Taxa turística: hauríem de parlar de valor, preu i governança

Barcelona tindrà la taxa turística més alta d’Europa. Així informaven alguns mitjans de comunicació sobre la decisió del Govern de duplicar la taxa turística. Segons el que s’ha acordat, Barcelona passarà a cobrar als viatgers que pernocten a la ciutat 12,1 euros per persona i dia en un hotel de cinc estrelles; 8,14 euros per persona i dia en un hotel de 4 estrelles, i 6,6 euros per persona i dia a la resta de categories hoteleres. Alguns avancen fins i tot que Barcelona podria arribar a cobrar fins a 15 euros en el cas dels hotels de cinc estrelles, cosa que l’alcalde Jaume Collboni ha descartat a curt termini.

El debat sobre la taxa turística és un debat més emocional que econòmic, tot i que alguns col·lectius del sector anuncien una oposició frontal, perquè restaria competitivitat al sector. Altres, li donen la benvinguda davant l’augment de la massificació turística i l’obligació de dedicar una quarta part de tots els recursos recaptats a les polítiques d’habitatge, i no només a promoció turística. Totes les posicions són legítimes, però cap no entra en el fons de la qüestió. La taxa turística, tal com està dissenyada, no és una eina per reduir l’afluència de turistes ni serveix per reduir la massificació. Potser el debat s’hauria de centrar, com en altres instruments fiscals, a pensar el valor que genera i quin és el preu adequat.

El valor d’un bé o d’un servei està determinat per quant s’estima que val en termes de satisfacció de necessitats, desitjos o expectatives, és a dir, cal calcular-lo i avaluar-lo en base a la seva utilitat, en aquest cas, si serveix a l’interès general de la ciutat. D’altra banda, el preu fa referència a la quantitat de diners que es paga per un bé o per un servei en un mercat determinat. En el cas de la taxa turística, no hem analitzat seriosament el valor que genera o que pot generar potencialment, sinó que ens centrem en el cost, és a dir, en el preu que pagarà un visitant.

El debat no hauria de ser el preu de la taxa turística, sinó el valor que genera per conciliar i equilibrar la vida econòmica, social i ambiental de la ciutat

L’Observatori del Turisme a Barcelona estima que la ciutat va rebre un total de 15,6 milions de turistes el 2024 i, sumats als 10,3 milions de visitants de la Barcelona metropolitana, assoleixen una afluència de 26 milions de turistes. Una xifra considerable que es reflecteix en un impacte econòmic de la despesa directa de l’activitat turística al voltant de 12.750 milions d’euros, uns 9.676 milions d’euros a la ciutat de Barcelona i uns 3.074 milions a la regió metropolitana. El turisme representa un pilar indispensable de l’economia local i global, i és una font d’ocupació i motor per a moltes economies locals.

Tot i això, creixen els debats sobre el risc de saturació turística, i en especial sobre els impactes negatius tant des del punt de vista ambiental com social. Emergeixen actes i manifestacions de turismofòbia com a símptoma del cansament de les ciutats i del creixent malestar en amplis col·lectius de la societat davant d’una excessiva pressió turística. Una realitat que mostra que no estem davant d’un debat econòmic, sinó que té a veure amb problemes més complexos, que inclouen la mobilitat, el soroll, la brutícia, la gentrificació de certs barris, l’augment dels preus de l’habitatge i fins i tot la convivència entre els diferents actors que interactuen a la ciutat. És per això que el debat no hauria de ser el preu de la taxa turística, sinó el valor que genera per conciliar i equilibrar la vida econòmica, social i ambiental de la ciutat.

Aquest és un debat complex que no es pot enfrontar des del bonisme ni el simplisme. Cal atendre els senyals abans que es desbordi la conflictivitat, i per això necessitem espais de reflexió, noves idees, noves narratives, una oferta renovada i noves formes de governança en un sector imprescindible. Ens enfrontem a una veritat incòmoda, i ningú no té la recepta de la solució a la massificació turística. En un món on prima l’economia de la mobilitat, els propers anys veurem com les classes mitjanes mundials passen de 3.500 milions de persones actualment a 5.000 milions de persones el 2050. I què fa la classe mitjana? Viatjar, i ho fa a llocs bonics, ben connectats i amb bons serveis. I això es diu Europa i, particularment, ciutats icòniques com París, Roma, Londres, Lisboa, Florència, Madrid o Barcelona. L’economia de la mobilitat, i el turisme amb les diferents palanques, com el shopping, concerts, fires i congressos, esdeveniments esportius, gastronomia i cultura, ha propiciat un augment exponencial dels viatges, especialment cap a destinacions urbanes de moda, generant una excessiva concentració de visitants a certs llocs. És possible aleshores dissenyar un turisme urbà més equilibrat i sostenible, i quin és el paper de la taxa turística?

La majoria de les ciutats turístiques del món han assumit en bona part els costos i serveis associats a la receptivitat del viatger com ara la seguretat, la neteja o les facilitats per a la mobilitat. Tot era poc per atraure el turista i generar una bona experiència que permetés generar activitat econòmica i llocs de treball locals. Avui, la massificació tensiona la convivència entre veïns i turistes i genera un creixent malestar a molts territoris o ciutats. Una de les reaccions més fàcils i menys sofisticada és atribuir als turistes la responsabilitat de les nostres pròpies mancances en la governança turística. La solució no és fàcil, però podem apuntar algunes pistes que potser són útils.

