The Who: Els nois continuen estant bé

Han trigat 60 anys i, dins de l’Olimp del Rock britànic són literalment els últims a arribar, però The Who per fi visitaran Barcelona, en la que serà l’única etapa espanyola de la seva gira mundial. Un malefici, el del fallit pas de la banda per la ciutat, que els fans celebren que es trenqui d’una vegada, i és que a prop van estar els de Sheperd’s Bush d’actuar aquí l’any 2006, però van acabar fent-ho a Saragossa.

Serà el 14 de juny, i els últims dos supervivents de la formació original, el cantant Roger Daltrey i el guitarrista i compositor, Pete Townshend, desgranaran el seu cançoner sobre l’escenari del Palau Sant Jordi, abrigallats per una banda —compassada pel Zak Starkey, fill de Ringo Starr— i per l’Orquestra Simfònica del Vallès.

S’espera que el repertori abasti des de temes dels seus inicis, quan aquell quartet de mods londinencs insolents conjuminava la seva passió pel R&B amfetamínic i el Pop Art, amb himnes adolescents com My generation, Can’t explain o el (una mica posterior) Magic bus, fins a temes del seu últim àlbum, Who, de 2019. Al mig, peces de les seves obres conceptuals, Tommy i Quadrophenia, o grans clàssics d’aquell rock que, als 70, els va encimbellar molt alt: Won’t get fooled again, Who are you o Long live rock.

I, malgrat les edats de Daltrey i Townshend, properes ja a les vuit dècades, tot sembla indicar que no faltarà cap dels ingredients que, a base d’octanatge, lírica i genialitat, han conformat l’imaginari d’aquesta banda que van estimar tants que no eren (érem, som, sempre serem) ni dels Stones ni dels Beatles.

Un gloriós xoc d’egos

Com ocorria amb els Stones o amb els Beatles, cadascun dels Who tenia una personalitat molt marcada i, malgrat els frecs i baralles que això pogués ocasionar-los, va ser aquella suma única de caràcters extraordinaris el que va donar vida a una banda irrepetible.

Pete Townshend era (és) el de les cançons. El creador. El geni, excessiu, turmentat, explorador, egocèntric i inquiet, la nàpia del que surt el gruix del milers de cançons que componen el repertori de la banda. 

Roger Daltrey és l’estrella. El noi maco i espavilat. Precís, metòdic i amb els dots per a fetillar a milions de fans des d’un escenari. El tipus formal i responsable que vol les coses clares i la xocolata espessa i que, per aquest motiu, tant xocava en el seu moment amb Townshend. 

El baixista, John Entwistle, era el cendrós, un tipus rar que mai somreia i que sobre l’escenari s’estava totalment quiet. Escrivia cançons sobre aranyes monstruoses, amics imaginaris o victòries tardanes i va acabar morint el 2002 d’una manera que ningú mai no hagués imaginat: a una habitació d’hotel de Las Vegas, envoltat d’escorts cares, whisky anyenc i cocaïna pura.

Keith Moon era el bateria i el paio més guillat de l’orbe. Sempre borratxo, col·locat i amic de les bromes pesades i l’excés sense límits. Consumat expert en la destrucció de suites d’hotel, íntim de l’Oliver Reed i el tipus amb el qual qualsevol adolescent hagués volgut anar-se’n de farra. Pirotècnic i autocombustible, va morir el 1978 després de ventar-se 32 pastilles de Clometiazol, un sedant que li havia estat prescrit per a combatre el seu alcoholisme. Tenia poc més de trenta anys.

I, enmig d’aquell gloriós xoc de personalitats: cançons i discos que han escrit algunes de les pàgines més notables de la música popular del segle XX. Cançons ballades, viscudes, portades al cinema, convertides en llibres. Cançons de les quals han nascut cultes i amors que duren una vida sencera o vàries. The Who han estat i són tot això. 

Un llegat, una història de prop de sis dècades que, per fi, farà escala en una Ciutat Comtal que els espera amb els braços i les oïdes ben obertes.

El 1965, cantaven allò de The kids are alright. I ni ells ni molts dels seus fans són (som) ja precisament kids. Però que bé que ens prova saber que aquí segueixen, donant guerra i fent eclosió sobre els escenaris.