“La meva vida va canviar de manera radical el 2005. Tot va passar alhora: vaig publicar la meva primera novel·la i em vaig enamorar d’una dona. De fet, tot va començar la nit en què em van donar un premi per aquella primera novel·la. Com en una comèdia romàntica. Va ser molt bonic i alhora dur. Canviar de vida mai no és fàcil”. Susana Hernández explica això assaborint un te chai del que es confessa addicta, amant com és “de tot allò que sigui especiat”.
Ha arribat a darrere hora del matí. No massa aviat, tenint en compte el seu odi a matinar, i s’ha instal·lat al Bar demanant que, sonés el que sonés de fons, ho fes “amb un volum baixet, que així podem conversar tranquil·lament”.
Escriptora i professora d’escriptura, assegura haver fet força coses en la seva vida. “És normal, els anys van passant”. La varietat dels seus interessos l’ha portat a estudiar matèries molt diferents, “i totes elles m’han aportat alguna cosa”.
“Vaig treballar molts anys a la ràdio i continuo trobant-ho a faltar, però en general porto la vida que sempre he volgut tenir, així que no puc queixar-me. Sempre vaig voler dedicar-me a escriure. El meu somni era publicar una novel·la i ja en porto deu”, explica a propòsit de títols com ara La casa roja, Mai més, La reina del punk, Los miércoles salvajes o la recent Males decisions que s’acaba de traduir al castellà i a l’italià: “Per a mi és un somni fet realitat haver estat a un festival a Itàlia nominada a la millor novel·la negra traduïda. És una experiència impagable”.
— No has parat, eh?
— Em dono per satisfeta, la veritat.
Ara mateix assegura estar capficada en imminents projectes de publicació de diverses antologies “molt diferents”, a més de l’edició en castellà de Males decisions i dels que anomena els seus primers passos en el teatre. “Tinc altres projectes en marxa —puntualitza—, però encara estan verds”.
Impossible imaginar una altra vida
“La publicació del meu segon llibre, La puta que leía a Jack Kerouac, va suposar un punt d’inflexió important, perquè em va donar una empenta d’autoestima. Però, segurament, el moment de canvi professional més destacat va arribar quan vaig decidir que volia intentar viure de l’escriptura i activitats afins com ara tallers, cursos o informes de lectura. Això va ocórrer el 2011”, argumenta l’escriptora mentre xarrupa el seu te.
— Va costar molt?
— No és gens fàcil, per descomptat, però estic contenta. Ara no m’imagino una altra vida.
La Susana assegura que Males decisions també ha estat, d’alguna manera, un revulsiu en la seva trajectòria: “Em calia un canvi després de tres novel·les amb les mateixes protagonistes i em va anar molt bé publicar en català, que era un deute que tenia, i fer-ho amb una novel·la radicalment diferent i escrita a quatre veus, que suposava tot un repte per a mi. Em vaig adonar que podia fer moltes més coses”.
Però aquest canvi no minva el seu evident orgull per la repercussió que ha tingut el seu personatge, Rebeca Santana. “Que s’estudiï a universitats d’Anglaterra o als Estats Units, que hi hagi ponències, tesis sobre ella… Em sembla una cosa bàrbara!”.
Un amor que no és cec
A la pregunta de quina és la seva relació amb Barcelona, la parroquiana replica, categòrica i amb un somriure d’orella a orella: “Sóc més barcelonina que la Sagrada Família!”.
“Hi ha moltes coses millorables, l’amor en el meu cas no és pas cec. Em fa mal que s’hagi perdut part de l’essència de Barcelona, sobretot a alguns barris, i que la globalització i el turisme massiu hagin despersonalitzat la ciutat. Passa a tot arreu, és clar, però a mi em fa mal veure-ho a la meva ciutat”, explica.
Tot i això, recorda amb especial afecte el dia en què, en certa manera, es podria situar l’origen del posterior procés de gentrificació de l’urbs. “Tinc gravat el dia en què van anunciar que Barcelona acolliria els Jocs Olímpics del 92. Va ser el 1986. Jo estaria a tercer de BUP o COU, i recordo que no vam anar a classe i vam marxar en massa cap a la Plaça Catalunya. Hi havia una pantalla gegant i no hi cabia ni una agulla. Quan Samaranch va dir “Barcelona” allò va ser una bogeria —declama liquidant les últimes gotes del seu te—. Era el començament d’una cosa nova, diferent. Els Jocs ens van fer recuperar l’orgull de ser barcelonins i van situar la ciutat en un nou pla internacional”.
— El que ens fa ser orgullosos i mereixeria un pla internacional són les nostres racions i menú. Voldràs menjar alguna cosa?
Després d’un atent i silenciós repàs a l’oferta gastronòmica del Bar, la mirada de la Susana Hernández s’il·lumina. Somriu. La decisió està presa.
— Amb una ració de pop a la gallega em quedo de meravella, —afirma.
