“Molta gent em deia que no fos kamikaze, però el meu marit em va donar suport completament. Jo volia muntar una trobada petitona de qualitat, estimulant, molt lúdica, que celebrés la poesia fusionada amb altres disciplines, defensant el petit format i l’amistat entre persones afins. Volia crear una mena de família”, Tita Berasategui parla de com va néixer NUDO, “un festival de poesia fora de control”, mentre assaboreix una copa de Rioja negre i permet que la ràdio soni de fons, sense entorpir la conversa.
“Estic satisfeta —afegeix— perquè NUDO l’he muntat amb el meu entusiasme i la meva caparrudesa. Aquí no conec a ningú i, no ens enganyem, els contactes ajuden, faciliten. Jo no he tingut res d’això”. El certamen, que tot just ha celebrat el seu cinquè any de vida, aglutina “a gent que ve, s’emociona, gaudeix i torna”.
La Tita també està al capdavant de Trampa Ediciones, “una editorial literària que vaig muntar amb el meu amic Jon Botas”, i escriu poesia, a més de ser artista visual —amb l’àlies de Mara Carver— i pertànyer a diverses associacions artístiques. “Podria dir que la literatura i l’art són el motor d’allò que faig”, destaca.
Però aquesta vitoriana resident a Barcelona no sempre va ser l’activista cultural i artista que és avui. “Jo treballava en l’edició mèdica i no era feliç. La frustració és enorme quan no reps estímuls diaris. Volia fer altres coses”. I les va fer, clar.
— D’on et ve tota aquesta fam per crear?
— He crescut envoltada de llibres. Això va fer que m’interessés sempre el món de la cultura i, especialment, de la literatura. El que més m’interessa és florir i envoltar-me de gent bona.
De moment, amb ella floreixen diversos projectes: “Trampa farà tres anys i crec que anem pel bon camí. Acabem de llançar una col·lecció molt atractiva, Intervenciones, amb Cartas a Mujeres de Virginia Woolf com a primer tret, i continuarem publicant poesia, narrativa i infantil. A poc a poc, és una carrera de fons. Amb NUDO tindreu sorpreses, la meva idea és fer festivals-satèl·lit per Espanya, però encara no vull revelar res”.
Maternitat, coratge, art
Quan se li pregunta sobre punts d’inflexió, moments en què tot canvia i decisions que varien el curs de la vida, la Tita ho té clar: “Va ser la maternitat. Pot sonar a tòpic, però és quan una es replanteja què fa i què desitja. És un moment extraordinari pel canvi, ja que la teva vida fa un gir de 180 graus”. Tenir al Teo, el seu primer fill, la va portar a una llarga reflexió que, amb el naixement de la Frida, la segona, va cristal·litzar en una decisió: deixar la feina i dedicar-se al que el seu cos i la seva ànima li demanaven. “D’aquella necessitat de compartir la meva creació poètica i artística va néixer NUDO. I, poc després, el Jon em va plantejar la idea de l’editorial”.
Portava massa coses a dins aquesta artista que, en aquests moments, assegura estar escrivint molt: “He acabat el meu segon poemari i el meu primer llibre en prosa. A més, estic creant una col·lecció de contes infantils i també faig collage setmanalment, una cosa que em torna boja”.
Amb el collage, a més d’exposicions, també fa altres activitats, com el taller Imatges, Lletres i Històries, que acollirà el 12 de juliol la Biblioteca de Trinitat Vella.
La ciutat de la qual mai va voler marxar
“Vaig estudiar a Madrid, he viscut a França i Anglaterra, i fa quinze anys que soc a Barcelona. L’amor em va portar aquí, a aquesta Ciutat Comtal que em meravella, que té una llum i una vitalitat que atrapen”. Aquí, la Tita ha viscut a molts barris, sola, en parella i en família. “I tot m’agrada: anar amb bici, sentir la proximitat del mar, però alhora també de la muntanya; la música de Standstill i Mishima, als qui dec el fet de voler aprendre català; ravalejar, la multiculturalitat, la rumba catalana, vagar sense rumb, capbussar-me al Mediterrani…”.
La seva mirada s’il·lumina quan recorda dos concerts “memorables” a Barcelona, que van fer que no volgués anar-se’n “mai” de la ciutat: “El de Matthew Herbert a la Plaça del Rei, l’any 2000 o així, i el de Sonic Youth i Mogwai, plovent a bots i barrals, al Primavera Sound de 2003. Èpics”.
Però un gest de tristesa fa acte de presència en el seu rostre quan a aquests records s’hi afegeix un altre, el d’aquella Barcelona a la qual va arribar l’any 2002: “La gent era molt més oberta i tolerant, la societat més plural, i ara anem a pitjor. L’independentisme està fent estralls a tots els nivells, i en la política cultural de la ciutat també, perquè s’està empobrint”.
La copa de Rioja ja s’ha acabat i la parroquiana, amb el pensament encara en aquella ciutat oberta que diu enyorar, en demana una altra.
— Som-hi! Voldràs acompanyar el vi amb alguna cosa més? Hi ha opció de fer menú, ració o plat combinat.
—Endavant! Adoro el menú del dia! —replica, recuperant de sobte el somriure—.
