Susana Guardiola (Barcelona, 1976) és directora, guionista i productora. Ha dirigit diversos documentals relacionats amb conflictes socials i polítics, però també ha dirigit i produït documentals musicals, biopics, videoclips, publicitat, corporatius i sèries de televisió. Ha recorregut diversos països i ha col·laborat en diverses produccions com Man on the Moon, de Milos Forman.
Formada en el Taller de Cine del desaparegut Bigas Luna, ara Guardiola ha posat totes les energies en tirar endavant el documental Peace, it is possible, que no només involucra el testimoni de diversos premis Nobel de la Pau sinó que, a més, contempla el Papa de Roma com a veu narradora.
— Quin moment per promoure un documental sobre la pau, no?
— Sempre és un bon moment, però ara tothom pren consciència que és un tema vigent i fonamental. No com a utopia, sinó com a necessitat. Material, urgent, palpable. Als anys 60 el concepte es podia plantejar en clau més espiritual o filosòfica, però fins i tot el Peace and Love de John Lennon es feia mentre queien bombes a Vietnam. Calen utopies per avançar, per tenir un rumb, però ja no es tracta d’això sinó de portar les coses a la pràctica.
— Sona molt bonic, però també sona molt ingenu.
— De la mateixa manera que ens sabem organitzar per fer la guerra, ens hem de saber organitzar per fer la pau. Ja no és un “no a la guerra” vague, abstracte i que sempre apareix massa tard. No: ara és trobar una cultura de la pau efectiva, pràctica i preventiva més que no pas reactiva. No es tracta d’extirpar tumors, sinó de fer una vida saludable. Això sí: ara sabem que, per fer la pau, abans de res cal pau.
— Mira que fàcil.
— No, res de fàcil: simplement, no pots construir sobre el caos. Hi ha una sèrie de situacions mal resoltes, perfectament identificades: els processos de descolonització incomplerts, per exemple. O els Balcans, que encara tenen una solució molt artificial. No es poden arreglar els conflictes des de les imposicions artificials. Te n’adones quan parles amb les dones de petits poblats de Colòmbia, que van muntar tot un procés participatiu que s’anomenava “veritat, justícia i perdó”: es tractava de posar cara a cara un paramilitar o un camperol, de manera que tots dos poguessin reconèixer el que havia succeït o el que havien fet. No és “pau” de qualsevol manera, és reparació i perdó. Amb la presència de mediadors, evidentment. Però es desenvolupaven fins i tot dramatitzacions d’escenes, recreacions de situacions viscudes, però el més interessant és que això ho feia la gent, no el govern.
— I ara un documental amb veus de premi Nobel.
— Hi porto deu anys, ja tinc molt de material rodat però espero culminar-lo aviat. És un documental al voltant del soft power, sobre les eines que et fan pensar, que t’inspiren, que creen consciència. Aquestes armes són les que es poden desenvolupar per desarmar-nos, no podem armar-nos per a la pau sense abans desarmar-nos nosaltres per dins. El públic a qui ens volem dirigir no és principalment el dels responsables polítics, sinó els ciutadans. Mira, t’ho diré directament: l’1 d’octubre a Barcelona jo, que no pensava votar, em vaig aixecar a votar quan vaig veure les escenes de la violència policial.
— Ah. Creus que vam estar a punt d’un esclat de violència?
— En veure les imatges a les meves xarxes socials, Jody Williams, premi Nobel de la Pau 1997 per la lluita contra les mines antipersones, em va escriure alarmada. Jo vaig demanar la seva ajuda mediadora i em va preguntar què podien fer, i va decidir posar-se en contacte amb vuit altres premis Nobel de la Pau per escriure una carta oberta, que van dirigir tant a Rajoy com a Puigdemont, titulada On és ara la democràcia a Espanya? Mediació i diàleg o més violència i alienació?. En la carta es denunciava l’actuació policial i es proposava la mediació per donar lloc a una solució pacífica del conflicte: “un poble que se sent reprimit rares vegades desapareix silenciosament en la nit”.
— Ostres, tu estaves al darrera d’això?
