Aquesta calor tercermundista que s’apodera de l’ossada, deixant-te absolutament baldat per qualsevol activitat humana. L’obligació, tan absurda com impossible, d’aprendre a desconnectar de la feina i dels atabalaments de la vida en general, per passar-se una tarda palesant com n’és de bonic mirar el paisatge sense fotre l’ou. La necessitat d’omplir artificiosament les tardes amb la lectura de novel·les vuitcentistes que hom opina que caldria haver llegit abans de morir, la majoria d’elles —en especial les russes— poblades de centenars de personatges indistingibles els uns dels altres (Kútzkhov, María Dimítrevna, el príncep Andrei i etcètera). Aquesta espantosa fal·lera estiuenca, molt semblant a la malaltia que comporta el canvi d’any, segons la qual t’has d’imposar projectes il·lusionants de cara al curs vinent, tots ells amb l’objectiu de millorar com a persona i exercitar-te l’ànima.
També hi ha la gent, que s’amaga prou educadament durant les altres estacions, i ara emergeix com una plaga en cada racó del territori. Les repulsives imatges d’Instagram, en especial la dels meus coetanis quarantons que viatgen i festegen la vida com si encara fossin adolescents, rodejats dels amics de la feina o dels companys de l’institut (són els mateixos que van manifestar-se gallardament contra el turisme massificat a Barcelona i que ara emboteixen de forma irresponsable la majoria de vil·les i cales de Formentera, tot el dia fent el mec).
No cal oblidar tampoc els festivals musicals d’estiu, la majoria dels quals presenten una programació absolutament carrinclona, d’una manca de gust estètic vomitiu, la qual cosa resulta especialment alarmant en el cas dels situats a l’Empordà. En aquest apartat especial, també cal esmentar els barcelonins, que envaixen aquesta terra —qui sap si la més bella del nostre país— contaminant-la amb les seves vocals excessivament obertes i el seu horripilant costum de salpebrar la nostra meravellosa llengua amb els seus diminutius absurds: roquetes, poblet, barqueta i tota quanta xaronada. La seva irrupció hauria d’estar penalitzada per llei, perquè amb ells han dut una corrua espantosa de mercats d’artesania (tota ordida en fàbriques de la Xina, faltaria més) i una acumulació de food trucks inaudita en tot el planeta.
Cal esmentar també l’obsessió dels barcelonins per vestir-se com si fossin mariners celebrant la primera comunió, especialment —si militen a Convergència— quan van abillats amb uns espantosos pantalons de lli blanc.
No acabaríem mai, perquè també cal odiar amb totes les forces les conseqüències gastronòmiques de l’èxode barceloní a tot el país, la qual cosa —en el cas de l’Empordà, i dispenseu-me l’obsessió— es tradueix en una sèrie de menús de degustació centrats en la gamba d’un mal gust oceànic, on els nostres soferts restauradors fins i tot hi acaben incloent-hi un gaspatxo de gambes… vergesanta.
També cal odiar amb totes les forces les conseqüències gastronòmiques de l’èxode barceloní
Cal odiar també les programacions d’estiu de la majoria de mitjans del país que, per comptes d’alegrar-nos vespres i nits amb algun film mínimament digerible, s’entesten en programar “espais fresquets” d’un interès colossal. No se sap per què, però a l’estiu tot acaba pudegant a clor i a patates xips amb olives barates. És una cosa insofrible, així com l’actualitat política (que abans se centrava en reportatges absurds, de com els nostres líders passaven les vacances a Cadaqués), i ara va i ens foten cada tarda una turra sobre les últimes novetats de les excursions d’en Puigdemont.
No tenen pietat de nosaltres, certament. Davant de tanta ignomínia, d’un espectacle de mal gust tan depriment, hom només pot acabar clamant el cel per demanar un desig: es diu setembre, per favor, setembre.
