“Soc músic, compositor i professor; pare i amic dels meus amics. Crec que tinc bones cançons i que he anat millorant, amb el pas dels anys, com a cantant i lletrista. Em considero musicalment inquiet i una persona amb un sentit de l’humor molt britànic. I, també, cosa important per a mi, és que soc una persona creient”, reflexiona a peu de barra Steven Munar, un dels noms clau d’aquell pop barceloní que, des dels anys 90, es mesura en condicions d’igualtat qualitativa amb allò que es cuina al Regne Unit o els Estats Units.
Un llenguatge propi, reconeixible, aplaudit, on s’han anat succeint influències diverses, des del folk fins al rock americà, passant per uns Kinks o uns Beatles en eterna pugna per ser la plusquamperfeta banda de pop. I, per descomptat, un omnipresent Leonard Cohen que sona ara mateix, compassant el capvespre i l’Estrella Galícia que el parroquià degusta, amb les notes de The partisan.
“Tot va començar cap a l’any 1986”. En aquell moment, l’artista encara residia a la seva Palma natal. “Amb el meu amic de l’ànima, Miguel Pérez Kersley, vam crear la banda The Walk, amb influències del que ens agradava llavors: Echo and the Bunnymen, Chameleons o The Sound”. Amb aquell projecte es van anar foguejant, aprenent l’ofici de pujar als escenaris i conquerint un bon grapat d’espais mallorquins.
L’any del canvi va arribar al 1994. “Vam canviar el nom i el rumb de la banda. Teníem altres influències com ara Frank Zappa, Doors o Captain Beefheart. Ens vam convertir en The Tea Servants i, al cap de pocs mesos, vam venir a viure a Barcelona aprofitant que sortia el nostre àlbum de debut”. Aquell va ser el punt de partida d’una trajectòria densa que va portar Steven i els seus companys per tots els festivals i espais més significats del circuit musical —“FIB, Concerts d’RNE,…— i a enregistrar diversos àlbums on es respira el trànsit de la banda per terrenys sonors diversos que uneixen els Talking Heads amb Dylan o Buffalo Springfield. Al mig, I wanna be JJ Johanson: hit de 2001 que sonava a tots aquells llocs on mereixia escoltar el que sonava.
Epifania a la Platja del Miracle
De sobte, allò va arribar a la seva fi l’any 2003. “Vam fer l’àlbum Travel west, vam tocar al Primavera Sound d’aquell any i, poc després, ens vam separar”. Després d’allò, l’artista va emprendre un periple, guitarra en mà, “per bars de Catalunya i Mallorca, tocant, conversant amb gent, tot molt hippie!”, riu. I llavors, un dia, assegut sobre la sorra de la tarragonina Platja del Miracle, va sorgir una nova cançó. La primera d’un nou repertori que, al 2005, anava a establir les bases de la seva carrera en solitari com Steven Munar & The Miracle Band, amb els quals va debutar amb el disc Miracle beach.
“Aquella època va ser molt transcendent per a mi. Em vaig casar, va néixer la meva filla, vaig descobrir la fe i vaig treure tres àlbums que són com la meva trilogia de folk rock”. Després d’aquells tres àlbums, la Miracle Band va canviar. “El Miguel i jo vam posar un parèntesi a la nostra col·laboració i vaig treballar amb altres músics com les guitarristes Juliane Heinemann i Patricia Serrano i el baixista Sergio Mesa”. Les influències s’amplien de nou. Oscil·len entre el pop europeu i les arrels americanes. Entre Bowie i els Byrds. Surten més discos, Time traveller, Violet Kosky, The fish and the net. Nando Caballero li dedica el documental Miracle boy, que s’estrena a l’In-Edit i, el 2021, de cop i volta, tot es frena.
“Tenia 50 anys i em calia un reset. Em vaig concentrar en la meva família, en la fe, vaig bregar amb una crisi personal que em va allunyar d’una faràndula en la qual tampoc havia estat mai ficat del tot”. A poc a poc, no obstant, les cançons van anar tornant-li al cap, a l’ànima, sortint al món. I ara, “després de dos anys de feina”, l’artista torna amb un nou elapé: Family (Discos Belamarh), en el qual torna a ser-hi el Miguel Pérez a la guitarra, “i que dedico als que sempre hi són, els amics i aquesta família que va més enllà dels vincles sanguinis”. Aquells que, com ell, mai no han perdut la fe.
En record de la Sra. Antonia
“Porto ja més anys vivint a Barcelona que no pas a Palma, encara que, segons em vaig fent gran, l’illa em crida. Me’n vaig adonar sobretot l’estiu passat, després de passar un mes i mig allà. Feia molts anys que no passava tant temps a Mallorca i, quan vaig tornar aquí, em vaig adonar de com de molest i omnipresent és el soroll a Barcelona”, explica el parroquià, per a qui la ciutat ha estat l’escenari dels aspectes més importants de la seva vida.
“Aquí m’he casat, ha nascut la meva filla, he viscut la meva carrera musical i la meva feina de professor d’anglès”. I aquí és on, als 28 anys, el músic va conèixer a una de les persones fonamentals de la seva vida, la Sra. Antonia. “Em va fer descobrir la fe, tot allò que no es veu, però que també existeix. Va ser com una àvia, una mestra de vida. Va morir el 2019 i la trobo molt a faltar”.
Assegut sobre la sorra de la tarragonina Platja del Miracle, va sorgir la primera cançó d’un nou repertori que va establir les bases de la seva carrera en solitari
Steven Munar alça la seva Estrella Galícia i brinda a l’aire en la memòria d’aquella amiga el record de la qual sempre l’ha d’acompanyar. Fa un glop i tanca els ulls, amb un somriure. Després, amb parsimònia, treu el seu paquet de tabac Manitou ros i s’embolica un cigarret per anar a fumar-lo fora.
— Voldràs una altra cervesa, després?
El músic somriu, mentre ressonen els compassos del Famous blue raincoat de Cohen.
“I tant! I ja de pas, a veure què hi ha de menú per sopar!”, replica.
