Ja fa un temps que, com a societat, hem començat a apreciar les coses velles o usades. O, dit d’una altra manera, hem deixat d’obsessionar-nos per tenir-ho tot nou. Ens encanta el vintage. Els trastos, la roba de quan la mare era hippie i els mobles tronats que abans acumulaven pols a les golfes de les cases –quan no acabaven directament al contenidor– ara són rescatats i tornats a posar en circulació.
Ja l’any 1947 Foix va escriure allò de “m’exalta el nou i m’enamora el vell”, paraules que podrien ser perfectament dites per un decorador d’avui en dia, després d’un matí de tria i remena al Mercat dels Encants. Si s’hi té una mica de traça, comprar als Encants –objectes de decoració per a la llar o roba de segona mà– pot ser doblement avantatjós: els preus són generalment força baixos i les peces són úniques i singulars. Per tant, els Encants són una mina per tots aquells que no volen sucumbir a l’adotzenament que, de manera pràcticament inevitable, comporta, posem per cas, decorar la casa a Ikea i vestir-se a Inditex.
És clar que encara hi ha gent, cada cop menys, que considera que comprar als Encants és sinònim de marginalitat i misèria. Sol ser el tipus de persona a qui fa terror pensar que la SEVA roba i els SEUS mobles podrien acabar exposats i venuts al mític mercat barceloní. Suposo que si poguessin, un cop mortes, aquestes persones es farien enterrar envoltades de totes les seves pertinences –la liquadora que ja feia dècades que no feien servir, l’abric de visó que van deixar de posar-se quan es van fer ecologistes–, una mica a l’estil del que es portava a l’Egipte dels faraons.
Els Encants ja no són aquell mercat caòtic, pintoresc i una mica tronat on quatre estudiants de l’Institut del Teatre s’hi vestien amb roba de l’any de la picor i alguna pija de l’Upper amb bon ull per les antiguitats hi comprava a preu de saldo una cadira esventrada que resultava ser de Puig i Cadafalch. El trasllat del 2013 a l’actual emplaçament –un edifici obert als quatre vents amb una impressionant coberta icònica de miralls daurats de vint-i-cinc metres d’alçada–, ha estat un autèntic revulsiu per un mercat que va néixer al segle XIV a les portes de la muralla de Barcelona. Convertits en una barreja de tradició i modernitat, els Encants –301 comerços de productes nous, outlet i de segona mà i 9 establiments de restauració– reben cada dia centenars o milers de visitants que escruten el gènero amb el mateix entusiasme que aquells senyors tan particulars que baixaven a la platja al capvespre amb un detector de metalls per rastrejar la sorra amb l’esperança de trobar-hi algun tresor.
Soc força aficionat als programes nord-americans de reformes d’habitatges que sovintegen als canals temàtics de televisió. No tant perquè sigui un boig de la decoració o encara menys del bricolatge com perquè em fascina amb quina facilitat transformen cases ruïnoses en llustrosos habitatges de disseny. Recentment, he descobert el d’una parella de nois –decorador i constructor– que es dediquen a restaurar cases dels barris més humils de Detroit que compren a preu de saldo. Aquest parell s’ho passarien bomba als Encants perquè són experts a treure partit de mobles i elements de decoració tronats que compren per pocs dòlars a botigues de segona mà o que, directament, rescaten dels abocadors de deixalles. Trastos que oportunament restaurats, repintats o reinventats converteixen salons, dormitoris, cuines i banys en espais únics i amb molta personalitat.
Potser als Encants ja no hi ha grans tresors amagats, però segur que hi ha moltes peces úniques que poden tenir una segona vida i fer la nostra més autèntica i singular.
