L’Stonehenge de la Fundació Miró

La Fundació Miró va viure diumenge passat un fet que no era possible experimentar des de feia dècades, que va ser poder contemplar la col·lecció amb llum natural, tal com ho van concebre en els anys 60 i 70 el pintor i l’arquitecte Josep Lluís Sert. L’edifici havia de mantenir originalment un diàleg dins-fora en el qual la variabilitat de la llum natural formés part de l’exposició.

Però, molt aviat, els responsables de la fundació es van adonar que la llum natural afectava les pintures, per la qual cosa es va haver de prendre la decisió de tancar les lluernes del sostre mitjançant un sistema de cortines de lames i visitar la col·lecció amb llum artificial. Aquest tancament es va prendre, per fi, un descans el diumenge.

Coincidint amb el solstici d’estiu, la Fundació Miró va obrir les lluernes per primera vegada des que es van tancar poc després de la inauguració el juny de 1975. Va ser una experiència històrica per a les 160 persones que la van poder gaudir en quatre torns des de les 6 del matí fins poc després de les 10.

A més, l’elecció del solstici va convertir l’esdeveniment gairebé en un ritual màgic i místic. Un tenia la sensació d’estar com a Stonehenge presenciant la sortida de sol just a l’esquerra de la heel stone (pedra del taló). En aquest, cas no es tractava de presenciar l’espectacle de les alineacions solsticials del monument megalític, sinó d’experimentar l’obra de Joan Miró tal com ell ho va imaginar.

Va ser realment una visita molt especial. Ja abans de les 6 del matí hi havia una cua de curiosos esperant la matinera obertura. Cadascuna de les quatre visites va ser guiada per un arquitecte del col·lectiu El Globus Vermell. El recorregut per les diferents sales va permetre posar en valor com la llum natural, les voltes catalanes reinterpretades per Sert i els patis interiors dirigeixen al visitant a través del museu. La ruta va finalitzar a la sala de les escultures, concebuda com a tal des del seu origen perquè de nou la llum natural i el propi espai permetés contemplar les obres des de qualsevol angle de les seves tres dimensions.

A partir d’aquest moment, el visitant solsticial podia completar la visita per lliure. L’accés a la planta superior i al terrat va ser l’oportunitat de comprendre el sistema d’il·luminat a través de la maqueta de l’edifici i la visió directa de les lluernes i el seu sistema de cortines. Abans, ja s’havia pogut admirar com transmeten amb llum natural obres com el tríptic L’esperança del condemnat a mort, homenatge de Miró a Salvador Puig Antich, o la també emblemàtica Sobreteixim dels vuit paraigües.

Marko Daniel, director de la fundació, va mostrar la seva satisfacció pel resultat de la iniciativa, fins al punt de plantejar-se repetir el proper solstici d’estiu i, fins i tot, en el d’hivern. Aquestes obertures excepcionals i controlades formarien part de l’estratègia de projecció del museu a la ciutat a través d’experiències que vagin més enllà de la simple visita de la col·lecció.

L’esdeveniment de diumenge va ser en el fons un homenatge al Miró més genuí i a l’arquitectura d’un Sert que no va poder signar el seu edifici a causa de la inhabilitació pel règim franquista. L’arquitecte va insistir que la Fundació Miró havia erigir-se en un punt de nova planta, no aprofitar un edifici ja existent. I, per això, no hi havia millor lloc que Montjuïc, on Sert, d’acord sempre amb el pintor, va desplegar el seu geni amb un projecte de clara inspiració mediterrània, on elements com els ja citats patis, lluernes i voltes permetessin que la llum li imprimís caràcter i identitat. Així, el propi edifici passava a formar part de l’exposició i no un simple contenidor.

Gràcies a tot l’anterior, la Fundació Miró, amb el seu color blanc i formes mediterrànies, s’integra en el paisatge de la muntanya, no l’altera. Fins i tot diumenge van descobrir que s’integra tant que dialoga amb el solstici, convertint en aquesta data l’edifici de Sert en l’Stonehenge de Montjuïc.