Una ‘Traviata’ intensa i salvadora

El quartet de sopranos que caracteritzen la protagonista de La traviata de Giuseppe Verdi, al Liceu —les representacions es reinicien el dilluns 14 de desembre després d’un parèntesi— amb la direcció de Speranza Scappucci, és d’un nivell excepcional. Al costat de Kristina Mkhitaryan, Ermonela Jaho i Pretty Yende —a qui ja vam dedicar una peça— destaca la participació de Lisette Oropesa. Cantant nord-americana d’ascendència cubana, va debutar molt jove amb un paper enorme —ni més ni menys que interpretant la Susanna de Le nozze di Figaro— a l’Òpera de Nova York. Es tracta d’una soprano versàtil, àgil en coloratura, i amb l’empaquetatge que requereix un paper com el de Violetta Valery. Rol que la Callas va encimbellar, dotant a la protagonista del melodrama d’una dimensió tràgica. Entre assaig i assaig hem pogut conversar amb una Lisette Oropesa riallera i molt feliç de ser Barcelona, ​​ciutat que confessa estimar.

— És un plaer tornar a veure’t al Liceu, i suposo que també ho serà per a tu actuar dalt d’un escenari. Com t’ha afectat la situació de pandèmia i confinament? ¿Costa mantenir-se en forma, des del punt de vista artístic?

Bé, al principi del lockdown, durant els mesos de març i abril, no ho vaig portar massa bé, la veritat. Tots els teatres estaven tancant, tot cancel·lat. Em sentia molt malament, sense ànim. De fet, vaig estar un parell de setmanes sense cantar. Però després vaig canviar d’actitud, i vaig implicar-me en la formació de joves a través de masterclasses sobre tècnica, belcanto, repertori… Tot gratuït. La iniciativa va créixer fins a esdevenir una comunitat molt gran, amb centenars de persones. Gent de tots els continents reunida en cada sessió de Zoom pel pur plaer d’aprendre! Això em va donar ànims, em va tornar el gust per cantar.

— I, entre tanta cancel·lació, de la nit al dia et sorgeix l’oportunitat de fer una substitució i cantar La traviata a Barcelona. ¿Vas trigar molt a decidir-te?

Sense pensar-m’ho vaig contestar: “És clar que sí!”. Perquè m’encanta Barcelona. Hi ha una energia que només es troba aquí, té a veure amb l’art, la música, la cultura. Però també està en la gent. Es percep al carrer. En l’estil i el disseny. A més, la gent a Barcelona és molt simpàtica. És una ciutat per enamorar-se. Quan sóc aquí m’agrada sortir a córrer per la Barceloneta. En el meu primer viatge vaig quedar fascinada amb la Sagrada Família, que espero poder tornar a visitar. Per descomptat, la vida nocturna també és molt característica, una llàstima trobar-ho tot tan diferent, en aquests dies.

— Per això, potser més que mai, necessitem un espai de desconnexió, oblidar-nos per un moment de la nostra situació i viure relats amb altres protagonistes, com els que ofereix l’òpera, no creus?

Per descomptat, tots tenim ganes de desconnectar i fugir de la realitat. La gent va al teatre per somiar, per viure un altre món o exercitar la fantasia. Funciona com a teràpia! Jo quan canto estic concentradíssima en el que estic fent i no penso en les notícies ni en cap altra qüestió o situació del món, fora de l’escenari. Jo estic pensant només en el personatge, en la música juntament amb els meus col·legues. Aquests moments són preciosos. Sembla que de vegades prescindir de “la veritat” ens fa sentir veritablement bé.

La gent va al teatre per somiar, per viure un altre món o exercitar la fantasia. Funciona com a teràpia!

— Sens dubte és fascinant el poder del relat, que en el cas de l’òpera es trasllada molt eficientment a través dels ressorts emocionals que activa el cant… Encara que tu no vas començar cantant, o almenys amb la consciència que aquest era el teu camí.

Doncs no, jo vaig començar tocant la flauta. La meva mare era cantant i pianista, sempre cantava per casa, i jo de jove no volia seguir els seus passos, volia fer una altra cosa. Per això vaig començar a estudiar la flauta —encara m’agrada molt— perquè volia dedicar-me a la música, però d’una altra manera.

— I, què va passar? Què va anar “malament”?

Resulta que jo tenia molt més talent com a cantant! [Riu] Potser per una qüestió genètica, de fet també el meu avi era cantant. I encara canta, té una veu molt natural. Això és com els esportistes, que dins d’una família s’hereten les aptituds. Però he de dir que si no fos per la flauta jo no seria la cantant que sóc. A més, la flauta té un so que encara m’arriba al cor.

— I ara, després de fer el paper de dona forta a El rapte en el serrall de Mozart —aquella meravellosa Konstanze— assumeixes el paper protagonista de La traviata. Una “demi-mondaine” —segons l’expressió de Dumas— que demostra una gran complexitat psicològica, amb matisos musicalment perceptibles gràcies al geni de Verdi.

