[dropcap letter=”A”]
mb els restaurants i bars tancats, el sector del vi es queda, de moment, sense els principals compradors d’ampolles. Me’n vaig a fer un volt per Barcelona, a visitar tres botigues de vi que estimo, per preguntar-los com estan. Pel que sé, les vendes de vi online s’han disparat, i no pas per causa meva. Jo no compro les coses que més m’agraden per Internet (per Internet, posem pel cas, compraria un accessori que no m’il·lusionés, com ara una aspiradora) perquè m’agrada anar a l’establiment i que el venedor em doni rotllo. Els llibres, el vi, el formatge, les flors i els pantalons texans… sempre a la botiga. “Aquest l’has tastat?”, preguntaré. “Ui, aquest t’agradarà, és el teu estil”, em contestaran. Això em dona la vida.
Començo la ruta a El Petit Celler, del carrer Beethoven, gairebé davant per davant de Catalunya Ràdio. La botiga, ara, pertany al grup Família Torres. En depenen 70 treballadors, si comptem els comercials (13, en total, quatre dels quals, a Barcelona), la comptable, el gerent, els que compren o els tres cambrers que serveixen copes i despatxen a la botiga. Com en moltes barres de vins on hi ha vi a copes, tenen el Coravin. És un aparell (un dia hem de parlar-ne, de tots els accessoris del món del vi) que punxa el tap de l’ampolla fins travessar-lo, n’extreu una quantitat de vi i reomple el buit que ha quedat de gas argó. Això fa que aquella ampolla encetada et pugui durar temps en bones condicions i, per tant, que el client se’n pugui prendre mitja copa, si vol, sense haver de pagar l’ampolla sencera, que es podrà desar fins la propera vegada. Això permet tenir grans vins a copes. A casa també.
En Carles Mata, que és el director de la botiga, em rep en una de les sales de tast. Les dues cambreres han agafat ara les vacances (forçades) i s’hi queda només en Miguel Ángel, el cambrer (que també és un mestre de la cocteleria) per la botiga. “S’està venent molt per exportació”, m’explica en Carles. “Els nòrdics beuen molt vi, no tenen tants bars com nosaltres, i, per tant, s’ho compren per prendre a casa. També hi ha hagut un repunt de vendes a Alemanya i Anglaterra. Durant el confinament, les comandes online es van disparar”, m’explica.
Durant el confinament, les comandes online es van disparar
I quan li demano dades em diu: “En teníem unes vint-i-cinc al més. A l’abril vam passar a sis-centes cinquanta. Ara en tenim unes cent-cinquanta al més”. Somriu i em posa un exemple. “Aquesta setmana hem tingut una comanda de 1.800 euros d’un client que viu a… cinquanta metres de la botiga!”. Com que somric en veure la comanda, que inclou Dofí, Alabaster, Las Lamas, Manyetes o Cos d’Estournel, fa: “Aquí hi ha gent amb poder adquisitiu alt. Et pot venir una senyora amb els dos gossos per demanar que li portis un vi a casa a temperatura”. Acabem parlant de quins són els estats europeus on es consumeix més vi per persona i any. El primer, potser no ho diríeu mai, el Vaticà.
Llavors me’n vaig al rovell de l’ou de la ciutat. Al Born. Al carrer d’Agullers, que, com el seu nom indica, és el carrer on hi vivien —des de mitjans del segle XIX, si fem cas a Joan Amades— els fabricants d’agulles i utensilis de pesca. Allà hi ha la botiga de vins i el colmado Vila Viniteca, que distribueix per tot el món. Si estimeu el formatge i el vi, aneu-hi. Allà o a l’Illa, on també hi tenen plaça. Quan pugui, hi tornaré a llegir el diari mentre faig una copa de bombolles i un formatge.
