The Who: La insubornable eternitat de les grans cançons

És clar que el temps ha passat i que ara les coses són diferents. D’entrada, i malgrat la seva indubtable perícia, el bateria Zak Starkey no té la mateixa pegada de l’enyorat Keith Moon, ni el so net i sobri del Kenney Jones. I ni el baixista, Jon Button, ni el guitarrista rítmic, Simon Townshend (germà del Pete), aconsegueixen omplir el buit que ha deixat John Entwistle, emportant-se a la tomba aquell so tan profund que el caracteritzava, elèctric i càlid. Ho tenim clar: aquesta nit no hem anat a veure als Who de 1964, ni als de 1976, ni als de 1981. Hem vingut a veure la realitat de la banda aquest 2023 i, sabent el que ja sabíem, no ens han pas defraudat, perquè hem vist com se les han enginyat per a continuar captivant amb el seu repertori clàssic, malgrat les limitacions que imposen l’edat provecta i les baixes sofertes. L’art de saber fer un revival de si mateixos, però dins d’un ordre. Amb classe.

Amb aquesta premissa, Pete Townshend i Roger Daltrey han visitat el Palau Sant Jordi davant un públic que no ha omplert l’aforament, però sí que ha estat totalment entregat i, un aspecte encara més sorprenent, amb edats compreses entre els 70 (coetanis de la banda) i els vint-i-pico. No ha faltat un nodrit nombre de xavals que se les sabien totes. I les botaven i corejaven. I aplaudien fins a deixar-se les empremtes dactilars.

Després d’un breu recital acústic del Simon Townshend, els Who pugen a l’escenari amb puntualitat i, gairebé sense intermediar paraula, arrenquen. Abrigallats per l’Orquestra Simfònica del Vallès guiada per la batuta de Keith Levenson, desgranen temes de Tommy, primera “opera rock” del grup. L’ambient es caldeja amb Pinball wizard, Amazing journey o We’re not gonna take it. Però la cosa es posa seriosa quan sonen els primers acords de Who are you, convertida en himne catòdic des del seu ús com a sintonia de CSI. No falta Ball and chain, tema del seu àlbum més recent, Who; la Simfònica abandona l’escenari. Ara toca a la banda defensar per si mateixa el repertori, i ho aconsegueix.

Roger Daltrey està prop dels 80, es mou poc, encara que el veiem en forma i, si bé ha perdut una mica de registre vocal, manté estupendament bé les seves cordes. Suficient per a continuar treballant amb els Who i en solitari. En Pete ja no fa salts a la babalà, però es va movent per l’escenari, posseït per les notes que esprem de la seva guitarra.

Amb You better you bet, Eminence front i la menys coneguda Another tricky day cobreixen l’època de principis dels 80. Amb I can see for miles i Substitute, hits dels 60, ens retrotreuen a adolescències passades botant a habitacions realment petites, saturades de postals i pòsters de vells conjunts oblidats, i discos i cintes gravades amb temes capaços de canviar el curs de la teva existència. Cançons que et parlen a tu, de tu a tu, que aconsegueixen explicar-te millor del que tu mateix series capaç de fer. 

Amb The seeker el personal s’estremeix i amb Won’t get fooled again arriba el moment àlgid de la vetllada. El Sant Jordi tremola i el públic s’esgargamella com si li anés la vida. Probablement, en certa manera, és així. Probablement, aquestes cançons són un tros important de les seves vides. Sense elles, tot hauria estat d’una altra manera, probablement pitjor.

Amb Behind blue eyes compten amb la violinista Katie Jacoby i amb la violoncel·lista Audrey Snyder i les pulsacions baixen, per a deixar-se portar pel ritme pausat i envolupant de la cançó que, en acabar, dona pas al bloc final. L’orquestra torna a l’escenari i li toca el torn a Quadrophenia: l’àlbum conceptual que enguany compleix mig segle d’història. Sonen The real me, I’m one, 5.15, Love reign o’er me i The rock.

El públic demana més i un Roger Daltrey visiblement cansat somriu. En Pete presenta als músics i arriba el moment de l’apogeu final amb Baba O’Riley, amb Jacoby botant sobre l’escenari i la banda donant-t’ho tot.

No hi ha bises, ni estampat de guitarres contra el paviment. El grup demostra saber quin és el seu lloc i té el gust de no interpretar clàssics primerencs com My generation que, a hores d’ara, sonarien fora de lloc. El Pop Art, podem deixar-lo per a un altre dia. Hi ha un indici, per part del públic, de demanar-ne més. Però superades les dues hores de concert, aquests senyors ja han donat el millor de si. No és qüestió de forçar.

El recinte es buida per fi i el paisanatge somriu i comenta la jugada, la majoria contenta d’haver assistit a una cita amb la seva història personal. Amb les cançons que, un bon dia, qui sap exactament quan, els van agafar de la mà —o del bescoll— per a portar-los a llocs insospitats dels quals, un cop allà, ja mai van voler tornar.

I, davant això, no hi ha pas del temps, envelliment o baixes que aconsegueixin matar la il·lusió, la Gran Idea. La cançó o les cançons que sobreviuen als seus autors. Encara que ja no existeixin, els Who seran eterns. I això d’aquesta nit al Palau Sant Jordi n’és una prova fefaent.