Esperava una exposició sobre el pintor Feliu Elias i me’n vaig coneixent tres persones, encarnades en la mateixa com el Misteri de Déu: Feliu Elias el pintor; Apa, el dibuixant, i Joan Sacs, el crític d’art (1878-1948). Podria ser un exercici de desdoblament (destriplament), o de simple presa de noms artístics diferents per part d’una sola persona, però a poc a poc vaig descobrint que hi ha més que això. Massa contradiccions, massa veus dissonants, massa personalitats que topen. No goso posar-hi un diagnòstic mèdic, no pertoca fer això en un museu d’art que és un lloc on tots admetem la universal malaltia: però sí que adverteixo que l’exposició es multiplica per tres, que el retrat de l’època es pot contemplar, per tant, en tres prismes, i que es pot defensar una cosa i la contrària (i la de més enllà) al mateix temps. La realitat com a obsessió, resa el títol. Però la realitat, per ser-ho, potser necessita més d’una i més de dues ulleres.
L’exposició s’ha realitzat tirant de peces de la col·lecció del museu, prou rica com per permetre tirar dels nostres valors nacionals sense haver de fer massa despesa. Tampoc no tenim el finançament del Prado, ja se sap, i quan ets només la “cocapital cultural d’Espanya” no pots esperar que se’t financi per ser res més que una ciutat de províncies. Sort de la imaginació d’en Pepe Serra, la tenacitat d’en Joan Oliveras i el coneixement de la co-comissària Mariàngels Fondevila, que tenen com a nexe d’unió un gegantí orgull institucional i patrimonial. L’amor, com sempre. Ara només falta que els barcelonins hi vagin, perquè aquesta és una exposició dirigida més aviat a la gent d’aquí. La gent d’aquí que vulgui entendre les coses, és clar.
Feliu Elias intenta ser realista quan pinta, però em temo que el futur ja li havia passat pel damunt i que per això no ho aconsegueix. En part és el futur, la modernitat, el que confereix aquest caràcter una mica Hopper a les seves pintures (el gran exemple seria La galeria, tan plena de relat i de figuració que sembla més un somni que un retrat); i en part també hi ajuda, n’estic segur, la seva ànima de dibuixant i caricaturista, que sens dubte li fa confondre el realisme amb la veritat: un enorme dibuixant i caricaturista com Apa, és a dir com ell mateix, sap que en les bones caricatures hi ha la millor realitat perquè contenen més dosi de veritat que en qualsevol pintura hiperrealista.
Feliu Elias pot tenir una “obsessió” per la realitat, no dic que no, però la realitat és més real quan no és una fotografia. S’associen moltes de les seves pintures a la nova objectivitat alemanya, i en els inicis moltes beuen de l’impressionisme i el puntillisme, però mai no se’n surt de ser innocu, fred o materialista. Per molt que posi sovint els objectes al centre de tot, els seus objectes tenen la dèria de posseir ànima i ni tan sols ells mateixos se’n poden deslliurar. De la mateixa manera que els seus rostres i figures, tan aparentment quotidians i fins i tot avorrits, amaguen misteris i tensions que hom voldria continuar coneixent més enllà del quadre. “Enigmes provocadors”, com els que ell mateix confessa que li provoquen els objectes, i que no podran ser mai inanimats. No, ni Feliu Elias és realista per molt que ho vulgui, ni Apa és fantasiós ni grotesc ni exagerat en les seves caricatures: en elles, crues i despietades, hi trobem de vegades molt més realisme que en les cadires i natures mortes dels llenços.
El tercer en discòrdia seria el crític d’art, representat a través de les fílies i fòbies del protagonista: en aquest espai no només veurem una composició mural del mateix autor (sorprenentment delirant), sinó l’exposició de bona part dels seus pintors beneïts col·locats davant per davant dels seus pintors condemnats (entre els quals destaquen Picasso el cubista o Dalí el surrealista, només “salvats” quan abracen la realitat). No és estrany que Dalí, que no era cap boig, el tracti en una carta de “dèbil mental”. Dalí no tenia tantes contradiccions com Feliu Elias, vet aquí la diferència: en va tenir, però no topaven de forma simultània sinó que eren producte d’una evolució, com en el cas de Picasso.
En Feliu Elias, en canvi, les contradiccions conviuen cada dia: per una banda, la crítica social, les idees progressistes, la proximitat a Acció Catalana, la crítica a la burgesia i al clero (i als alemanys de la Gran Guerra), però alhora aquesta descarnada intolerància envers les avantguardes, l’experimentació i el futurisme. Costa d’entendre. Costa tant d’entendre que un servidor comença, més que a veure quadres pictòrics, a imaginar-se el quadre mèdic.
Dibuixant i pintor prolífic, cartellista, articulista, director de revistes, tres cops exiliat, defensor de l’art clàssic (com el romànic) i dels oficis (de l’ofici), no es va poder deslliurar mai d’un segle on la modernitat no podia deixar d’impregnar-se-li en el pinzell. Crec que arribo a la conclusió que la seva crítica als no-realistes és, en el fons i subsconscientement, la seva manera de criticar una realitat massa dinàmica. Els anys vint i trenta costaven de processar, certament, i és comprensible la voluntat de tornar a la quietud dels objectes (entesos els humans, també, com a objectes decoratius). Provar d’imitar els holandesos, especialment Vermeer, o l’impressionisme de Sisley, però sense més pretensions. Una condensació del seny i la rauxa catalans que, per a qualsevol visitant forà, semblaria una exposició de tres autors diferents. Per això dic que és una exposició recomanable per als autòctons. Fora de nosaltres, podria costar d’entendre el barret amb tres ombres perfectament col·locat al final de l’exposició. Seny, rauxa, i… quina seria la tercera? Jo crec que seria, si posem a Elias com a exemple, el cinisme. Una forma com qualsevol altra de sobreviure.
