Tots els contes de Maria Barbal

Maria Barbal (Tremp, 1949) explica que “als pobles, abans, sobretot a l’hivern, hi havia ganes de contes, anècdotes viscudes i modificades per qui explicava, o inventades al moment de parlar”. És en el seu Pallars natal on va començar a ambientar els primers contes, un gènere que no ha deixat d’escriure durant tota la seva carrera literària, més propensa a la novel·la, però amb una bona col·lecció de narracions breus com es pot veure a Tots els contes (Columna). “I així, així, passaven les hores. També passen avui. A les biblioteques conten contes, i també algú tot sol en llegeix sense moure els llavis, a la platja, en una butaca o sota un pi. Sí, també avui”, relata en el pròleg d’un recull format per gairebé 100 contes, la majoria publicats en volums, però també d’altres repartits en publicacions periòdiques o en antologies temàtiques i uns pocs d’inèdits. “Una mirada nova a l’univers de Barbal”, avança la seva editora, Glòria Gas.

Lectora de Mercè Rodoreda i Víctor Català, Barbal creu que els contes li han semblat a vegades més difícils d’aconseguir que les novel·les. Ara que li ha tocat mirar enrere, l’autora creu que no ha canviat tant durant tots aquests anys, tampoc si es fixa en les primeres narracions, que va començar a escriure als anys 80. “Els contes són molt a prop de la meva primera empenta creativa que va ser Pedra de tartera (1985). No són sobre la Guerra Civil, però sí que toquen qüestions del territori, com el despoblament del Pirineu”, sosté Barbal, “a més, és un món que ara mateix el tinc molt a prop”.

Després vindrien els dels anys 90, on hi havia un projecte de contes com Ulleres de sol, amb un plantejament elaborat, tot i que els continguts no han de ser necessàriament molt diferents dels de l’etapa anterior, però sí que han estat més pensats. Per acabar, hi ha els dels 2000, quan l’escriptora va fer un llistat d’idees susceptibles a convertir-se en un conte i les va anar desenvolupant quan va trobar els fils d’on podia estirar. Un apèndix són els “contes obligats”, aquells que li demanaven escriure per a reculls que parlaven sobre mil temes diferents, de dones soles, de Nadal, de la memòria històrica o de refugiats. “Em fan molta mandra, però, de vegades, el resultat ha estat molt satisfactori”, valora.

Això sí, quan li van dir de fer un recull de tots els seus contes, va sentir una mica de vertigen. Primer, perquè no ha estat “prou ordenada” i veia difícil trobar alguns contes, i, després, perquè li inquietava no saber què faria amb les ganes de reescriure si no li agradava allò que rellegia. “Quan passa el temps, la mirada és més crítica, he escrit més i he canviat”, indica. Per sort, va entendre que havia de ser més permissiva amb l’escriptora que havia estat. “Aquell primer espant de pensar en un volum de tots els contes s’ha canviat per il·lusió i satisfacció”, defensa.

D’aquesta manera, les històries incloses en la publicació de Columna no han patit modificacions, remarca l’editora i traductora Carme Arenas, responsable de posar ordre i trobar una organització que pogués sorprendre també els lectors que ja les han llegit abans. No segueix un ordre cronològic ni tampoc s’ha agrupat segons els reculls que ja havia publicat, com La mort de Teresa (1989), Pampallugues (1991), Ulleres de sol (1994), Bari (1998), La pressa del temps (2009) o Cada dia penso en tu (2011). També s’ha inclòs un conte escrit en castellà, sense traduir, El segundo verano. Arenas va apostar per ajuntar els contes per temes, creant onze apartats. Des de la muntanya, els orígens i la família fins a la natura humana, l’amor i els records. També hi ha un apartat de contes per a totes les edats, rebutjant, la categoria d’infantil. Un cop inclosos en una etiqueta, les narracions s’ordenen alfabèticament. “Des del primer fins a l’últim, tenen la mateixa qualitat. No sobra res”, remarca Arenas, qui no n’ha descartat cap, tot i que Barbal li va concedir aquesta llicència si era necessari.

Amb tot, hi ha tres contes inèdits. Un és Por de volar, d’aquells que es comencen i s’abandonen, en aquest cas, iniciat als anys 90 i acabat ara. És bastant llarg, alerta Barbal, i parla del contrast entre persones que es consideren cultes i persones senzilles. “Podria haver donat per a una novel·la”, assenyala Barbal, recordant que dos contes seus es van acabar convertint en narracions més llargues. També li va passar amb una novel·la, A l’amic escocès, d’on va sortir un conte sobre un brigadista. No descarta que torni a passar amb Por de volar, però no serà ara per ara, sinó quan passi la pausa d’escriure que manté des de fa uns mesos, després de dues promocions intenses amb Tandem (Premi Josep Pla, 2021) i Al llac (2021), i tingui més temps. El segon conte inèdit és El nen de les baldufes, inscrit en l’apartat de per a totes les edats i dedicat al seu net gran. En últim lloc, Despertar, sobre la transformació que pateix un personatge quan coneix algú que li provoca eufòria.

El que també ha estat una sorpresa ha estat la dimensió de l’obra, amb més de 700 pàgines i convertint aquest volum en un llibre perfecte per a la tauleta de nit. Per això s’acompanya de tres cintes marcapàgines, permetent anar submergint-se en les històries segons el gust de cadascú, deixant la lectura aturada en un punt i recuperant-la més endavant. “Una pot tenir la sensació que, si són tots els contes, ja he acabat la feina, ja m’han despatxat de contista, però, he de tenir una mica d’optimisme i pensar que algun altre escriure”, aventura.