— Es va fer públic just el dia abans del dia 10 d’octubre, i va arribar a tenir 24 signants (tots ells premis Nobel). Jo crec fermament que aquella situació hauria pogut derivar en violència de la de debò. En una conversa amb José Ramos Horta, també Premi Nobel i expresident del Timor Oriental (artífex de la pau en aquell país), em vaig adonar que res no és tan fàcil: en el cas de Catalunya, per exemple, li mancava l’element de “poble oprimit”.
— L’aparença, vols dir.
— Exacte. Tenir una autonomia fa que aquesta percepció internacional disminueixi, a no ser que succeeixin fets puntuals com els del 2017. Mira Ucraïna: ja era molt visible el conflicte a l’Euromaidan, i tot i així ha costat molt evitar la guerra.
“A Catalunya, tenir una autonomia fa que aquesta percepció internacional disminueixi, a no ser que succeeixin fets puntuals com els del 2017”
— I quin és el relat de Putin, segons tu?
— Sempre hi ha dues parts. Aquí el gran tema és que, quan passes a la violència, ja no s’hi pot fer res. En el cas ucraïnès veig molt clar que s’hauria hagut de dialogar abans, i a Putin, si tenia arguments sobre amenaces nuclears o sobre antecedents de l’OTAN a l’Iraq, l’hauríem escoltat. Aquest és el gran repte i el gran mètode, detectar els conflictes a temps i aturar-los abans que sigui massa tard.
— Llavors el documental sí que va adreçat als polítics.
— I als ciutadans, insisteixo. Els entrevistats que presento no et fan un discurs abstracte de Peace and Love, sinó que volen dir-nos com ho van fer en els seus casos concrets, i per què ho han aconseguit. És important presentar resultats, casos d’èxit, per — trobar un mètode real i pràctic. Per això hi vull el Papa i per això també hi vull el Dalai Lama, perquè són veus que ens desarmen. Fins i tot l’enemic té una raó.
— Arribar al Papa. Déu n’hi do.
— Tenim les gestions molt avançades i ell està decidit a participar-hi. Vam dubtar al principi per si ens impregnava el documental de massa catolicisme, però crec que tothom sap que hi ha una branca de l’església catòlica, la de l’actual Papa, que és molt oberta i tolerant. Hi vam arribar a través dels missioners argentins que treballaven amb ell, amb “en Francisco”. Els ha rebut fins a tres vegades, amb la proposta a les mans, i li ha encantat la idea que s’uneixin totes les veus del món per la pau. Va ser ell mateix qui es va oferir a fer de narrador.
“Tothom sap que hi ha una branca de l’església catòlica, la de l’actual Papa, que és molt oberta i tolerant”
— Un narrador d’allò més “omniscient”, si em permets la broma.
— Teníem cita amb ell el maig del 2020, però es va suspendre per la pandèmia i van oferir-nos parlar amb el responsable de comunicació del Vaticà. Dues setmanes abans d’esclatar la guerra a Ucraïna, es van posar en contacte amb els dos missioners per reprendre el projecte. Ara sembla ser que, quan s’arribi a encarrilar el conflicte, per fi ho podrem fer. Això sí: ells han demanat explícitament que el documental pugui circular per totes les missions, on no tenen connexió amb plataformes d’streaming.
— Amb quines plataformes parleu?
— Quasi totes les plataformes demanen que la producció estigui acabada. Garanteixen la distribució a més de 170 països però s’esperen a tenir-lo acabat i lligat. Netflix pot oferir una llicència, com una pre-venda, però volem posar-hi la condició que no s’ho quedin al 100% sinó que ens permetin distribuir-ho a escoles o universitats. Que no només quedi com a producte, sinó que sigui una veritable eina transformadora.
— Barcelona i la pau.
— El primer que va tenir la idea de “cultura de la pau” va ser Federico Mayor Zaragoza, amb la seva fundació amb seu a Barcelona. El seu concepte ens va inspirar per escriure l’esquelet de la idea, de construir una metodologia de la pau.
— Explica-me-la una mica.
