Tàpies deu anys després de Tàpies

Enguany es compleixen deu anys de la desaparició del pintor, escultor i teòric de l’art Antoni Tàpies (1923-2012), el màxim exponent de l’informalisme abstracte i un dels artistes catalans més internacionals de la segona meitat del s.XX. Per apropar-nos a l’obra de Tàpies deu anys després de Tàpies és imprescindible conèixer el seu moment històric i contextualitzar l’informalisme abstracte, un moviment pictòric que, a grans trets, sorgeix a Europa després de la Segona Guerra Mundial, arran del malestar amb què es trobava immersa la societat després d’aquesta catàstrofe. Com a conseqüència, els artistes perden l’interès en representar la realitat que els envolta, la manca d’esperança genera un fort desencant i l’art pren el camí de l’experimentació formal i l’abstracció, que serveix als artistes per exterioritzar els sentiments d’angoixa i frustració que turmenten el seu dia a dia.

En el cas de Catalunya, aquest desencís s’aguditza encara més amb la repressió que es viu després de la Guerra Civil. L’informalisme que es respira a Europa es filtra a través d’alguns artistes que s’hi senten identificats i importen aquest corrent estètic fins a casa nostra. Aquests artistes pertanyen principalment al grup del Dau al Set (que definirem més endavant) i Antoni Tàpies n’és el màxim representant.

Tàpies neix en una família de la burgesia intel·lectual barcelonina. Destaca la connexió del seu entorn amb la vida política de la ciutat d’abans de la Guerra Civil, marcada principalment per la figura del seu pare, advocat i assessor jurídic de la Generalitat. Malauradament, la seva formació primària (durant la qual dibuixa de manera autodidacta) es veu interrompuda per seriosos problemes de salut l’any 1940, quan ha de fer una llarga convalescència en diversos sanatoris de Puigcerdà i La Garriga. És durant aquest període que el jove artista desenvolupa la seva mirada interior i neix el seu interès per la filosofia. Es nodreix d’autors com Nietzsche, Ibsen, Stendhal o Proust, així com també descobreix la música de Wagner o Brahms, i se sent molt atret pel romanticisme alemany. La malaltia sumada a la caiguda de la República i la desfeta de la societat que Tàpies havia conegut durant la seva infantesa marcaran profundament la seva obra i el seu caràcter.

Durant la seva joventut inicia estudis de Dret, que no finalitzarà perquè sent una vocació molt més profunda pel món de l’art, al qual vol abocar-se completament amb l’esperança que aquesta doctrina doni sentit a la seva vida, que se li ha fet insuportable. Durant aquesta etapa, entra en contacte amb algunes personalitats amb qui hi tindrà una gran afinitat durant la seva vida i que influiran també en la seva carrera: els poetes J.V.Foix i Joan Brossa, el galerista Joan Prats o l’artista Joan Miró, de qui va ser un gran admirador.

També correspon a aquesta etapa el naixement de la revista Dau al set, que mereix especial atenció i que sorgeix com a fruit d’un seguit d’amistats molt fructíferes entre personatges estretament vinculats a la vida de Tàpies: Joan Brossa, Arnau Puig, Joan-Josep Tharrats, Joan Ponç o Modest Cuixart. La revista (que apareix de manera clandestina per ser escrita en català) suposa un glop d’aire fresc i de modernitat gairebé miraculós a la Barcelona de plena postguerra. Pretenia recuperar l’avantguarda artística catalana interrompuda forçosament per la Guerra Civil. Tant és així que el museu MoMa de Nova York va considerar aquesta publicació com a una de les primeres revistes avantguardistes publicades durant el s. XX, destacant-hi el seu contingut i esperit surrealista, l’estètica que combina textos amb poemes visuals, obres pictòriques i molt més.

Dau al set suposa un glop d’aire fresc i de modernitat gairebé miraculós a la Barcelona de plena postguerra

En aquesta primera etapa, trobem un artista jove que transita pels camins ja explorats de l’art figuratiu i de seguida sorgeix en ell la necessitat d’anar més enllà, d’investigar amb els materials com a entitat activa de l’obra d’art i d’aplicar aquests materials de manera no convencional, generant noves realitats a través del collage i la superposició que són constants a la seva obra. Així doncs, trobem pastes espesses, excés matèric i una concepció innovadora de l’obra d’art, no entesa com a quelcom que representa la realitat, sinó com a objecte de poder que aporta valor en sí mateix amb la seva presència, connectant amb el primitivisme més pur de societats ancestrals per les quals se sentia tan atret i que eren tan llunyanes a la seva.