D’aquest negoci en viuen 270 famílies. Sobretot, sobretot serveixen a restaurants. Per això en Quim Vila, el copropietari de l’empresa, em diu: “Com que jo no sóc sanitari, faré el que s’hagi de fer confiant que es fa per la salut. Fem quinze dies de bondat. És el missatge que transmeto a la meva gent. No podem fer tastos de vuit? No els fem. Em sento molt solidari amb els que no poden, com nosaltres, vendre online, de manera que voldria sortir el menys possible en aquest reportatge. La gent, durant el confinament, ha seguit menjant carn i peix i bevent vi. La meva solidaritat és per als bars i restaurants. Com se’ls pot ajudar? Demanant per emportar. Ja sé que no es pot fer delivery de gintònics, però es pot anar a comprar menjar per emportar. Potser a casa no tens tot el que t’agrada del restaurant, però en canvi pots anar en xancletes, veure una pel·li o posar la música que vols”.
És una qüestió de felicitat. Si no estàs feliç, no destapes una ampolla de bombolles
M’explica en Quim que un sector que ha patit pèrdues és el de les bombolles. Les vendes de xampany han caigut un 30 per cent. Segur que les de cava també. “És una qüestió de felicitat. Si no estàs feliç, no destapes una ampolla de bombolles. Vi, potser sí”.
Amb la pandèmia, els centres de les ciutats, com el Born, s’han buidat. Al centre de Barcelona li està passant el mateix que al centre de Londres, Madrid o Milà. De moment, ara, no hi fem vida. El fenomen fa que, paradoxalment, sí que fem més vida “de proximitat”. El botiguer del nostre barri o del poble, que potser entre setmana no ens veia el pèl, ara ens el veu cada dia.
Acabo el recorregut al Celler de Gelida, al carrer de Vallespir. Allà hi ha la Meritxell Falgueras, sommelier entusiasta (de les poques dones que hi ha al sector), cinquena generació dedicada al vi. A la família, els pares s’encarreguen de la venda, ella a la comunicació i el germà a la gerència. Anar al Celler de Gelida, amb més de 5000 referències, és un plaer.
El vi, en aquests dies que ets a casa i tens temps per cuinar, s’ha redescobert. El vi t’escalfa l’ànima
“Per mi, el que és depriment de veritat és el sector de les fàbriques de pintallavis”, em diu la Meritxell (que n’és una compradora de primera). “Amb això de la mascareta, no en deuen vendre ni un. Nosaltres seguim venent, perquè la gent segueix menjant i bevent, tot i que amb menys alegria. Han baixat els pressupostos, esclar. I no tens allò que tens quan vas al restaurant: l’experiència, el sommelier que t’explica coses… Durant el confinament tothom deia que bevia més, perquè estàs tancat, no has d’agafar un avió l’endemà… Jo també he menjat i he begut més. Quan estudiava als Estats Units sempre em preguntava: ‘Com és que el vi, aquí, es veu tan cool i en canvi a Barcelona tan viejuno?’ Doncs em sembla que ara la gent ha connectat amb el vi. La cervesa sempre s’ha associat a “llibertat”, per tant el vi, en aquests dies que ets a casa i tens temps per cuinar, s’ha redescobert. El vi t’escalfa l’ànima. És el paisatge que no pots veure però que et pots beure. Nosaltres hem estat sempre oberts perquè érem —i m’encanta— “primera necessitat”. Hi havia molts clients que no venien però els ho portàvem a casa. Però als clients els agrada venir. Els coneixem a tots! Sabem la seva vida i sabem per quina ocasió volen el vi que compren!”, explica Falgueras.
Al Celler de Gelida, fundat l’any 1895, tenien preparada una festassa per al més de març, que complien anys. Els hàbits de consum han canviat molt en tot aquest temps. “Ara ja es ven tot l’any, però, abans, el vuitanta per cent de les vendes eren per Nadal, els lots per als advocats, els metges… Tothom venia per Nadal. El meu pare va néixer a finals de desembre. Dies de botiga plena. La meva àvia el va parir, com qui diu, darrere el taulell. Ara això ha canviat. De tota manera, jo he treballat a la botiga des dels 13 anys. Potser és per això que em permeto, ara, “ser una mica pija”. Somriu. Penso que la festa ajornada la faran quan estiguem tots bé. I que no falta gaire. Mentrestant, salut!