El cas de la Violetta és molt especial. A diferència d’altres heroïnes de melodrames, ella no mor voluntàriament ni es deixa matar, sinó que ho fa per causa d’una malaltia que no desitja. Al contrari, és una dona vital. Té clar l’estil de vida que vol portar i els diners que necessita per a això, com explica Alexandre Dumas fill a La dama de les camèlies. El primer per a ella no és l’amor. Per això d’inici no es vol ajuntar amb l’Alfredo Germont.

— Segons planteges, sembla que l’Alfredo Germont és qui dramatitza una situació que a la Violetta no li sembla especialment problemàtica.

Doncs sí, perquè és l’Alfredo qui té una mena de complex de “salvador”. Ell vol salvar-la. De la seva malaltia, de la societat… de la vida en què ella es troba. I ho diu clarament a l’òpera: “Si tu fossis meva, jo et curaria, jo et trauria de tot això”. I ella li contesta: “Ja! Això és el que tu et creus, no ets un salvador”. I encara que ell torna amb aquest propòsit, no la salva. No hi ha res que ell pugui fer per guarir la seva malaltia. La realitat és la realitat.

— És com si tots dos oscil·lessin entre dos plans de realitat diferents, sense espai per trobar-se, o no de manera duradora. La visió pragmàtica i temporal d’ella enfront d’una més platònica, però estèril, al cap i la fi.

És que, realment, si algú exerceix el paper de salvadora, és ella. La Violetta salva la germana de l’Alfredo. El pare de l’Alfredo la convenç perquè deixi el seu fill i el seu nom quedi desvinculat del de la família Germont i així pugui tirar endavant les noces de la filla.

— Hi ha alguna cosa en la posada en escena del Liceu per David McVicar que emfatitzi, en aquest sentit, la profunditat psicològica d’ella?

La producció del Liceu vol mostrar sobretot l’amor entre la Violetta i l’Alfredo. Per exemple, a la festa de la Flora, quan l’Alfredo li tira els diners a la cara de manera ofensiva —i ell mateix és reprovat per tots els assistents de la festa— gairebé sempre el que veiem sobre l’escenari és que la Violetta cau, o es desmaia. Després es torna a aixecar i canta la seva ària (“Alfredo, Alfredo, no pots comprendre tot l’amor del meu cor”) però separada d’ell. En la producció del Liceu, en canvi, ella no es desmaia ni fa cap a part: es manté molt serena, enmig de l’escenari. Acaricia l’Alfredo i el sosté com si fos un nadó. El conforta. Jo crec que això és molt nou i revelador.

En la producció del Liceu, la Violetta no es desmaia: es manté molt serena i acaricia l’Alfredo, el sosté com si fos un nadó

— Sembla un cant balsàmic, que neteja la imatge de l’Alfredo com si a ella no li importés l’escàndol que ha muntat i en canvi estigués molt segura de la seva posició i del seu amor. De nou, exerceix de salvadora…

Sí, exacte! El que es representa en públic és una realitat molt íntima. Aquesta caracterització de l’escena, poc freqüent, és d’una tendresa meravellosa, en permetre ensenyar públicament el sentiment privat, sense el xoc o la contradicció que socialment es podria esperar.

— L’ambivalència de la Violetta, com a dona que vol ser lliure —inclús si es troba socialment condicionada pels valors de l’època— és emfatitzada més o menys segons la posada en escena. En el nostre moment històric, de legítima i necessària reivindicació, la consideres una dona emancipada o, per contra, creus que perpetua una forma molt sofisticada de submissió?

Bé, jo crec que això depèn bastant de la manera com cada dona la interpreta, com a actriu. I també segons la veu. Hi ha maneres d’actuar i de cantar amb què una es mostra com una persona fràgil, una persona feble. Perquè, de fet, ella està malalta i ha de mostrar la seva debilitat. Al mateix temps, però, ella canta fort. Li crida a Germont pare: “Tu no em parles així!”. No és pusil·lànime. Amb tot, depèn en última instància de la dona que la interpreta …

— I tu, com la interpretes?

Amb força! Què creies? Però també, en qualsevol cas, això no deixa de ser un vestit, una aparença. La Violetta no està acostumada a mostrar les seves emocions, els seus dubtes, el seu sofriment davant de la gent. Més aviat prefereix fer creure que tot està bé, que tot està perfecte. Saps el que vull dir?

— Crec que sí, d’alguna manera ofereix una imatge de persona que es protegeix i protegeix la seva llibertat, que vol tenir el control o almenys no deixar-lo en mans dels altres.

Sí, és així. És important saber que quan Germont pare diu “d’on estan traient tots aquests diners? Aquests diners han de ser nostres, de la nostra família, vostè ens l’està robant”, ella li replica: “Perdó, aquest són els meus diners, me’ls he guanyat jo. Potser d’una manera que no els agrada, però són meus”. Això és molt modern. En aquest sentit, la Violetta no és una víctima. Mor per la seva malaltia, però no com a víctima de la societat.