Durant aquesta etapa, l’artista se submergeix també en l’estudi del surrealisme i el dadaisme. Artistes com Duchamp o Dalí influiran fortament sobre la seva obra, que a poc a poc perdrà densitat matèrica i incorporarà també altres elements com cordes, ceràmica i ferralla. També se sent interessat per artistes com Ives Tanguy , Max Ernst o Paul Klee, de qui li interessa la seva gran varietat de tècniques i la seva comunió amb la naturalesa.

Tàpies va plantejar una concepció innovadora de l’obra d’art, no entesa com a quelcom que representa la realitat, sinó com a objecte de poder que aporta valor en sí mateix amb la seva presència

A principis dels anys 50, l’artista es trasllada a París arran d’una beca atorgada pel govern francès i coneix Picasso i J. Sabartés. Viatja també per Bèlgica i Holanda i fa algunes pintures de temàtica social, mogudes per la preocupació de la situació política que es viu a Espanya. L’any 1952 exposa a la Biennal de Venècia, i més tard se’l convida a participar al certamen del Carnegie Institute de Pittsburgh (on també hi participen artistes com Jean Dubuffet, Karel Appel, Willem de Kooning o Robert Motherwell). El salt als Estats Units continua un any més tard amb la seva primera exposició individual a Nova York, on entra en contacte amb l’expressionisme abstracte de l’època amb el qual la seva obra estableix una gran connexió.

Durant aquesta etapa, la seva obra es caracteritza per una experimentació constant al seu taller, que dona lloc a accidents i errors, a l’espontaneïtat i a l’expressionisme en estat pur. Trobem taques ambigües, dissolvents, frottage, sorra, pols, cartró, vernís, teixit, marbre gouaches i acrílics, com si es tractés del laboratori d’un alquimista que trafiqueja amb tots els elements a la recerca del seu llenguatge propi.

Finalment, la seva cerca obté un resultat: després d’aquesta experimentació tan exhaustiva ha creat un llenguatge únic que requereix, a més, d’una signatura pròpia. Com si d’un mirall es tractés, la seva obra el reflexa a sí mateix i Tàpies signa les seves amb una T simplificada, que acaba tenint forma de creu grega, un element que el defineix de la manera més sintètica i clara possible. A fi de comptes, una tàpia no és altra cosa que un tros de paret, igual que l’aparença que han acabat tenint les seves obres encara que, com sabem, amaguen molt més significat al darrera.

La trajectòria de l’artista és imparable, i exposa en centres de primer ordre entre els quals trobem el Museum of Modern Art i al Solomon R. Guggenheim Museum de Nova York, el Museum of Contemporary Art de Los Angeles, l’Institute of Contemporary Arts i la Serpentine Gallery de Londres, la Neue Nationalgalerie de Berlín, la Kunsthaus de Zurich, el Musée d’Art moderne de la Ville de Paris, el Jeu de Paume i el Centre Pompidou de París, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, l’Institut Valencià d’Art Modern de València o el Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

Després de deixar empremta a molts dels museus més importants del món i formar part de les seves col·leccions, Tàpies té un altre objectiu: crear un espai a Barcelona per promoure la creació contemporània. I és amb aquesta finalitat que l’actual Fundació Tàpies va obrir les seves portes l’any 1990, a la seu de l’antiga Editorial Montaner i Simón, obra de l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner, un altre pioner de la seva època.

Després d’aquestes dècades d’història, la Fundació Tàpies continua fidel al seu objectiu i destaca per tenir un enfocament plural que permet una millor comprensió de l’art i la cultura contemporanis, combinant l’organització d’exposicions amb altres activitats complementàries, a més a més de promoure i conservar el llegat d’Antoni Tàpies amb una de les majors col·leccions d’obra de l’artista, cedida per ell mateix i per la seva dona, Teresa Barba.

Tàpies té un altre objectiu: crear un espai a Barcelona per promoure la creació contemporània

I és a causa de la Teresa Barba que trobem presidint la fundació l’escultura Núvol i Cadira (1990), ja que segons s’explica, es tracta de la representació material d’un somni que va tenir la Teresa, on volava entre els núvols al damunt d’una cadira. La Teresa va compartir el seu somni amb l’Antoni, que el va materialitzar coronant l’edifici de la Fundació i elevant-ne així l’alçada, ja que es troba enclotat entre dues parets mitgeres de les cases contigües.

Acabo aquestes línies sortint de la Fundació Tàpies, on m’agrada anar de tant en tant per redescobrir Tàpies després de Tàpies, per corroborar que es tracta d’un artista que continua viu a través de la seva obra ja que, deu anys més tard de la seva mort, continua fent quelcom que era propi del seu art i persona: generar sinergies amb l’obra d’altres artistes per enriquir-se mútuament, en aquest cas amb els artistes emergents que sovint omplen les seves parets i conviuen amb l’obra del mestre, establint-hi nous diàlegs i formes de connexió que ens permeten redescobrir nous matisos de la seva obra.