El supermercat de Rambla de Catalunya

Tot i que maldem per tenir una idea global de la nostra ciutat, els barcelonins guiem tota estètica en base al nostre carrer. El meu és i serà la Rambla de Catalunya que, a pesar de les seves espantoses terrasses i d’un reguitzell de botigues igualment horripilants, encara és una de les vies més belles del món, centre espiritual de l’Eixample. Però la lluita continua, dirien els sentimentals, car darrerament hem vist com a la nostra Rambla s’hi ha produït un dels atemptats estètics més execrables de l’univers. Per si no en teníem prou amb les retolacions absurdes de molts establiments, hem vist com apareixia un nou supermercat 24 hores fastigosament incrustat a la Casa Heribert Pons, obra de l’arquitecte Alexandre Soler i March (deixeble del nostre geni Domènech i Montaner), que molts conciutadans reconeixen com l’antiga seu del departament d’Economia.

Ja té conya que, segons consta a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya de la Generalitat, aquesta bella edificació (admireu-ne les garlandes de roses als bellíssims permòdols, obra del nostre gran Eusebi Arnau, que l’acosten al Sezessionsstil vienès) consti com a Bé Cultural d’Interès Local. Dic i escric que la cosa té certa ironia perquè, quan hom contempla la mona de pasqua de supermercat que hi ha fotut al portal allidanat del cantó dret, s’ha de fregar els ulls amb tal de comprovar que no viu un malson. Si el Codi Penal inclogués un atemptat contra l’estètica, aquesta barbaritat hauria d’entrar sens dubte en la categoria que du al condemnat directament a la guillotina. El cas que reporto s’ha fet cèlebre perquè, a més a més, diuen que l’establiment en qüestió no té la llicència en ordre: però qualsevol procediment administratiu és secundari, si contemplem aquesta animalada de proporcions letals.

Abans que l’enyorat Oriol Bohigas garantís el respecte als edificis modernistes de l’Eixample, de petits havíem viscut assassinats arquitectònics autènticament inconcebibles a ulls contemporanis, com la mutilació dels frisos modernistes de la Casa Ferran Guardiola per obra i gràcia d’instal·lar-hi rètols de botigues d’un suposat luxe. Al nostre barri, deia en mestre Lluís Permanyer, encara podeu xerrar amb algun porter molt veterà que havia presenciat autèntiques amputacions d’estàtues i grafits d’alguns edificis patrimonials que ara són l’orgull de la nostra ciutat, visita obligada per qualsevol japonès que tingui una càmera fotogràfica entre les mans. Semblava, doncs, que n’havíem après i que mai més hauríem d’escriure un article pregant a les autoritats que no permetessin que ningú es pixés d’una forma tan impune al nostre patrimoni. Doncs bé, l’ésser humà (i el barceloní) certifica que és l’animal que topa sempre amb la mateixa pedra.

Prego als conciutadans que tinguin la paciència d’adreçar-se a l’indret en qüestió, perquè sembla increïble que algú hagi pogut permetre que s’atempti d’aquesta forma contra un edifici del 1909, fins ara exemple de la nostra ancestral dèria per la mesura. Mirin-s’ho bé, els ho prego, perquè l’experiència resulta semblant a fotre un acord de novena augmentada en una cançó trobadoresca. A banda de la retolació vomitiva i d’una llum que obliga a posar-se lentes de sol, hom ha d’aguantar la respiració mentre contempla els preciosos bustos femenins de l’edifici —franquejats per rams de llorer, personificació de les belles arts— i després baixa la mirada i es troba els estants curulls de xibeques i bossetes de galetes en procés de descomposició. Aclareixo que a servidor tant li fa l’origen ètnic dels propietaris del supermercat; caldria empresonar-los encara que fossin descendents de Guifré el Pilós i residents barcelonins amb mil cognoms catalans.

Prego a l’Ajuntament de la nostra ciutat que tingui pietat dels nostres ulls i faci respectar un patrimoni gloriós que no només serveix per exhibir la mandanga de la marca Barcelona arreu del món, sinó sobretot perquè puguem admirar la nostra ciutat sense que ens agafi un cobriment de cor. També cal recordar a la Generalitat que no n’hi ha prou amb posar l’etiqueta de patrimoni a la nostra arquitectura, sinó que calen inspectors que n’assegurin l’estat de forma més o menys permanent. La qual cosa encara resulta de més urgència si uns propietaris reformen (sense permís) un edifici patrimonial al bell mig de Barcelona i no hi ha ni puto Déu que se n’assabenti.