[dropcap letter=”V”]
ista damunt del plànol, la vella Lübeck, que alguns han anomenat “la Venècia del Nord”, té forma d’ull, o de trau, ovalada. Thomas Mann, el gran escriptor, va néixer en aquesta ciutat del nord d’Alemanya. Avui declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, Lübeck és una ciutat que, des de l’Edat Mitjana, ha excel·lit pel comerç per via marítima entre els ports de la Bàltica i de la mar del Nord i les veïnes terres d’Escandinàvia.
“Sóc ciutadà, burgès, un fill i descendent de la cultura burgesa alemanya” -escrivia Thomas Mann, amb un orgull que avui arribaria a semblar fins i tot políticament incorrecte, a les Consideracions d’un apolític (Consideraciones de un Apolitico [Entrelíneas]), la seva gran professió de fe, apareguda precisament l’any que es va acabar la Primera Guerra Mundial.
“Els meus ancestres ¿no van ser artesans nuremburguesos, del tremp d’aquells que Alemanya envià pel món sencer, i fins a l’Extrem Orient, per mostrar que era el país de les ciutats? Foren adjunts al burgmestre de Mecklemburg, vingueren a establir-se a Lübeck, foren marxants del Sacre Imperi romà”.
La història de la família Mann a Lübeck es remunta al segle XVI. El 1790, el besavi de l’escriptor va fundar la firma Johann Siegmund Mann, comissions i transports. Quan ell tenia dos anys, el 1877, el pare va ser elegit senador, o sigui adjunt al burgmestre, de Lübeck (que va conservar l’estatus de ciutat-estat lliure ni més ni menys que fins el 1937).
La casa familiar, la casa de l’àvia, a la Mengstrasse número 4, enfront de l’església, va ser destruïda durant la Segona Guerra Mundial i recuperada ara fa uns quants anys com a Casa dels Buddenbrook, on avui es pot visitar un Centre Heinrich i Thomas Mann amb un arxiu i una exposició permanent de plafons i pantalles sobre la vida i l’obra dels dos germans escriptors.
Thomas Mann considerava que res no caracteritza millor la nostra forma de vida que les relacions amb la natura, i específicament amb la natura extrahumana. A Lübeck, en un paisatge marcat per les cases de sostre molt inclinat i les punxes verdoses de les seves grans esglésies, va transcórrer la seva infantesa i la seva joventut. I a vuit quilòmetres de la ciutat, a la desembocadura del riu Trave, a Travemünde, ja a la mateixa ratlla de la costa on avui hi ha el gran port comercial, va descobrir-hi de nen, associat als jocs estivals, el misteri de la mar: “És la mar, la mar Bàltica, que de ben infant he vist per primera vegada a Travemünde (…) amb el seu vell establiment de banys d’estil lluísfilipesc, els xalets suïssos i el templet de la música on Hess, el directoret amb els cabells llargs de gitano, donava concerts al capdavant de la seva orquestra (…) En aquest lloc, a Travemünde, el paradís de les vacances, he passat els dies més feliços de la meva vida –declarava quaranta anys més tard-. Jornades i setmanes la profunda quietud, de les quals, l’absència de tot desig de les quals, mai no han estat sobrepassades en el curs d’una existència que tampoc no puc pas anomenar desvalguda; i res no sabria fer-me-les oblidar.”
Thomas Mann, que només va viure a Lübeck fins els dinou anys, recordava molt més endavant (el 1926, quan va ser convidat a pronunciar-hi una conferència en ocasió del 7è centenari de l’elevació de Lübeck a ciutat lliure) que allò que distingia la gent lubequesa era l’element “cívico-patrici”, com ell en deia. O sigui: aquest esperit emprenedor del vell patriciat burgès, potser l’element més específicament hanseàtic de la gent de Lübeck, tan compromesa sempre amb la continuïtat de la seva història d´èxit.
