A l’imprescindible pròleg de Deu Obres d’Àngel Guimerà, editat per la militantíssima Arola, el nostre esplèndid escriptor-lector Toni Sala recordava que L’Aranya és una obra magna que s’aboca a un dels temes predilectes del nostre dramaturg nacional; la paternitat i la família. Però, diu en Toni, si en altres obres com Pólvora o Sol, solet… l’autor hi barrinava sobre el sentit moral d’aquesta temàtica com a font de lligams problemàtics, on els fills paguen les faltes dels pares, en aquest text demencial “hi ha el perill que siguin els fills qui facin pecar els pares… abans de néixer”. En efecte, Guimerà cresqué fora del matrimoni i, ja de gran, es refugià (qui sap si eròticament, com expliquen Xavier Albertí i Albert Arribas al seu excel·lent Guimerà; home símbol) a recer de la família Alabert; visqué, en definitiva, el desarrelament i els hipotètics perills que impliquen desviar-se de l’ordre biològic.
L’Aranya és una peça mestra d’una violència moral tremebunda, on les dificultats reproductives d’una parella es converteixen en l’escletxa per on s’escola tot el cinisme i la sexualitat maquiavèl·lica de la vida ciutadana, amb una protagonista (això sí que és una dona empoderada!) que decideix cardar el camp a la ibseniana manera d’un cau on només hi ha penques i torturats. En aquest sentit, els primers instants de l’adaptació que n’ha fet Jordi Prat i Coll per al TNC —que es podrà veure fins al 9 de març— poden incomodar a qui tingui el text al cap, i les referències més cubaneres-berlanguianes arrisquen d’allunyar l’espectador del drama troncal de l’obra. Però el director sap el que es fa i penca els textos patrimonials que redimensiona; novament, el trànsit de la Barcelona de principis de segle a la Girona franquista (i fonètica) dels anys seixanta pot despistar-nos uns minuts, però la convicció de Prat i Coll dinamita els prejudicis.
Resulta un goig important admirar un grup d’actors en estat de gràcia familiar, amb la Mima Riera i la Paula Malia malacostumant-nos a veure-les en permanent estat de gràcia. Això de l’Albert Ausellé (que m’ha recordat molt a l’Albert Prat, un dels meus actors predilectes) és un treball d’artesà, entre allò ingenu i l’animalitat, que poquíssimes carcasses corporals-vocals poden arribar a despatxar-se. Tot déu està genial, però cal lloar sobretot la valentia d’un director que ha tractat el magma de Guimerà amb respecte i, justament per això, l’ha regurgitat amb total llibertat. Dissortadament, aquesta obra és de les escasses bones notícies d’un centenari que ha passat a la catalana manera; a saber, sense l’obra crítica de l’autor publicada com Déu mana, accessible a tothom, i amb només un títol (un, sí!) del seu immens corpus programat en un teatre que diuen que té una “N” al nom.
Sé que fot molta mandra repetir la cançó de l’enfadós, però resulta incomprensible celebrar una commemoració important com un centenari d’un autor amb el fet delirant que els seus lectors no tinguin el seu corpus a disposició i, petit detall, sense representar les seves fucking obres! Que cadascú busqui equivalent en l’àmbit internacional; sigui al país que sigui, aquest ostracisme de Guimerà resulta incomprensible. Jo recomano al lector que s’aboqui al volum que citava abans, les Deu obres, on, a banda de la introducció meravellosa d’en Sala, hi trobareu uns textos que són de primera línia mundial. Alguns cretins encara els titllen “d’obra menor”; després d’endinsar-vos-hi, veureu que de menor… ta tia en patinet. De fet, si aquestes peces es programessin sovint, encara que fos en versions de tall tradicional, els teatreros gaudirien encara més recreacions com aquesta Aranya.
Però això no passarà, car de Guimerà en podem fer documentals molt seguits (tot i que absolutament prescindibles) o volums universitaris a dojo (imprescindibles, però massa allunyats del lector no especialitzat). Qualsevol cosa, en el fons, menys moure el cul per escenificar el patrimoni del país per a un públic que, en veure’l ben representat, se n’adonaria dels tresors que guarda! A falta del pa sencer, viatgeu al Nacional i escolteu el text de Guimerà en aquesta recreació estimulant. Jo hi tinc alguna reserva (hauria dotat de més transcendència l’escena de la violació i un pèl més d’adagio a les picabaralles del dinar i a l’espantada final, car tanta rapidesa potser fa perdre l’atenció en alguna rèplica, i més encara en un indret de funesta acústica com la Sala Gran); però tot això són mandangues i el director en sap més que servidor, que per això ell munta obres i jo articles pedants d’alta caducitat.
En una altra excepció a la política centralista-teatral barcelonina, el TNC girarà l’Aranya per tot el país fins al mes de juny. Disposeu-vos a veure-la, us ho prego, perquè tant li fot si tingué el Nobel o no; Guimerà és un autor de primeríssima talla mundial. Llàstima que, de moment, el tinguem presoner sobre una teranyina.
