Tatxo Benet va fer de Tatxo Benet: va acudir als Esmorzars de Forquilla sense un relat estructurat i preparat de manera mil·limètrica (no pensin que és cap crítica), a aquest format eclèctic que la Cambra de Barcelona ha instaurat amb personatges que parlen d’aspectes col·laterals als negocis. En un desdejuni agradable per començar el dia, ell va demostrar el seu eclecticisme natural, amb la seva clarividència empresarial i la seva militància periodística.
El directiu de Mediapro va arribar sense papers, com sí que van fer els seus predecessors Pep Martorell i Antoni Gutierrez-Rubí, però no va ser gens dubitatiu en el fluir el seu discurs, que va ser una mescla contínua de relat autobiogràfic a través dels seus negocis i inversions i la seva visió col·lateral del món en el qual vivim (mira molt cap enrere per interpretar l’avui). No destria treball d’oci, a tots dos els defineix com “els treballs que faig” (tot és treball, tot és oci, tot són vivències, tot sona a passió).
La primera gran sentència que va deixar, una frase de vida, abans que l’agulla del rellotge arribés a les nou del matí, va ser que, en el món de l’empresa, planificar està sobrevalorat (ell en aquesta vida no ha planificat res, “si ets collonut improvisant, per a què planificar”, li va dir Xavier Molinas quan tots dos estaven a la Corpo). Reconeix haver tirat molt més d’intuició que d’estratègia en la seva trajectòria professional, encara que després es reconeix en el discurs que existeix una estratègia vertebradora, molta visió i capacitat de gestionar el present amb canvis ràpids de guió, si toca. A Mediapro la defineix un concepte, que és el que ha identificat i diferenciat la seva empresa de la competència: la creació (àmplia) de continguts audiovisuals de forma externalitzada.
Aquesta línia argumental neix de descodificar i entendre la història de la televisió (aquest moble de la línia marró que comença a ser un vestigi del passat), cosa que era un negoci monolític (al costat de l’emissor) i el connector totèmic amb el món (la tele era l’únic mitjà audiovisual i asíncron), entesa d’una forma àmplia (diguin-li pantalla, encara que ell no ho fa); ara s’ha convertit en multitud de formats diferents que necessiten conglomerats al voltant dels emissors de continguts per produir-los.
A partir d’aquest concepte, arriben les reflexions i sentències que expliquen la seva visió del negoci audiovisual: Primera: “No som una productora”, perquè una productora no vol dir res (ho va intentar explicar a Núñez quan el dirigent futbolístic li preguntava per la seva definició): és un “genèric descategoritzat en ell mateix”. Segona: l’especialització de la producció audiovisual crea dependència quan el client fa un abús de la seva condició (per això, Mediapro mai es va especialitzar en res que no fos crear continguts de tota mena). Tercera: van mirar al món i no al mercat nacional, d’aquesta forma, la seva segona seu no va ser Madrid; l’última, és Londres. En definitiva, el seu negoci és l’audiovisual en genèric, el seu espai és la pantalla, sigui el que sigui, estigui on estigui (encara que el futbol ha estat la palanca de la seva capacitat dimensional per ser un proveïdor diferencial). Si un client et dona la seva pantalla, que és la connexió amb la seva audiència, et dona el seu major tresor, i per tant, la seva confiança.
No separa ideologia de decisions personals i professionals, encara que es mostra capaç de transitar en parella per la vida amb algú que pugui ser tan antagònic a ell com una notària lleonesa que li parla en castellà, dues persones antitètiques que comparteixen vida i fan d’això el nexe de la seva unió. Recorda que alguns vells col·legues de professió, en el món de la premsa dels anys vuitanta, el van alertar de no fer-ho, i reconeix que no li ha anat tan malament.
L’aproximació de Tatxo Benet a l’obra artística neix de la recerca informativa i històrica de l’artista i la seva manifestació
La principal reflexió que es destil·la de la seva conversa és la seva mirada periodística en tota decisió vital. L’estructuració de Mediapro ve dels seus coneixements, com a periodista, i la dels seus socis, Gerard i Jaume, que van tenir la sort d’entendre que TV3 va ser la seva escola en aquest negoci. El Tatxo va fer de redactor, presentador d’informatius, editor o va negociar les extraprimes amb les agències de mitjans (“tots els papers de l’auca” en un moment iniciàtic).
