La jornada de debat Pro BCN, celebrada el passat divendres a la Llotja i impulsada quasi artesanalment per Salvador Alemany, deixa clar quin és l’escenari de nous consensos a la ciutat: tant el sector de les infraestructures, com del comerç, la cultura, el turisme i el tercer sector van tornar a insistir en les bondats de la col·laboració publicoprivada i en la necessitat de reduir la preminència dels dogmatismes, si del que es tracta és de trobar solucions.
Molta gent atribueix l’expressió “col·laboraicó publicoprivada” a la dreta, que és justament no haver entès res, com ens va demostrar fa poc Fermín Villar en una entrevista en parlar-nos de Tot Raval o de la Plataforma d’Afectats pel Top Manta: el cas és que, de manters, ja no n’hi ha. És a dir, que aquella forma concreta de pobresa (i d’abús) ja no hi és. També m’agradaria veure algú atrevint-se a titllar Enric Canet (ponent de la branca del tercer sector en l’acte) com a persona “de dretes”, partint del discurs que va fer denunciant els excessos dels rics i l’escàndol dels preus de l’habitatge. No, no va ser un acte de dretes celebrat a Foment, sinó un acte del sentit comú i del sentit social celebrat en un espai històric de la ciutat. De trobar el “mínim comú denominador”. I, un cop trobat, que es barallin tant com vulguin.
Quan la societat civil ha de reclamar o exigir un mínim, vol dir que els polítics estan ignorant aquest mínim. No hi va haver un gran pronunciament a favor de cap tercera pista, sinó de trobar una solució consensuada i compartida per a l’aeroport (fa uns anys, i ho dic amb enyorança, el mínim comú denominador era reclamar-ne el traspàs de la gestió). No hi va haver cap referència als oblidats i postergats Jocs Olímpics d’Hivern, precisament perquè aixecaven menys consens que l’última òpera d’en Plensa, ni cap al·lusió al Hard Rock ni a tantes idees que venen impulsades per un sector molt determinat de l’empresariat: sí, en canvi, es va reclamar acabar el Corredor Mediterrani, que és una necessitat que cau pel seu propi pes. No, no va ser un acte de cap patronal sinó d’una mínima aproximació entre diversos sectors (la meva aportació es va centrar en el document referent a cultura) i un exercici molt centrat en escoltar. A diferència d’altres iniciatives fallides del passat, com el discret Barcelona Futur, aquesta iniciativa no buscava cap protagonisme personal ni imposar cap bàndol ideològic. Sinó posar l’orella i fer veure als candidats de la primera filera que, de vegades, nosaltres sí que parlem entre nosaltres. I que fem coses. A banda d’ells, o malgrat ells.
No, no va ser un acte de dretes celebrat a Foment, sinó un acte del sentit comú i del sentit social celebrat en un espai històric de la ciutat
Una altra cosa és l’espiral maniacodepressiva en què s’ha instal·lat la ciutat, que molts assenyalen a partir de la pandèmia o de l’actual guerra mundial, però que no podem oblidar que es troba clamorosament situada després dels anys del “procés”. I aquí no estic fent tampoc ni ideologia ni dogmatisme: la idea d’un referèndum creava molt de consens, també a Barcelona. De vegades de mala gana, de vegades a contracor, però l’aclaparadora majoria de barcelonins creien que un mínim comú denominador era almenys poder votar la qüestió en pau i sense més escarafalls. A mi no m’estranya que una ciutat com Barcelona, avantguarda des de fa segles en tants aspectes referents a la democràcia i als drets humans, hagi quedat estabornida i desconcertada en veure com els seus ciutadans, pensessin com pensessin, eren apallissats a les escoles. O com alguns líders són perseguits per pensar com pensen, amb policies i jutges fent de tap inclement.
Se’m dirà que estic fent política, però creguin-me que no: tinc perfectament situat l’inici de l’era maniacodepressiva de Barcelona no amb la idea de bomber del Fòrum, no amb el referèndum pel tramvia, no amb la vinguda d’Ada Colau, no amb la derrota de Trias, no amb la nostàlgia del 92 ni amb la crisi del 2008 ni amb la pèrdua dels “indispensables” Jocs Olímpics d’Hivern, ni tan sols per la negativa a seguir el model de Madrid (que Ayuso diu que és el de la llibertat, però jo dic que és el de Las Vegas): no. És pel fet d’haver vist com, al final, el creixement col·lectiu en termes d’iniciativa cívica (allò de l’octubre va ser un claríssim exemple de col·laboració publicoprivada) acaba en una paret de formigó i en drama. La decadència anímica de Barcelona comença amb el cor del Liceu cantant Va Pensiero a les portes del Gran Teatre el dia 2. I val per a qualsevol persona, pensi com pensi. No es pot demanar alegria a la ciutadania després de tot allò. Ni alegria ni confiança en les pròpies possibilitats. A Barcelona no li agrada que li posin muralles.
Ara que tot allò ha passat (que no vol dir que s’hagi superat), que hi hagi una plataforma destinada a buscar els actuals consensos em sembla l’inici d’un retrobament necessari. La polaritzacio creada (no només en termes nacionals, sinó també en termes d’eix esquerra-dreta) pot fer oblidar que el dia a dia existeix i que hi ha moltes urgències que demanen un esforç col·lectiu i compartit. Poder estar pel damunt de les fílies i fòbies sembla un principi de civilització, com ho és, també i per cert, el de poder votar aquelles coses on podem no estar d’acord. És urgent retrobar un model Barcelona de convivència i de progrés, que sigui propi i autòcton, lliure i transgressor quan calgui, ordenat i mesurat quan li toqui, però sobretot que pugui trobar els seus trets característics compartits. Divendres a la Llotja vam veure el que més s’assembla a la part més inquieta de Barcelona, i també la que té més poder de decisió. El polític pot tenir l’última paraula, però la societat civil tindrà la primera. De tots ells, de tots nosaltres, depèn que l’espiral de depressió no esdevingui crònica. I, com deia, un cop garantit això que tothom lluiti per la causa que cregui. Votant.
