Tornar a ‘La ruta blava’

L’estiu és un temps insofrible on tot déu pateix una frisança hipnòtica per viatjar (fins i tot els conciutadans que fa poc es manifestaven contra el turisme de masses a Barcelona i en breu exerciran de pixapins a Formentera, embotint les seves vil·les i platges). Si voleu estalviar-vos les incomoditats repulsives d’aeroports i d’estacions de ferrocarril, o la cohabitació amb la família i el cònjuge, us recomanaria un viatge incomparable en termes gaudi, pel qual només necessiteu una bona butaca i ganes d’excitar la imaginació. Fa ben poc, he tornat a llegir La ruta blava, l’obra mestra de Josep Maria de Sagarra, un llibre de viatges descomunal escrit per un autor de retina privilegiada que el meu estimat Narcís Garolera ha editat per a Club Editor i que té la gràcia d’haver-se guiat seguint els dictats del propi manuscrit sagarresc, molt ben polit d’ultra-correccions i errates.

L’any 1937, atemorit per les bullangues de la FAI que havien provocat la mort del seu amic Josep Maria Planas, Sagarra fot el camp a París amb Mercè Devesa. S’hi casen de seguida i els germans Tharaud suggereixen a l’escriptor que s’exiliï encara més lluny, a la Polinèsia, per fer-hi un llibre de noces. L’aventura l’acabarà pagant en Cambó, trinco-trinco, perquè hi hagué un temps en què —als burgesos de la nostra ciutat— els interessava mínimament la cultura de la tribu. Sagarra fa les maletes (després de cremar moltes cartes i documents pels quals ara donaríem la vida), viatja a Marsella i allí s’embarca a bord del Commissaire Ramel fins a Tahití. Aquest camí, i la posterior estada a les mars del sur, configuren aquest volum excepcional, que de fet l’autor no va publicar en vida i que fins ara, com us deia, havíem llegit amb nombroses alteracions del català inigualat del meu adorat geni.

En una literatura d’exili com la nostra —marcada majoritàriament per l’enyorança, la melangia i el no acabar de pair la Guerra Civil—, La ruta blava sorprèn com un text radicalment insultant, curull de l’habitual alegria de viure d’en Sagarra. Qualsevol persona que vulgui aprendre escriure s’hauria de fixar especialment en la primera part del llibre, la ruta del vaixell per l’Atlàntic fins el canal de Panamà, perquè el nostre millor prosista sap treure petroli d’un univers que s’esdevé en els escassos metres quadrats d’un vaixell. Per molt que l’escrigui somrient, Sagarra hi narra una ruta homèrica per l’oceà que anticipa un llibre antiromàntic; el nostre autor havia llegit la literatura idealista del XIX, però tenia molt ben apresa la lliçó de Gide, Conrad i Sommerset Maugham. Aquí no s’idealitzen els cocoters ni es pinta el tròpic com un edèn; Sagarra juga a la lliga de la millor contemporaneïtat mundial.

La ruta blava és el testimoni d’un món colonial a qui resten pocs anys per globalitzar-se. Sagarra ho veu molt bé; en una conversa teatral meravellosa amb un càrrec polític francès que es queixa de l’endarrerida vida tropical, en Josep Maria li dispara: “Tots aquests canacs, aquests maorís, aquests papús de l’Oceania, com tots els negres i grocs del món, acabaran portant pantalons de golf, menjant sardines de llauna i prenent cafè amb llet per esmorzar. Què voleu fer-hi! I quan els vostres instructors i els vostres missioners hagin enllestit la feia, quan els vostres governs hagin donat totes les concessions a totes les companyies  explotadores, aquesta massa humana —que a vós i a mi ens  l’havien pintada idíl·lica i coronada de flors— acabarà cantant La Internacional o fent el pas de l’oca.” Foteta però profund, el nostre escriptor sempre barreja la insolència irònica amb una lucidesa fora mida. 

En aquest llibre hi ha escenes meravelloses, com aquell instant en què l’autor té ganes de banyar-se mig en boles al mar i s’esporugueix quan divisa al lluny les dentadures d’un tauró. La llengua (i sobretot la musicalitat!) de Sagarra brolla d’una forma que s’hauria d’ensenyar a totes les escoles de periodisme. Fixeu-vos en com descriu els cossos —abans que la correcció política prohibís parlar-ne— i com escruta la particularitat de cada raça d’una forma magistral. Deixeu-vos de viatges prefabricats, insisteixo, fins la nàusea, i obriu aquesta magnífica edició de La ruta blava que, al seu torn, dignifica la pencada que Narcís Garolera fa trenta anys que va perpetrant. Ell, tot solet, va editar vint volums de l’edició crítica de l’autor a Edicions Tres i Quatre; i encara li queden quatre volums per publicar, una sèrie de poemes inèdits i un munt de cartes. Però el païset nostre ho té aturat.

No viatgeu gaire lluny, que tot són molèsties. Torneu a casa, escolteu la llengua viva i la sonoritat inigualada del meu escriptor favorit. Llegiu, i sobretot rellegiu, aquesta obra mestra que és La ruta blava.