No es considera un col·leccionista (encara que després les seves paraules el contradiuen positivament), perquè el col·leccionista, segons ell, ha de tenir un mètode (idea o concepte que vertebri la seva col·lecció). El seu acostament al món de l’art també és periodístic, més sorprenent encara, ja que la seva aproximació a l’obra neix de la recerca informativa i històrica de l’artista i la seva manifestació. Pot arribar a no comprar una obra, però enamorar-se’n i veure satisfeta la seva ambició només amb el procés de documentació de la mateixa (col·lecciona històries).
El Museu del Prohibit (naming creat també per Toni Segarra com The Mediapro Studio) neix del germen de les crítiques a la compra de l’obra de Santiago Sierra a Arco, per convertir-se en el format en què va satisfer la seva col·lecció d’artistes que havien creat tot tipus d’obres que serien reprimides des de la censura de qualsevol polític ideològic (des de Feijoo a Colau, passant per Trias), amb un espectre ampli i profund. Per tant, la seva col·lecció, convertida en museu, demostrava que no era un dogmàtic en el fet censurable, sinó que busca les històries que hi ha darrere de l’art, aquelles que defineixen l’obra que compra (per tant, hi ha concepte, i ell és col·leccionista). Però, sobretot busca el relat periodístic. Sense l’obra no hi ha història, encara que no sigui el que li interessa més a ell. És un recol·lector d’obres que busca històries amb un ull periodístic. No té pruïja darrere de la seva obra (crec que l’emocionalitat darrere del concepte fa que també se li pugui contradir).
Per a Tatxo Benet, la companyia està per sobre de les persones
Arriba als 23 anys a El Periódico, una altra vegada el periodista que porta dins, i comença a comprar llibres a la llibreria Ona per proximitat; d’allà sorgeix una relació amb la propietària del negoci. La llibreria es mou a Gran de Gràcia i ell comença a comprar a la Montse (la propietària) per telèfon (perquè no troba lloc on aparcar el cotxe a prop). Un dia el truca perquè li deu poc més de 100 euros. D’allà, a finançar-la, i poc després, a fer-se soci. Trobar nova ubicació, per convertir-la en un projecte diferencial, amb la intervenció indirecta de la seva dona (saben que els notaris sempre tenen informació rellevant en àmbits immobiliaris), va trobar el local i, una altra vegada amb Toni Segarra, va definir l’experiència de la llibreria del segle XXI.
Tatxo Benet és síntesi de conceptes que vertebren una voluntat de fer coses, no es jubilarà mai, sempre tindrà idees o motius (periodístics) per imaginar coses a fer. És clar, concís, decidit, atrevit, ambiciós, per això, té un lideratge clarivident que analitza amb vocació professional i executa sense por a equivocar-se. S’acomiada dient que no tornarà a crear una empresa, perquè no tindrà temps de fer-ho (podem posar-ho en dubte, si té la idea o li torna a sortir el periodista que porta dins per defensar alguna cosa que consideri rellevant).
A la seva empresa, l’únic que falta per renovar és ell (dit per ell mateix). No és una amenaça (no pot ser-ho en boca pròpia), si no entendre que la companyia està per sobre de les persones; l’obra és més gran que l’artista (el preocupa que la gent estigui preparada per a la seva sortida).
El format, una vegada més, no va defraudar: el petit grup de convidats que Indra, la consultora tecnològica que col·labora amb la iniciativa cameral, no va dubtar a interpel·lar i preguntar al Tatxo, que es va mostrar loquaç en les seves respostes (sempre directes) a les preguntes del personal (és independentista, però no fa bandera d’això en els negocis; s’ha entès sempre bé amb Javier Tebas, per interessos professionals) encara que acusin la seva llibreria de sectària (la seva missió és intentar garantir que els seus compradors tinguin el 100% de possibilitats de comprar un llibre en català quan hi entrin, aquesta és la seva contribució a la cultura catalana).
El turisme (el gran soroll de Barcelona) serà el garant de l’èxit del seu museu (tot i que no agradi a alguns). Fa coses en codi personal, es va posar de llibreter per la Montse i la Iolanda, per això Ona no s’expandirà com a cadena (el Tatxo mesurarà molt bé l’energia a dedicar en les seves noves aventures). Madrid no és tota Espanya, la premsa de Madrid és massa militant en la seva capitalitat (La Revuelta és un producte de la seva no productora que ha demostrat que ideològicament no beu de ningú, encara que la financi algú).
