Assegut a una butaca, dins de l’estudi RoomTo Studios, al Poblenou, trobo a en Tim Staffell. Està vestit amb roba còmoda i un gran somriure als llavis. Només veure’m obre els braços, m’examina amb una mirada tendra, acluca els ulls i em dedica unes paraules de benvinguda. Ell no ho sap, però fa tres dies seguits que escolto la seva música. L’admiració que sentia ja s’ha convertit en tendresa: tinc al davant una persona molt entranyable. La manera com m’han parlat d’ell la seva agent, el seu fill i la resta de músics presents confirma les meves sospites: tothom estima en Tim.
Va començar la seva carrera musical tocant a diversos grups del Londres de 1960, fins que l’any 1968 va decidir formar Smile al costat de Brian May i Roger Taylor (potser us sonen aquests noms). Va ser vocalista i baixista fins que el 1970 va abandonar als seus companys. El va substituir Freddy Mercury, amic seu i company de classe, i en aquell moment es va formar el llegendari grup Queen. Steffell cercava en aquella època nous sons i va unir-se primer a la banda Humpy Bong i després a Morgan, un grup de rock progressiu experimental. Va decidir deixar la música l’any 1973 i no va tornar a compondre fins a la dècada dels 2000. D’aleshores ençà no ha parat de tocar i ara ha passat per Barcelona per gravar el seu tercer àlbum en solitari.
—En què ha estat treballant les últimes setmanes?
—Durant la pandèmia vaig compondre moltes cançons, va sorgir l’oportunitat de poder venir a Barcelona a gravar-les com una part del meu tercer disc en solitari i vaig acceptar venir-hi. El meu fill Andrew, que viu aquí, em va parlar de l’estudi, del productor, de la ciutat… Ha estat una experiència meravellosa. Ja als meus treballs anteriors el meu fill havia estat el meu bateria, però aquí hem connectat de forma especial. Hem creat una comunitat de gent diferent i fantàstica. Almenys per a mi ha estat una de les experiències més divertides de la meva vida.
—Va començar a Londres, després amb la banda Morgan gravava a Roma i ara ho fa a Barcelona. Quina és la relació entre la seva música i les ciutats on es troba?
—-En els meus anteriors treballs jo tenia discogràfiques darrere i ara estic finançant el meu propi àlbum. Si em feu triar, em quedo amb Barcelona! Jo aquí em sento com a casa. Conec molt bé aquesta ciutat i crec que venir-hi tenia sentit. Els resultats ho demostren i estic feliç amb tot el que està passant. També està la qüestió del temps (riu), aquí pots sortir de l’estudi i passejar o relaxar-te sense necessitat de portar l’impermeable.
—Què ha trobat aquí que sigui diferent de Londres?
—Aquí he percebut un sentit més ampli de comunitat, m’he sentit més connectat amb la gent, més segur. A Barcelona tot està sempre obert, hi he trobat una sensació com de confort, de caliu. Això no ho tenim a Londres. Per si tot això fos poc, tinc tres fills que viuen tots aquí!
“A Barcelona m’he sentit més connectat amb la gent (…) aquí he trobat més confort, més caliu”
—-Suposo que estarà una mica fart que la gent sempre li digui que és “aquell que va deixar Queen” o “aquell que podria haver estat el Freddy Mercury…”
—Ja fa 50 anys de tot allò, de veritat que no m’importa, tot està bé. Crec que un ha de ser cortès amb el passat. Jo vaig ser una petita part d’allò, estic agraït i em sento molt honrat. Abans em preocupava el fet de no saber si recordava prou coses, la meva memòria no és bona i ja començo a ser una mica vell. Però d’ençà que van fer la pel·lícula, Bohemian Rhapsody, on vaig poder participar; i parlant amb el Brian May, recordant aquells dies, vaig tornar a formar part de la família i a rememorar-ho tot de nou. Per descomptat que jo no sabia que Queen seria tan gran com ho va ser, ningú s’ho imaginava. Si ho hagués sabut, m’hagués guardat fotos i gravacions, i ara en podria treure alguns calés! (riu)
—L’any 1973 vostè decideix deixar la música. Sempre he admirat aquesta mena de decisions: l’escriptor que deixa d’escriure, l’artista que deixa de pintar, el músic que abandona la música.