La taxa turística ha de ser una eina de canvi cultural, de modernització del sector i de la seva governança

Hem de transitar de pensar el turisme com un sector per tractar-lo com un ecosistema complex, dinàmic i integrat a la vida del conjunt de la ciutat actuant tant al terreny de la demanda com al de l’oferta. Això que anomenem l’economia del visitant ha d’equilibrar la jerarquia dels interessos —i les responsabilitats— entre turistes i residents. El turista, com a ciutadà accidental, ha de tenir drets i deures. Té el dret a gaudir de la ciutat, però no és aliè a la responsabilitat de contribuir a la seva sostenibilitat, tant econòmica, social, cultural com mediambiental. Un canvi cultural que exigirà molta pedagogia i trencar amb alguns patrons del món d’ahir, i la taxa turística juga un paper central.

Aquesta taxa turística ja no pot ser únicament un instrument per a la promoció turística, tampoc una estratègia fiscal finalista que s’aplica al visitant que pernocta en un establiment legal de la ciutat i que permet redistribuir-ne l’impacte econòmic. La taxa turística pot generar molt més valor. Ha de ser una eina de canvi cultural, de modernització del sector i de la seva governança. D’una banda, ha de concentrar els seus recursos en una promoció de la destinació segmentada i fins i tot microsegmentada per atraure un visitant que entén, respecta, gaudeix i protegeix la destinació. De l’altra, ha de contribuir a activar una nova oferta al territori per descentralitzar i diversificar els usos turístics de la ciutat. Igualment, ha de ser una eina per millorar les condicions de vida materials de la ciutat i dels seus residents mitjançant la millora del finançament dels governs locals per oferir millors serveis públics.

El visitant a qui hem d’aspirar atreure és aquell que gaudeix i té cura del destí independentment del seu nivell de renda

Tot i això, si bé la taxa turística és necessària, té encara algunes llacunes, perquè no és un instrument eficient per reduir el nombre de turistes o de visitants. Pagar cinc, deu o quinze euros per pernoctar a les ciutats més icòniques del planeta no sembla que sigui una dissuasió important en el conjunt del pressupost d’un viatge. La solució no és fàcil ni evident, i haurà de ser fruit del treball de reflexió i de síntesi d’aquesta nova governança més àmplia i sofisticada que requereix el sector i la ciutat. Una reflexió que desborda els actors del propi sector turístic ja que té a veure amb la capacitat de càrrega física, la capacitat de càrrega ambiental i la capacitat de càrrega social duna ciutat turística, que és molt més que quants hotels o apartaments podem tenir.

Es tracta de generar una gran conversa entre oferta i demanda per reorientar l’activitat turística cap a paràmetres de qualitat i fugir d’aquesta carrera absurda per estar al capdamunt dels rànquings pel nombre de visitants. Com més implicació del visitant amb els valors que volem promoure de la destinació, més eficaces seran les nostres accions de promoció i de gestió del turisme. No obstant això, hi ha un error important en vincular la sostenibilitat del turisme a allò que s’anomena prioritzar l’atracció del visitant d’alt valor afegit. O el que és el mateix, el turisme dels rics o d’aquells que més gasten a la destinació. Un parany conceptual que és a més injust i incoherent des del punt de vista de la ciutat oberta, inclusiva i de la sostenibilitat ambiental. Cal dir-ho alt i clar: les dades mostren que majoritàriament els visitants que més gasten també són els que més contaminen. Els rics no poden comprar el dret a visitar una ciutat de moda excloent-ne els viatgers de menys recursos. El visitant a qui hem d’aspirar atreure és aquell que gaudeix i té cura del destí independentment del seu nivell de renda. Quant més gasti, molt millor, però l’objectiu ha de ser atreure un turisme que aprecia i respecta la identitat, el patrimoni material i immaterial i el medi natural de la destinació, convertint-se en aquest ciutadà accidental amb drets i responsabilitats.

En definitiva, ens cal una nova governança del turisme amb una mirada renovada sobre la sostenibilitat econòmica, social, cultural i mediambiental de la ciutat. El turisme no és únicament una activitat econòmica, és un procés social que requereix una governança molt més inclusiva i sofisticada i que requereix la participació i la concertació d’amplis sectors polítics, econòmics i socials per renovar la seva llicència social per operar oferint respostes als seus impactes negatius. Un debat complex i profund en què cal desconfiar dels que ofereixen solucions ràpides i miraculoses que polaritzen els debats, o dels que els simplifiquen reduint-lo a una única problemàtica. En aquest debat, la taxa turística juga un paper rellevant, perquè pot generar molt de valor en què el preu no és la variable més important. El turisme és un potent factor de transformació socioeconòmica i un agregador de singularitats creatives. Demostrem que a Barcelona tenim la capacitat d’innovar i construir noves coherències i síntesis amb audàcia, diàleg, creativitat i eficiència. Ens hi juguem molt.