Ens agrada passejar pel carrer amb la Gioconda penjada del braç? Tenir una reunió de feina amb un Gauguin a sobre de la taula o prendre una cervesa amb els nenúfars de Monet a la falda? No ens referim a teles o taules de fusta de metre per setanta amb pesants marcs del vuit-cents. Parlem de cuidades impressions en algun preciós accessori o peça lleugera que vestim. Jeff Koons diu que sí. L’artista viu més cotitzat del món i excepcional comunicador defensa com ningú la seva última col·laboració amb Vuitton, la denominada Masters. Una sèrie de bosses que porten impreses a les seves preuades pells obres transcendentals de la història de l’Art.
En innombrables entrevistes Koons declara que “una bossa és una plataforma genial de comunicació, un mitjà ideal per portar l’art al carrer”. Perquè ell considera que part de la seva missió com a artista és eliminar l’elitisme, les jerarquies del Gran Art. “L’art mai és la meta; ho és la capacitat de l’objecte per dir-nos el que podem fer per expandir la nostra vida. Aquestes bosses compleixen aquesta funció.” Amb els seus dissenys per a Vuitton diu haver creat “objectes especials que transmeten emocions perquè tendeixen a celebrar la humanitat”.
Però què hi dirien Gauguin, Da Vinci o Monet? Ells ja van viure en una època en què els teixits s’estampaven, el món ha canviat molt però no en tot. Aquestes personalitats tindrien la seva pròpia opinió sobre l’assumpte. Un llenç de dos metres dinou centímetres d’ample que representa un llac desbordat de flors aquàtiques –davant del qual un percep l’espai, la llum, i gairebé sent les olors– no va ser concebut per ser traspassat a uns centímetres de pell de vedella doblegada. Esclar que el senyor Monet no coneixia el marxandatge. Això sí que no existia.
En una altra línia del que el dialecte fashion ha batejat “inspirational prints” ha actuat Loewe. Sota la direcció de Jonathan Anderson s’ha llançat la col·lecció Morris meets punk. El jove dissenyador irlandès que lidera la creativitat de Loewe des del 2013 ha imprès en determinats articles de la firma els famosos patterns per a paper i tèxtil que va crear William Morris a finals del segle XIX.
Sembla més natural, menys forçat, que una indiana projectada per cobrir parets o entapissar sofàs passi a estampar pantalons o bosses amb nom propi. No és la translació del retrat d’una dama somrient a qui arrabassen el marc, el límit de la seva existència, el perímetre que tanca el seu món en sfumatto on ha viscut durant quatre segles.
Però potser res d’això no importi gaire. Potser el que més importi sigui el poder evocador de la imatge. Aquell no saps què inspirador que regala l’art. I quan estiguem esperant la nostra amiga tocatardana amb mitja cervesa ja presa i grapegem la nostra preuada bossa, ens preguntem coses. Com ara per què el pintor francès que es va barallar amb Van Gogh es va obsessionar amb les tahitianes. O per què un barbut anglès va defensar a ultrança el treball manual, dibuixant a llapis i aquarel·la una fulla rere l’altra, enllaçant-les amb preciosa delicadesa perquè es poguessin repetir fins a la sacietat sense talls visibles a la nostra complaent mirada.
Potser sí. O potser tampoc. Potser l’únic que compta quan comprem una bossa és que sigui bonica. Que ens hagi agradat a primera vista sense pensar-ho gaire. O sense pensar res.
I ja sabem que sobre gustos…