—En realitat, jo vaig deixar de treure discs, però mai vaig deixar la música. M’havia de guanyar la vida, així que vaig començar a treballar a la televisió, als anuncis, a les pel·lícules… M’ho passava molt bé. Anys després, en jubilar-me, vaig poder tornar a gravar, i aquest cop vaig voler fer-ho en solitari. Fa uns anys, em van trucar per tocar una cançó i aparèixer com a personatge a la pel·lícula Bohemian Rhapsody, la qual cosa em va donar suficients diners per poder crear ara àlbums musicals tranquil·lament.
“Vaig deixar de treure discs, però mai vaig deixar la música”
—Així que després de tants anys, d’alguna forma Queen l’ha ajudat en els seus nous projectes.
—Exacte! No em diguis que no hi trobes una mica de justícia poètica.
—Suposo que devia ser meravellós viure l’escena musical dels 60, especialment a Londres. No sent nostàlgia?
—No sóc gens nostàlgic. Els 60 van ser una gran època, sense cap mena de dubte. Jo estudiava a la universitat, tot a Londres era viu i Amèrica també començava a explotar: grans festivals, bones bandes, Bob Dylan, Joni Mitchell… I a Anglaterra doncs The Beatles, The Rolling Stones, Led Zeppelin… Va ser magnífic, però sempre és necessari tirar endavant. Aquest va ser un dels motius pels quals vaig deixar Queen. Jo volia tocar de forma més improvisada: jazz, blues… No m’agradava el rock dur, desitjava més naturalitat i així he seguit fins ara.
—Encara escolta música d’aquella època?
—Mai! No tinc cap disc dels 60, ni cap llista de reproducció a Spotify… M’agrada més mirar endavant que enrere, i ara sóc molt eclèctic, m’agraden moltíssimes coses. Això li he d’agrair a Internet, crec que en aquesta època tenim accés a gairebé tot i podem descobrir infinitat de coses que ens entusiasmen. Potser aquesta nit trobo algun artista que no conec i potser aquest descobriment canvia la meva vida. Tot això és una cosa pròpia dels temps moderns, sempre estàs buscant coses noves.
—Com canvia un músic amb el temps? Quines diferències troba entre el Tim Staffell jove i el d’ara?
—Crec que aquesta diferència no puc expressar-la amb paraules, es troba dins meu… Te la puc ensenyar amb la música. Quan acabi l’entrevista et toco alguns temes d’aquest últim disc! Per mi escriure cançons és la meva forma d’entendre la vida, encara que no les hagi de vendre, no puc parar de fer-ho. M’agrada tocar, això és tot. I em va bé pel cervell. Compondre, tocar la guitarra, cantar… Necessito mantenir el cap ocupat, tinc 73 anys i sóc força vell, així que si em sento bé és gràcies a la música. Potser quan era jove ho veia com una forma d’acceptació social, però ara és quelcom que necessito abraçar. He de digerir-la, mecanitzar-la i explicar coses mitjançant els acords i les paraules.
“Escriure cançons és la meva forma d’entendre la vida, encara que no les hagi de vendre, no puc parar de fer-ho”
—I d’on treu inspiració per escriure i compondre tant?
—La inspiració se m’apareix: el cant d’un ocell, alguna cosa que he escoltat, alguna altra que he imaginat… Pot ser que en un moment escolti el vers d’una cançó, se’m quedi, em rondi una mica pel cap, canviï, i ja em veus a mi taral·lejant alguna cosa que no sé d’on ha sortit. Aleshores no em queda més remei que escriure-ho. Però realment jo no escric sobre coses concretes, sinó sobre veritats que considero universals. És clar que són problemes personals, però són humans i generals. Em preocupo pel que em passa: fer-me gran, el pas del temps… Per sort i per desgràcia no són temes estrictament personals, sinó coses que li passen a tothom!
—És bonic pensar que el músic va pel món sabent que en qualsevol moment se li pot creuar pel cap una nova cançó.
—De vegades em desvetllo de matinada, gairebé com a part d’un somni. Em desperto cantant i penso, d’on ha sortit això? Aleshores no em queda més remei que agafar una llibreta, escriure unes línies i posar-me a tocar la guitarra… El veí no estarà massa content, però jo no puc fer-ho d’una altra forma.
—Per acabar: Quin consell li donaries a un jove músic que llegís aquesta entrevista?
—Potser de vegades et sentiràs desanimat o trist, però recorda que a dins teu tindràs coses originals i poderoses per a poder expressar. No dubtis de tu mateix i manifesta’t sense posar en dubte el teu valor.
