Té sentit programar ‘Madama Butterfly’, actualment?

Em permeto pispar el títol d’aquesta Punyalada d’avui d’un article important de la filòsofa i catedràtica d’Estètica Magda Polo publicat dimecres passat al Diari Ara en el què, després d’assistir a l’estrena de l’òpera pucciniana al Liceu, Polo es preguntava si al gènere del teatre cantat “no li calen nous continguts o si cal, abans de començar una òpera d’aquesta magnitud musical i dramàtica, fer que el públic reflexioni sobre la condició de la dona avui”. Lluny d’apostar per una política de cancel·lació o per enviar Puccini a la paperera de la història, l’escriptora recordava l’arquetip de Cio-Cio-San com una dona enclaustrada existencialment, castrada per una visió orientalista de la femella submisa i el suïcidi de la qual “pot interpretar-se com una glorificació del sacrifici extrem per amor i honor, una narrativa que sovint s’ha utilitzat per limitar la llibertat de les dones i justificar-ne la submissió.”

Diria que les preocupacions (legítimes i enraonades) que expressa la doctora Polo tenen una resposta tranquil·litzadora dins la mateixa evolució de l’òpera. En efecte, els personatges femenins transiten per diferents paradigmes al llarg del temps, no sempre en una evolució progressista; és així com, a les òperes de Mozart, les dones acostumen a dignificar-se com paradigmes de saviesa i empatia emocional (fins i tot en una peça tan mal llegida per les teòriques feministes ianquis com és Così fan tutte). Temps després, és cert que el cànon romàntic —el qual monopolitza malaltissament les programacions de la majoria de coliseus del món— acostuma a retratar la feminitat com l’ase dels cops de l’heroisme masculí. Nogensmenys, l’òpera del segle XX transita vers heroïnes com Lulu o Marie de Berg, unes dones igualment patidores, però en plena lluita per imposar els seus criteris subjectius.

En aquest sentit, establir un nou cànon de la feminitat en l’òpera romàntica no només passaria per contextualitzar millor el repertori (quelcom que els directors i les registes d’escena i la musicologia ja fa d’ençà unes quantes dècades, com hauria de saber la professora Polo), sinó en dotar de l’aura de la tradició les òperes del segle passat i de la nostra contemporaneïtat, la qual cosa ens duria de forma natural a sentir moltes més òperes musicades i escrites per dones. Els canvis sempre s’imposen amb molta més parsimònia de la que voldríem i qualsevol contextualització crítica de l’òpera serà benvinguda, però jo diria que el públic d’avui és prou desvetllat com perquè no necessiti un babysitter moral que li expliqui a cau d’orella que Pinkerton és un tanoca cosificador d’una geisha postadolescent.

En aquest sentit, resulta paradigmàtic que hom tracti els melòmans d’una forma tan acrítica com fa Polo: segons la seva posició, davant d’una música com la de Puccini, “orientada a amplificar la veritat emocional dels personatges”, hom es veu dut a implicar-s’hi en l’àmbit dels sentiments i aital connexió —seguint el fil de l’argument— pot comportar comprar-ne el missatge subliminar: “I quin és aquest missatge subliminar? Que ja no es pot permetre mai més aquesta visió de la dona, perquè aquesta manera de representar-la ja no encaixa en la societat actual”. Caldria parlar d’aquest verb alarmantment perillós, “permetre”, car la política de cancel·lació cultural no només rau en la prohibició, sinó també en un tipus particular de presentisme que es permet avaluar concepcions i usos morals pretèrits amb l’escalforeta de saber-se èticament superior i amb certa pulsió per fer de jutge.

Com passa sempre, la millor forma de posar entre parèntesi una obra de la tradició cultural d’Occident és representar-la. Cal contextualitzar les peces de Puccini a la llum del nostre present (també imperfecte)? Sí i recontrasí, però sempre recordant que l’univers de l’estètica i el de la moral tenen espais de coincidència, però són dos àmbits absolutament allunyats dins l’oceà del saber. Al seu torn, cal recordar que la implicació sentimental no comporta necessàriament una aquiescència en l’àmbit moral: podem plorar la mort de Cio-Cio-San, en definitiva, sense que això derivi en acceptar alegrement l’abandó i vexació de les senyores nipones.  Sé que això és una noció molt bàsica, pràcticament de primer curs de pensament, però últimament tenim professors d’universitat que no passarien ni una ITV de mínims. En resum: programar Butterfly avui i d’aquí a un segle tindrà tot el sentit del món.