Tarda al Godó

Hi ha gent que es pensa que anar al Godó de tennis és com anar al Masters de golf o al Royal Ascot d’hípica, amb grans espais i luxoses carpes per establir contacte amb l’altíssima societat, però això en tot cas ho és anar un dia de cada dia al Reial Club de Tennis Barcelona. Que, com a club, és dels més ordenats i puixants de la ciutat. En canvi anar Barcelona Open Banc Sabadell és anar a un esdeveniment popular, de masses, en efecte no accessible absolutament a tothom però un cop hi ets, i et trobes amb els food trucks i l’aglomeració prèvia a un partit, la futbolística i amuntegada disposició dels lavabos públics, la cervesa amb got de cartró, els estrets passadissos i escales de metall de bastida i els llargs recorreguts que cal fet per poder obtenir els passis a les zones reservades, la jornada agafa més forma d’allò que hauria pogut ser la Copa de l’Amèrica i no va ser de cap de les maneres: un lloc que capta l’interès internacional i al mateix temps l’interès de la gent de Barcelona.

En efecte: el trofeu és, a banda d’una de les cites més emblemàtiques del tennis europeu, tota una institució esportiva de la capital catalana. Sí, va ser fundat pel comte de Godó l’any 1953 i això li marca un tint artistocràtic, però la voluntat era projectar Barcelona com a referent esportiu internacional i això s’ha aconseguit. El mèrit és que també aconsegueix connectar amb la ciutat, amb la gent sense sang blava, amb els amants d’aquest esport siguin o no siguin socis del club.

Des dels seus inicis s’ha disputat a les instal·lacions de Pedralbles, que existeixen des del 1899 i on han brillat figures com Manuel Orantes, Ilie Năstase, Mats Wilander o Rafa Nadal (que dona nom a una de les pistes). Evidentment que també hi ha crème de la crème, i que al village s’hi barreja la gastronomia més sofisticada amb les marques de luxe, però fins i tot això aconsegueix transmetre un llenguatge poc ostentós. Com dèiem, ni el tennis ni la vela son esports elitistes ni cars però només cal una mica de sensibilitat i de proximitat, no fer entrar les coses amb calçadors artificials i encara menys amb milions de diners públics poc justificats, per merèixer el reconeixement popular. Tampoc era elitista el joier Joaquim Cabot quan va fundar el Palau de la Música Catalana, luxós però accessible, i dècades més tard va ser el seu nét Jorge (també president del Reial Club) qui com a successor del negoci de joieria va dissenyar la icònica copa del trofeu: l’única al món que presenta un tennista en moviment.

El partit presenciat era entre Carlos Alcaraz i Ethan Quinn, precisament a la pista central Rafael Nadal, en el marc de la primera ronda. Cal agafar lloc abans no tanquin els accessos, ja que, en cas contrari, et quedes esperant a les escales de la bastida fins que algíu decideix abandonar el seient. La verticalitat de la construcció et fa adonar de l’encaixonament del torneig, s’ha aprofitat fins a l’últim mil·límitre i la pista de terra batuda apareix màgicament encaixada entre les grades, els recollidors de pilotes, jutges, càmeres, detectors de velocitat (no sé de què serveix saber la velocitat del servei), la llotja amb el comte i amb gent fent la cort, un cotxe Lexus col·locat entre el públic, les cabines dels periodistes allà dalt i l’església dels Caputxins visible ben a prop.

Als altaveus el recomte de punts es fa en un deliciós accent català-americà que desperta múltiples imitacions sempre que diu “avantatge”. El número 2 del món va debutar amb una victòria treballada davant del jove nord-americà, amb un resultat de 6-2, 7-6(6). Al principi semblava que Amèrica tornaria a ser great again, atès el potent servei de Quinn, però el murcià li va apujar l’arancel amb resistència física i amb una astúcia difícil d’endevinar. Al final del primer set ja es podia preveure com acabaria la cosa.

No sempre es pot guanyar, però es pot fer una copa de cava per treure’s el gust de cartró cerveser i comentar els greatest hits del combat amb la meva companyia americana. Torna a aparèixer l’ocasió de saludar amics, coneguts i insaludats, força polítics, no tants empresaris, i d’evitar tornar a fer la cua als lavabos si és que es pot evitar. Fins i tot Pedralbes es pot fer petit, en un esdeveniment tan gran, i fins i tot les instal·lacions més amples de la ciutat semblen ajustades a la humana mesura mediterrània.

No som Wimbledon, però tenim un trofeu digne i tenim una manera de fer el pijo molt més burgesa que nobiliària. Agradi més o menys, aquí ningú se salva del deure de ser terrenal i d’oferir una fórmula genuïna, propera, on la gent es pugui connectar i identificar. Es pot fer a la terra batuda i es podia fer, evidentment, al mar. El truc és el de sempre, ser un mateix i no vendre massa duros a quatre pessetes. El trofeu Godó ha aconseguit ser un trofeu simpàtic i això, sense tacte i sense autenticitat, hauria pogut ser de manera molt diferent. Break point per al comte, set per al Club i match ball per a la ciutat.