El Romea mostra el Tirant lo Blanc que ningú va llegir a classe

Tirant lo Blanc era un dels llibres que ningú es podia saltar a classe. Lectura obligatòria per a moltes generacions, molts recorden les seves escenes més pujades de to i totes les bromes que van fer quan l’anaven estudiant. Així els hi va passar als integrants de la companyia teatral que representaran a l’escenari del Romea la nova versió, escrita per Màrius Serra i dirigida per Joan Arqué. A tots ells els va entrar a examen la novel·la cavalleresca de Joanot Martorell i fins i tot hi ha els que la recorden com l’actriu Clara Mingueza, en el paper de Carmesina, qui reconeix que es va arribar a excitar llegint-la.

Serra, l’encarregat de reduir una història de 1.000 pàgines a només 38 pàgines per a la seva posada en escena, admet que les adaptacions que s’han fet per a instituts estaven pensades per disparar sense escrúpols les hormones dels adolescents, però que hi ha molt més Tirant lo Blanc que les escenes amoroses, així com les batalles. L’escriptor ho ha volgut reflectir en la seva adaptació del clàssic, posant el focus en el mar on va naufragar el protagonista, on avui molts migrants continuen morint ofegats. “Més de cinc segles després, patim els mateixos conflictes”, remarca Serra. “Comença amb la traïció de la Vídua Reposada per fer creure a Tirant que Carmesina l’enganya. Això li genera molta ràbia, l’embarcament de Tirant i el posterior naufragi que desemboca en els episodis nord-africans. Un naufragi al Mediterrani, vist amb ulls del segle XXI, adquireix unes capes molt diferents i ens remet a allò que vivim en l’actualitat: cristiandat contra l’amenaça exterior i, sobretot, la por a l’altre”, afegeix.

És aquí on els lectors abans adolescents que ara representaran al teatre del Raval els nou personatges amb els quals s’ha concentrat l’obra s’adonen que, de tot això, no en recorden res. “Tota la part del naufragi i el seu periple en terres africanes no sabia ni que existia, és un episodi que no et feien llegir al cole”, exposa l’actriu Laura Aubert, en el paper de Plaerdemavida, “donarem a conèixer una part poc coneguda i farem justícia ensenyant que el Tirant no és tan blanc”.

“A mi el Tirant m’hauria tallat el cap”, apunta l’actor Moha Amazian, en el paper de l’Emir dels Emirs, una adaptació de Serra, ja que a la versió original era Cabdill dels Cabdills, un títol amb massa connotacions al país. “No s’explicaven aquells moments en què Tirant pot presentar-se com una persona reprovable. Per a mi, Tirant era un heroi mentre que l’Emir, tal com el dibuixa Martorell, em semblava una persona sense escrúpols. Nosaltres hem buscat un punt d’humanitat. Tot això desdibuixa l’heroïcitat de Tirant i és important fer aquest exercici. El Màrius i el Joan han decidit qüestionar una figura que, a molts, potser farà mal veure en una situació delicada o menys benevolent”, agrega Amazian. Però no només es veurà sota un altre prisma a un heroi clau en la història de la literatura catalana, sinó que també se serà més comprensiu amb altres personatges de la trama habitualment criticats, com la Vídua Reposada, entenent una mica més els seus motius i inseguretats, allunyant-se del gastat mite de dona malvada, gelosa i rancuniosa.

Cal dir que a Tirant lo Blanc entra en acció una paraula com ucronia, un concepte que es va sentir poc a classe i no sortia als exàmens. Es refereix a la reconstrucció d’una història a partir de dades hipotètiques. “Estic segura que els meus professors no sabien ni que era una ucronia”, defensa Mingueza. Aquesta va ser la veritable intenció de Martorell, qui va començar a escriure la novel·la set anys després de la caiguda de Constantinoble “per corregir amb la ploma la derrota que l’espasa dels turcs havia infligit als cristians”, subratlla Serra.

La versió actualitzada del clàssic que fins i tot agradava al Quixot s’ha estrenat aquest dimarts i podrà veure’s fins al 4 d’agost al Romea, amb una durada de menys de dues hores. No es representava en el seu escenari des de feia 16 anys, segons recorda el seu director artístic, Josep Maria Pou. En aquell moment va ser Calixto Bieito qui es va encarregar de l’adaptació i no va deixar a ningú indiferent. Caldrà veure si passa el mateix amb la proposta de Serra i Arqué, qui recentment va dirigir el Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà, on es va acompanyar de la música de Judit Nedderman i ara torna a comptar amb ella, fent-la que estigui a l’escenari com una actriu més. Coproducció del Romea i el Festival Grec, l’obra tornarà més endavant al teatre barceloní i es veurà també al festival Sagunt a Escena i a Madrid, al Teatro de la Comedia.

Un Grec molt barceloní

L’estrena de Tirant lo Blanc s’ha avançat un dia al tret de sortida de la 48a edició del Festival Grec, que torna a mirar cap a la seva ciutat natal després d’haver passat uns anys anant pels diferents continents. Des de dimecres fins a principis d’agost, un total de 81 espectacles, amb 35 obres de teatre i 15 concerts, donaran un nou significat a això de la marca Barcelona. En l’últim any amb Cesc Casadesús com a director, hi participaran artistes com Sílvia Pérez Cruz, Rita Payés, Alizzz i Queralt Lahoz, i companyies com La Veronal, La Brutal i Dagoll Dagom. També es podrà veure a Angélica Liddell, una gran figura internacional de l’escena actual nascuda a Figueres a la qual encara queda molt a reconèixer a nivell local.