— Primer: el desarmament és fonamental. Segon: encara hi ha 18 països per descolonitzar, un fenomen que presenta la major part de conflictes armats. Tercer: Democràcia. Quart: cal garantir l’educació per a tothom. Cinquè: afrontar els reptes de la sostenibilitat, respecte pel medi ambient i la manca de recursos naturals. Sisè: resoldre els problemes de desigualtat de gènere. Setè: diversitat i integració multiètnica. I vuitè: garantir la llibertat d’expressió i d’informació. Barcelona ha estat pionera en molts d’aquests aspectes, pot ser un referent, i la lliçó nostra és que, fins i tot quan un problema no està resolt, o et fa sentir encara incòmode, per damunt de tot aquí volem la pau. Resoldre els problemes de forma pacífica, fins i tot quan els conflictes poden ser greus. L’any 2015 a Montjuïc es va acollir el World Summit de premis Nobel de la Pau, que no s’ha fet a gaire llocs més: Bogotà, Yucatán, Hiroshima (la propera edició)… I espero que aviat també es pugui celebrar a Kíiv.
“Una guerra comença al cervell, fins i tot si l’entorn d’aquest cervell es troba en pau”
— No sé si el món del cinema és gaire pacífic, per cert.
— En absolut. Fins i tot a Sundance hi ha taurons, aquest és un món molt salvatge professionalment parlant. A nosaltres ens agradaria poder anar a Sundance i a la Berlinale, perquè si tot va bé acabarem de rodar aquesta tardor. Tenim una major urgència ara, perquè com dèiem el tema de la guerra i la pau està molt roent. Volem presentar el tràiler a la seu de la ONU el pròxim setembre i el gener, tan de bo puguem anar a Sundance. Com a mínim el meu coproductor americà, Justin Hogan, creu que tenim possibilitats d´accedir-hi, tot i que és una loteria i la competència és molt forta.
— Voleu petar-ho.
— Volem petar-ho, en efecte.
— La pau al món sembla un conte massa bonic.
— No ho és, si t’adones que la lluita no és global sinó individual. Una guerra comença al cervell, fins i tot si l’entorn d’aquest cervell es troba en pau. La pau al món comença per un mateix. La clau és arribar a la dinàmica de pau en cada espectador, i això malgrat que han estat els deu anys més violents (informativament parlant) de la meva vida. Penso això: si em passa amb el meu veí, amb el meu germà, etcètera, què no ha de passar entre països?
— Vull tocar el tema de la testosterona.
— Ui, el tema. Mira: jo he arribat a la conclusió que la cultura de la pau ha de ser liderada per les dones, perquè els homes executeu molt bé, però les dones tendim a reflexionar més. Especialment sobre les conseqüències dels nostres actes (què passarà amb els nens, amb les famílies, amb el futur…?). Jo crec que una reunió de cinc dones mandatàries no s’acabaria mai dient “doncs anem a envair Ucraïna!”.
— Però els conflictes, si no es combaten, es perden.
— Es perden si no t’organitzes, que és una cosa molt diferent. Ens vam organitzar per la pandèmia, oi? Tot el planeta estava infectat, i les que van gestionar millor la situació van ser dirigents dones. M’adscric al lema d’Ellen Johnson-Sirleaf, expresidenta de Libèria i també premi Nobel de la Pau, que va dir que les dones ja hem donat moltes oportunitats als homes. De fet nosaltres, pel fet de no haver estat protagonistes, us coneixem més a vosaltres que no pas a l’inrevés. No som millors ni pitjors, només és que ho hem mamat des de petites i hem vist que les guerres estan sobretot fetes per homes. Són guerres de naps.
“Promoguem la igualtat de drets i oportunitats però també la igualtat d’actituds”
— Les paus mundials també les han signat homes importants.
— D’acord, doncs llavors promoguem la igualtat de drets i d’oportunitats però també la igualtat d’actituds. No és tant “que s’hi posin les dones”, tot i que ara toca i que falten referents femenins, sinó que les actituds d’un i altre gènere s’apropin més, s’enriqueixin i es retroalimentin. No podem no considerar el que ha de dir més del 50% de la població global, que està integrada per dones.
— El Papa, aquest narrador bondadós i omniscient, és un home.
— Déu, si existeix, no té gènere.
