El TNC mostra totes les Natàlies que podria haver estat la Colometa

La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda torna al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) amb una proposta coral i trencadora, donant veu a la seva protagonista des de molts prismes per retratar a la dona que va quedar darrere de la Colometa, reivindicant a una Natàlia en qui pocs van pensar. Són 10 actrius les que la interpreten, cadascuna a la seva manera, amb diferents edats i perfils. Al llarg de gairebé dues hores, s’encaixen amb precisió com les múltiples cares, o la infinitat de possibilitats, d’un mateix personatge. Tot això, resolent la complicada tasca de repartir-se les línies d’un monòleg en primera persona sense dialogar entre elles, tan sols recollint el testimoni exactament on el deixa la seva predecessora. La força narrativa de la història que va explicar Rodoreda ressona en cada paraula, permetent que la polifonia flueixi sense ensurts per teixir una trama arrabassadora.

Tot comença en una sala blanca, amb molts trastos al fons, a l’espera que l’ocupin. Els objectes van conquerint l’espai a mesura que la protagonista, totes les Natàlies, travessa com pot l’existència que li ha tocat viure des d’un pis del barri de Gràcia. Està marcada per un esdevenir històric sagnant i miserable, des dels aires de canvi i justícia de la Segona República a la mort i la gana de la Guerra Civil, fins a arribar a una dictadura en la qual esgarrapa la realitat per aconseguir sobreviure amb dignitat.

Sense oblidar l’ombra, una mica asfixiant, d’una presència omnipresent que no arriba a materialitzar-se a la Sala Gran del TNC, però que persegueix a la Natàlia a tots els racons de l’escenari. Al Quimet només el coneixem a través del que elles expliquen, obrint la porta a una interpretació més actual d’una figura que resulta autoritària i fins i tot malèvola. Ho acaba tacant tot, com ho fan també els coloms que l’obsessionen, deixant rere seu una reguera de brutícia quan desapareixen.

De fons, la música de Clara Aguilar completa l’última adaptació de La plaça del Diamant. Es converteix en una veu més en el relat de la Natàlia, entrellaçant-se amb precisió amb la resta de les actrius, aconseguint, inclús, que l’espectador s’oblidi que hi és tota l’estona. La proposta sonora s’alça com un personatge que augmenta els ressons de les inseguretats i les pors de la protagonista, estripant l’aire amb els xiscles que profereix, ofegant-la entre els voleteigs i els parrupeigs dels coloms que han envaït la seva existència. I colpejant les parets del teatre quan el destí es torça.

Carlota Subirós firma aquesta adaptació atrevida del clàssic per excel·lència de Rodoreda. Tot i que en alguns moments resulta excessiva, aconsegueix dibuixar una nova manera d’acostar-se a una història a qui molts ja li posen cara, ja sigui la de Sílvia Munt en la seva versió cinematogràfica (1982) o la de Sílvia Bel en l’última vegada que va passar pel TNC (2007). Tampoc cal deixar-se la versió de Joan Ollé (2004) amb tres actrius que es van posar en la pell de la Colometa, amb Montserrat Carulla, Mercè Pons i Rosa Renom, cadascuna representant una edat. Ni la de Lolita Flores (2014), també dirigida per Joan Ollé. Amb tot, Subirós ha decidit acompanyar-se en aquesta ocasió de Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Montse Esteve, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Anna Pérez Moya, Alba Pujol, Vanessa Segura i Yolanda Sey, aconseguint fer encara més universal La plaça del Diamant perquè la història de la Natàlia ha estat i és la de moltes altres dones.

La plaça del Diamant es podrà veure fins al 5 de novembre al TNC i després se n’anirà de gira, primer a nivell local i posteriorment internacional, com l’any passat es va fer amb Terra baixa (Reconstrucció d’un crim). Amb Rodoreda, el TNC ha inaugurat una temporada marcada per la memòria històrica. És present a la novel·la de l’escriptora catalana, exiliada després de la Guerra Civil durant dècades a França i Suïssa, però també ho estarà a la següent producció del teatre, La madre de Frankenstein, adaptació teatral de la novel·la homònima d’Almudena Grandes amb direcció de Carme Portaceli i interpretada per Blanca Portillo. Després de la seva estrena al Teatre María Guerrero de Madrid, es veurà a partir de finals de novembre a la capital catalana.