Quan tenia 18 anys, el bonaerense Flavio Rigatozzo, amb el sobrenom Tota pels seus amics i afins, va descobrir el Muddy Waters i tot, a la seva vida, va canviar. “Vaig descobrir els escenaris i la vida nocturna dels bars i clubs amb música en directe. I, a partir d’aleshores, vaig deixar la carrera d’Enginyeria Electrònica que els meus pares volien que cursés i vaig decidir que volia ser músic, i això és el que he anat fent els últims 30 anys”, explica el bluesman i compositor, cervesa a la mà, a peu de barra.
Establert a Barcelona des de fa dues dècades, en l’escena blues de la qual s’ha consolidat com a nom majúscul, ha arribat al Bar ben d’hora —“des que soc pare soc més de matinar”—, i de fons ha demanat que sonés el concert que la gran LaVern Baker va donar a Hollywood el 1991.
Després, ha tancat els ulls, ha encès el seu somriure, i ha tornat enrere als seus inicis, recordant amb nitidesa aquell moment de línia divisòria entre el que havia estat fins aleshores i tot el que anava a ser d’aleshores ençà: “Va ser en pujar a un escenari a cantar uns cors amb una banda d’amics i sentir que aquell era el meu lloc. Sense cap temor, una adrenalina pura com si sempre hagués estat allà. Vaig sentir que havia nascut per a això. No m’havia passat amb cap altra cosa”.
A continuació, es va enamorar de l’harmònica i aquí va començar aquest “tot” que el fa sentir especialment orgullós. “Vaig tenir la valentia de deixar de banda allò que estava, diguem, preparat per a mi i perseguir el meu somni contra vent i marea, contra l’enuig familiar, contra les frases i advertiments de tots, que em deien ‘et moriràs de gana”. Riu i es pren un moment abans d’afegir: “Que molt lluny de la realitat no estaven… Sobretot al principi!”.
Tot i així, malgrat la gran aposta que suposa perseguir un somni, el músic no pot evitar “convidar a la gent a no rendir-se. Molts cops sembla difícil o fins i tot impossible, requereix molt esforç, però t’asseguro que el premi és gegant”. I cita una lectura amb què una vegada, fa temps, es va creuar: “Si deixes el teu somni a un costat, tard o d’hora tornarà a buscar-te”.
Fer música, portar música
El projecte principal del cantant, harmònicista i guitarrista des de fa ja 30 anys és la seva banda, TotaBlues Band, amb què ha girat per escenaris de tot tipus i enregistrat discs com l’aplaudit Hard to make a livin’, de 2018, el més recent de la seva discografia. “També tinc un duo amb el meu guitarrista i germà de la vida, Martín J. Merino, que és TotaBlues Duo, amb qui també treballo des dels inicis”.
Últimament, confessa que en allò en que més inverteix energia, “i va funcionant molt bé”, és el projecte El Blues de Ellas, juntament amb la cantant i actriu, Queralt Albinyana. “És una xerrada-concert explicant la història del blues cronològicament a través de les seves cantants i autores femenines. Està súper bé. Martín J. també hi participa, normalment anem a trio”.
Però, a més de fer música, el Tota també la porta: “Un altre projecte en què estic involucrat des de fa anys és per a la productora Blues’r’Us, per a la qual jo cobreixo la part de Catalunya portant a aquells artistes de blues americans que encara queden vius, muntar-los la gira, organitzant-ho tot i, a més, tocant amb ells. És una feina força estressant, encara que el premi és enorme. De sobte estar tocant en un escenari amb un bluesman de debò de 80 anys. D’aquests que jo escoltava a Buenos Aires en una cinta de casset i que semblaven inassolibles. I ets aquí, al seu costat. És un flaix”.
La gesta més recent, en aquest sentit, ha estat la gira del llegendari Willie Buck per escenaris catalans, oferint al públic local la possibilitat de veure a un veterà bluesman de Chicago abrigallat per una impecable banda liderada pel parroquià.
Una ciutat que m’ha tractat molt bé
El músic recorda quan va venir a Barcelona sense res. “Tocava al carrer, no tenia papers. Quan vaig arribar aquí ni sabia on dormiria la primera nit. Perseguia el meu somni”.
Vint anys després reconeix deure molt a una ciutat que recorda molt diferent de quan va arribar. “Era molt més bohèmia, hi havia art per tots costats, les nits eren eternes, tot era molt més barat, els diners rendien molt més. Ara s’està convertint en una ciutat només per a turistes, està perdent la seva identitat, crec jo. Però això no és culpa de la ciutat ni de la seva gent, més aviat de decisions polítiques que persegueixen objectius ambiciosos sense pensar en res més… de fet, no tinc res en contra de Barcelona, però sí contra alguns dels seus polítics”.
“Barcelona era molt més bohèmia, hi havia art per tots costats, les nits eren eternes, tot era molt més barat, els diners rendien molt més”
Deixant de costat aquest aspecte, allò que l’enamora de la urbs és “que la seva gent em va ajudar molt. En general els barcelonins han estat bons amb mi. Avui la meva dona, el meu fill i la meva casa són aquí. Vaig aconseguir treballar del que m’agrada aquí, així que… Què més et puc dir?”.
— Home, doncs ja que hi estàs posat, em podries dir que t’agradaria esmorzar: les nostres tapes, racions, entrepans o fins i tot menú. Que aquí tot és per llepar-se els dits…
Flavio Rigatozzo examina l’oferta esbossant un somriure dels de brillar sobre escenaris i, després d’encongir-se d’espatlles, tria “ració”, abans d’apurar la seva cervesa i demanar-ne ràpidament una altra.
