“Tot país ha de tenir una col·lecció del seu propi art contemporani que expliqui la seva història”

Dues proclames es repeteixen molt finament entrellaçades en el seu discurs: a) diversitat, b) proximitat. La primera és inherent a l’art, “perquè t’ofereix el repte de qüestionar-te. El conservador que segueixi mirant cap al racó, però qui vulgui aprendre, que miri art. L’art és una finestra oberta a noves possibilitats, una experiència alliberadora que aporta una visió més llarga sobre el món“, sosté Nogueras. La segona de les seves proclames és conseqüència de la situació en la qual vivim (SARS-CoV-2), “que ens ha reconciliat amb l’entorn més immediat, descobrint-nos un esperit de proximitat que esperem que es quedi entre nosaltres”.

És el seu últim any com a president d’Art Barcelona (Abe, associació de galeries d’art de Barcelona), Àlex Nogueras (47 anys, copropietari amb Rebeca Blanchard de la galeria Nogueras/Blanchard, Madrid-Barcelona); però abans de passar el relleu ha aconseguit posar en marxa una campanya per aproximar les galeries a la gent del carrer, a la ciutat. “Volem oferir les nostres galeries com espais culturals segurs, tranquils, on no es produeixen aglomeracions; on es poden veure exposicions, gratuïtes i itinerants, d’obra acabada de sortir de l’estudi de l’artista.

Cada galeria (a Abe en sumen ja 34) té al darrere una visió diferent, un ecosistema artístic que correspon a l’ull del galerista, amb el qual es pot sentir afinitat o no, perquè la diversitat és un dels nostres valors fonamentals“. Però, ¿la galeria no era un negoci? El museu exposa i la galeria comercialitza, no és així? “No oblidem que som un negoci, és clar, que dóna feina a molta gent, des d’un administratiu a un emmarcador o un transportista; són moltes les professions especialitzades que viuen al nostre voltant. I és un negoci de confiança: ajudem a formar la visió artística de qui ve a visitar-nos, i a crear col·leccions d’art. No som llocs opacs ni hermètics: la gent se’n va amb la sensació d’haver après. A mi m’agrada dir que d’una galeria en surts transformat”.

A mi m’agrada dir que d’una galeria en surts transformat

Han aconseguit que l’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals) financi una campanya divulgant la seva tasca cultural. Per què és la cultura un bé de primera necessitat? “És un bé essencial, tal com es recull en la Constitució. Sense cultura no hi ha civilització, és part intrínseca de l’ésser humà. Som molts els que necessitem la cultura tant com l’aire que respirem”.

I contra les restriccions de moment, imaginació. “La primera iniciativa que ha impulsat la pandèmia és el retorn de la proximitat. Havíem descuidat l’art local en pro d’una internacionalització accelerada, però ens han obligat a quedar-nos a casa i ens hem adonat que, escolta!, no tot està perdut: hem retrobat l’art local, i el públic ha respost molt bé. L’art internacional avui es pot comprar online, si hi entens, és clar. I ara mateix, a qui li ve de gust tornar a viure en un avió, visitar set fires internacionals a l’any, espera’t que avui tinc un sopar a Kíev i demà torno… A mi no, per descomptat. A més, per fi ens hem adonat que tot això és insostenible: hem de mesurar molt bé la nostra estratègia”.

A qui li ve de gust tornar a viure en un avió, sopar aquesta nit a Kíev i haver de tornar de seguida? Hem retrobat l’art local i el públic ha respost molt bé

Una altra iniciativa d’Abe ha estat posar en marxa un programa per a la formació de galeristes. “Aquest ofici no s’aprèn a cap lloc. Som autodidactes, però necessitem formació professional per millorar. Un valor essencial del galerista és la intuïció, però és que a més, efectivament, això és un negoci, i un no pot deixar de banda l’aspecte econòmic, perquè sovint hem sigut aficionats. Cal organitzar la professió”.

Àlex Nogueras arriba al galerisme a través de la Història de l’Art, que va estudiar a la Universitat de Southampton, Anglaterra. Prèviament s’havia llicenciat en Direcció i Administració d’Empreses, a Barcelona. El seu primer treball en el món de l’art va ser com a guia d’un castell medieval, després va entrar a la Fundació La Caixa com a coordinador d’exposicions, i tot seguit va ser empleat d’una galeria; fins que el 2004 va fundar la seva pròpia junt amb Rebeca Blanchard, primer a Barcelona i després, Madrid.

Inversió pública i projecció internacional

Els grans museus espanyols declaren haver perdut fins al 80% del seu públic durant la pandèmia. “Nosaltres no ho hem avaluat encara, però com a negoci puc dir que hem salvat l’any. Hem reduït moltes despeses i, tot i que hem facturat menys, això es compensa amb l’increment de marges. Tingueu en compte que només una fira internacional ens suposa un desemborsament de fins a 30.000 euros. És clar que això va en detriment dels artistes, perquè la seva obra viatja menys a l’exterior, però aquesta projecció internacional dels creadors locals correspon a les administracions públiques. Tot país ha de tenir una col·lecció del seu propi art contemporani, i per això ha de comprar-lo en el seu moment, quan és emergent. Ara no és el moment de comprar un plensa ni un barceló, ho va ser en els anys 80. És un deure de la cultura pública adquirir obra que d’aquí a 50 anys pugui explicar les primeres dècades d’aquest segle XXI, el que al seu torn fa possible que els artistes es dediquin a la seva feina amb llibertat i professionalitat, sense haver de recórrer a llocs de treball de mitja jornada com a professors o cambrers”.

Ara no és el moment de comprar un plensa ni un barceló, ho va ser en els anys 80

Han aconseguit que el Govern català tripliqui el pressupost que dedica a l’adquisició d’art local i emergent, però les quantitats continuen sent ridícules (400 euros anuals). No han aconseguit que el Govern espanyol redueixi l’IVA, de manera que un galerista viatja a Perpinyà i, en només uns quilòmetres, paga un 5% d’impostos en lloc del 21%. També a Abe es deu que els galeristes hagin constituït un gremi real, guanyant interlocució amb l’administració i amb el públic, a través sobretot de dues cites anuals, Barcelona Gallery Weekend i Art Nou, centrat en l’art emergent, a més de la plataforma Circuit d’Art Contemporani. “En aquests quatre anys com a president d’Abe he sentit que se’ns escolta amb serietat i se’ns té en compte a l’hora de generar polítiques noves. Hem aconseguit unir-nos i que es consideri a l’associació com a interlocutor vàlid, quan tradicionalment havíem estat un segment cultural fàcil d’acontentar i individualista“.

Barcelona ha deixat de ser un referent artístic? “No, hi ha un caldo de cultiu molt fort i molt actiu. Pot ser que el Macba ja no tingui la visibilitat internacional que va tenir, però el museu no defineix l’escena artística de Barcelona. Hem estat les galeries especialitzades les que hem reactivat l’art més jove, fins i tot aquell que no té recursos, procurant-los la llibertat necessària per crear”.

L’art i la cultura poden combatre la polarització i la divisió (social), diu el manifest d’una imminent biennal artística internacional que aquests dies comença a gestar-se a Barcelona. Ho comparteix? “No veig per què haurien de tenir aquest rol. L’art genera diversitat d’opinions, i està bé que així sigui“.