de felicitat són aquells que poden viure per complet amb els propis recursos intel·lectuals, tal com els animals que hivernen viuen del seu greix”. Trenta anys més tard, al 1966, John Dudeney, una de les també llegendes de l’Antàrtida, va passar dos anys i mig confinat a la Base Faraday. Llavors Dudeney tenia vint-i-un anys. Ara en té setanta-cinc i viu confinat a casa seva. Manté el contacte amb la seva família a través de videoconferència, similar a quan, a mitjans del seixanta, des de la Faraday, intercanviava missatges morse d’entre cent i dues-centes paraules.
“Els que sobreviuen amb cert grau de felicitat són aquells que poden viure per complet amb els propis recursos intel·lectuals, tal com els animals que hivernen viuen del seu greix”, va escriure l’almirant Richard Byrd
Els elements exposats fins ara: el silenci, l’aïllament, l’estada als pols i l’enregistrament de sons és el que ha dut l’Andrea Lamount a crear Sound Earth Legacy, la primera organització no governamental, sense ànim de lucre i de Barcelona que recolza projectes científics i tecnològics per aportar solucions a la crisi medioambiental que vivim i causem els humans, així com impulsar programes per mitigar el canvi climàtic. Sound Earth Legacy és un projecte ambiciós i té, com a campanya de llançament, recolzar la primera expedició bioacústica als Pols Àrtic i Antàrtida: Listen to the Poles, una missió encapçalada per l’investigador i director del LAB Michel André.
Andrea Lamount, fundadora de l’ONG, exercia de directora de cinema documental. Després de passar per Nacions Unides i Metges del Món, entre d’altres, s’endinsa en l’àmbit de la indústria musical. Concretament en projectes que vinculen la música i la sostenibilitat mediambiental. L’origen de Sound Earth Legacy té lloc a Colòmbia, quan l’Andrea profunditza en un reportatge sobre el post conflicte armat.
Aquest reportatge la porta a visitar petites comunitats indígenes que havien quedat incomunicades. Aquesta incomunicació li desperta la inquietud per descobrir com, el so, impacta en la nostra comunicació i en el comportament social vers el medi ambient. L’any 2018 planta la llavor de Sound Earth Legacy. El motor seria sensibilitzar la població sobre l’impacte del canvi climàtic a través del so i de la música i, d’aquesta manera, donar suport tangible a projectes científics orientats a encarar canvis reals. Així és com l’ONG entèn el món. Així és com neix la missió per preservar els sons de la naturalesa que, possiblement, algun dia desapareixeran com tants ja ho han fet.
Sound Earth Legacy és un pont entre la ciència, el so i la música que busca impulsar una tasca divulgativa i científica a través de peces músicals úniques que es podran descarregar en exclusiva a través de la seva plataforma Planetary Music que veurà la llum el proper 2021. Grans artistes de renom internacional que ja s’han unit a la causa i que van des de l’electrònica, passant per músics de bandes sonores de cinema, fins a estils més contemporanis i multidisciplinars, seran els creadors d’aquestes peces úniques que incorporaran els sons del planeta. Els fons recaptats a través d’aquestes peces es destinaran a l’execució de projectes per encarar i reorientar el canvi climàtic.
Una conversa entre música i ciència: els primers passos de Sound Earth Legacy
En paral·lel, L’ONG, a través del projecte Listen to the Poles, de l’investigador Michel André, treballa per preservar els sons de la terra amb la finalitat de mantenir l’equilibri en la biodiversitat, prolongar la supervivència d’espècies, inclosos els humans, i investigar sobre com el so juga un paper determinant en els indrets més fràgils de la Terra. Michel André és el precursor de la tecnologia LIDO (Listen to the Deep Ocean), la qual permet monitoritzar el so dels oceans a nivell global. Actualment compta amb més d’un centenar d’estacions d’escolta als oceans de tot el mon amb l’objectiu de controlar i mitigar els efectes negatius que el soroll originat pels humans provoca en els ecosistemes marins.
El investigador Michel André liderarà la primera expedició bioacústica als Pols Àrtic i Antàrtida.
Estudis recents apunten que determinats sons vinculats a l’origen dels temps ens podrien reconnectar amb les emocions i la capacitat empàtica per fer front a la crisi climàtica i a la pèrdua de diversitat. L’Andrea creu que encara trigarem anys, però és optimista. Els escarabats del capvespre també són lents i optimistes en el seu camí. I errants, com els icebergs.
Tot sigui per reconèixer com ens ho fèiem quan, la Terra, la llar de tots —la nostra, també— era una casa gairebé deshabitada. Reconèixer-nos potser ens ajudarà a entendre com viure en harmonia. Potser, d’aquesta manera, sabrem com tornar a començar, si és que encara hi som a temps.
