Els dijous a la nit de primers dels 2000, a La Paloma s’organitzaven unes sessions de música electrònica antològiques. No recordo l’hora exacta en què la il·luminació del local baixava d’intensitat, els focus de colors es posaven en funcionament i el DJ de torn s’ensenyoria de la mítica sala de festes del Raval, transmutada en discoteca, però segur que era ben entrada la nit.
Sovint, quan els joves d’aleshores començàvem a entrar-hi afamats de festa i modernor, amb les nostres samarretes llampants, a la gran pista de ball de La Paloma encara hi havia alguna parella de jubilats o amb edat per ser-ho, endiumenjada com si hi actués la Meravella, ballant els darrers compassos d’un vals o un pasdoble. La nostra irrupció els anunciava que els havia arribat l’hora de retirar-se, com les dotze campanades per a la Ventafocs. Una nova generació, la nostra, frisava per apoderar-se de La Paloma. Ells, els grans o els vells, podien quedar-se la tarda, era ben seva, però la nit, aquell moment en què ens semblava que ningú ens veia i que tot era possible i permès, era nostra, era dels joves.
Un quart de segle després, he tornat a posar els peus a La Paloma i ho he fet a la tarda. M’he fet gran? Segur que no soc el mateix de fa vint-i-cinc anys, però m’atreveixo a dir que les tardes tampoc són el que eren. Des de fa un temps, la productora d’esdeveniments Locamente organitza, periòdicament, a La Paloma una festa inspirada en els concursos televisius dels 90 que anomenen Loco Bongo i que els va com un coet. Esgoten el miler de localitats setmanes abans de cada sessió.
L’èxit de la proposta, especialment entre barcelonins de més de quaranta anys, s’explica principalment per dues raons. La primera i la més important, l’horari: Loco Bongo obre portes a les cinc de la tarda, per tant, els qui fa temps que hem deixat de tranuitar podem sortir, ballar i fer un parell de copes amb amics i, abans de mitjanit, haver sopat, vist un capítol d’una sèrie i estar dormint com uns angelets. La segona raó d’aquest èxit és la música, majoritàriament grans èxits discotequers de fa deu, vint o trenta anys, i que actua com l’esprai efecte lífting de Comodines que, per una estona, et fa sentir més jove (el contrari que el reggaeton).
A Barcelona, cada cop hi ha més propostes d’això que fins ara en dèiem tardeo o, amb voluntat de catalanitzar-ho, tardeig. El Termcat, el Centre de Terminologia, proposa ara que n’hi diguem vespreig i, a mi, em sembla una idea collonuda. La proposta de sortir de tarda i que els catalanoparlants no haguem de recórrer a un anglicisme o castellanisme per referir-nos-hi. Amb l’afterwork o el brunch ja hem fet tard, però amb el vespreig sospito que encara hi som a temps i que farà fortuna. Gaudim del vespreig, que la tarda és jove!
