Tots tenim dret a sentir el vent a la cara

Ole Kassow és un ciutadà danès que, cada dia, anant en bici a la seva feina passava per davant d’una residència d’ancians veient-los allí asseguts deixant al temps passar. Un dia es va preguntar, “què passarà amb mi el dia de demà quan sigui vell, gaudint com gaudeixo de la bici?”. Tenint en compte les dificultats de mobilitat de molta gent gran, va tenir la brillant idea d’utilitzar un tricicle amb el qual podria passejar amb aquests homes i dones grans. Així va néixer a Dinamarca Cycling Without Age l’any 2012. María Elisa Acosta Ojeda i Guadalupe Fernández Maza estan al capdavant d’En Bici Sense Edat des de 2016. Elles van fundar aquest moviment a Barcelona que no deixa de guanyar adeptes per tota Catalunya. Ara, a més, acaben de rebre un premi en la categoria d’Innovació Social per aquest projecte.

Aquesta associació sense ànim de lucre treballa per a millorar la qualitat de vida, la salut i el benestar de les persones grans. El seu objectiu és promoure un envelliment actiu i el bon tracte a aquest col·lectiu sota la idea de facilitar la creació de noves relacions intergeneracionals que lluitin contra la solitud no desitjada. El passatger és qui tria la ruta que prendran, en el marc d’un passeig on tots dos participants —passejat i passejador— comparteixen, es relacionen i es connecten. Aquí no hi ha cuidadors, aquí hi ha companys. I el que es genera és una cosa superior: compartir la sensació de llibertat.

Aquesta activitat és possible gràcies a la utilització de tricicles elèctrics especialment adaptats i conduïts per persones voluntàries que, prèviament, reben una formació teòrica i una pràctica, tant per a aprendre i tenir en compte les necessitats especials del col·lectiu, com per a saber conduir el tricicle. Un punt important a destacar és que, gràcies a aquests motors elèctrics, qualsevol persona a partir de 18 anys pot ser voluntària, perquè és més necessària tenir una certa agilitat en la conducció que no pas força.

Aquí no hi ha cuidadors, aquí hi ha companys. I el que es genera és una cosa superior: compartir la sensació de llibertat.

A Barcelona hi ha 8 tricicles que van passant per diferents residències i entitats que dinamitzen projectes amb gent gran. Els passejos duren aproximadament unes dues hores, i es realitzen cada dia de la setmana. D’aquesta manera, es van creant vincles entre els voluntaris i els usuaris, que no paguen res, i es recol·lecten les històries no sols d’una vida, sinó que també es fa memòria històrica de la ciutat i els canvis que ha sofert a través dels anys. Hom, aprèn a mirar amb uns altres ulls després de saber que, en aquest portal d’aquest carrer, algú es va fer per primera vegada un petó 50 anys enrere.

Amb aquest principi de recol·lectar històries perquè no es perdin, treballen noves iniciatives dels voluntaris com Tercera, una idea nascuda d’un treball final de projecte, que vol ser una publicació amb la qual recopilar aquests relats al costat d’imatges captades per càmeres ofertes als passejats; o Fem Memòria, un projecte audiovisual en clau femenina que ens explica la història de dones grans de la ciutat.

Des de la seva fundació l’any 2016, han passejat amb 3.500 persones i tenen més de 100 voluntaris a les seves files, a més de comptar amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i unes 50 entitats i equipaments, no sols de la ciutat, sinó també de Sant Just Desvern i Terrassa. El seu èxit es va fer patent durant la primera cursa solidària que van organitzar, anomenada La Gran Pedalada, amb el lema Avancem juntes contra la solitud no desitjada, on cadascú podia sumar quilòmetres, mitjançant una aplicació mòbil, anés realitzant l’activitat que fos. El total de participants va ser de 470, també d’altres parts del món, i es van aconseguir sumar 7.770 quilòmetres contra la solitud.

Passegen durant gairebé 9 mesos a l’any, inclòs desembre, que és un dels mesos amb més demanda, ja que, com ens expliquen, hi ha persones que porten més de quinze anys sense anar a Plaça Catalunya i veure les llums de Nadal. Al 2020, van condensar tota la seva activitat en tres mesos, arribant a passejar amb 700 persones, seguint tots els protocols de seguretat i reduint a un sol passatger per trajecte. Però la necessitat post confinament de sortir al carrer ha estat tan gran per a aquest col·lectiu —recordem, és el més afectat per la pandèmia— que la retribució a nivell emocional i de salut s’ha notat amb escreix.

En la seva primera cursa solidària, anomenada La Gran Pedalada, amb el lema Avancem juntes contra la solitud no desitjada, van sumar 7.770 quilòmetres contra la solitud

Tenen històries que emocionen especialment. M’expliquen la d’una usuària que no es comunica amb parla pel fet que pateix un grau de demència avançat. Passat el confinament, la psicòloga del centre li va dir “anirem a les bicis avui”, i de sobte, van veure com va mobilitzar tot el seu cos i es va omplir d’alegria en tornar a poder passejar. Va baixar del tricicle pletòrica, volent abraçar a tothom. O la d’un voluntari que va descobrir que passeja amb la primera persona que el va sostenir en braços. O la d’un pare i un fill que passegen junts escoltant òpera a tot drap des d’un walkman.

Durant el 2021 s’han proposat consolidar el programa en el context sanitari actual i poder arribar un nou tipus de beneficiaris: les persones amb discapacitat o diversitat funcional. I per a poder sumar amb ells en l’àmbit individual, no sols podem fer-nos voluntaris sinó que, a més de fer-nos socis per un mòdic preu anual, es poden fer donacions puntuals. I si tenim una empresa, podem esponsoritzar o participar fent un voluntariat corporatiu.

Si hi ha alguna cosa que aconsegueix aquest moviment és ajudar a pal·liar l’aïllament i la solitud de moltes persones grans, retornar-los alegria i benestar, amb un passeig i una frase: “explica’m coses, t’escolto”. Tornar-los una miqueta de llibertat, perquè tots tenim dret a sentir el vent en la cara.