La troballa inesperada que fa tornar a Manuel Vázquez Montalbán

Fa un any, a Daniel Vázquez Sallés, fill de Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939-Bangkok, 2003), el va trucar José Colmeiro, expert en l’obra del seu pare. Li va dir que havien de veure’s i no li va voler avançar res. Van quedar un divendres, recorden, per prendre un cafè a prop de la Biblioteca de Catalunya, on el professor de Filologia Hispànica estava processant tot el material de l’escriptor que la família havia cedit per posar-lo a disposició dels investigadors. Va ser llavors quan li va explicar que havia trobat una novel·la inèdita de Vázquez Montalbán.

“Per a mi va ser una sorpresa”, recorda en Daniel, tenint en compte que ningú tenia constància de la seva existència, ni la família, ni els amics, ni l’agència literària. Assimilat el descobriment, el fill de Vázquez Montalbán es va trobar amb una novel·la escrita abans que ell naixés i va poder endinsar-se en un univers que només coneixia d’haver-ne sentit a parlar, obrint-se-li la porta a descobrir quins llibres llegia el seu pare i quines cançons escoltava en aquella època. Però també a entendre què va significar per a ell la lluita clandestina contra la dictadura i com ho feia per esquivar la censura als seixanta. “És com trobar-te amb el teu pare de 24 anys. És més que una fotografia que has vist mil vegades, és una fotografia explicada. Com si agafessis la màquina del temps”, sosté.

El descobriment de la novel·la inèdita s’ha revalorat encara més amb el fet que es tracta de la primera novel·la de Vázquez Montalbán, mort ja fa 20 anys. Segons Colmeiro, es va escriure entre els anys 1962 i 1965. S’inscriu completament en el seu pas per la presó, on va estar tres anys per haver participat en les manifestacions estudiantils de suport a les vagues dels miners d’Astúries de 1962 i va ser condemnat per Rebel·lió Militar per Equiparació. Els primers tres mesos els va passar a la Model, incomunicat de la seva dona, Anna Sallés, també detinguda en les manifestacions i condemnada a sis mesos de presó. Després el van traslladar a la presó de Lleida, on va passar la major part de la condemna. No sorprèn que aquesta ciutat aparegui recurrentment en els seus textos anomenada com Aridel (de Lérida).

Los papeles de Admunsen, presentada aquest dilluns a la Model i ja a la venda, està protagonitzada per un jove intel·lectual frustrat perquè no pot convertir-se en escriptor després d’haver passat tres anys a la presó. Anomenar-lo Admunsen és un dels trucs que feia servir Vázquez Montalbán per despistar a la censura franquista, així com situar la història a Leiden, una petita ciutat de Països Baixos que només té el nom i és clarament Barcelona, amb el seu Raval, zona portuària i fira. El primer alter ego d’un escriptor que en va tenir molts és un antiheroi, “un filtre per enfrontar-se a la realitat”, assenyala Colmeiro, barrejant la ficció amb elements autobiogràfics i posant les bases del que seria la seva literatura. Té una estructura complexa, remarca el professor de la Universitat d’Auckland, barrejant la crònica del dia a dia amb la introducció del món publicitari on va començar a treballar: “És molt pop”. A més, és molt moderna, introduint temes que no es tractaven en aquella època com la crítica a la societat patriarcal o el consumisme.

L’editorial Navona ha estat l’encarregada de publicar el nou llibre de Vázquez Montalbán. Segueix així amb la tasca de recuperar les seves obres, explica el seu editor, Ernest Folch. Més tenint en compte que algunes són difícils de trobar. Així, ha tornat a publicar títols com Autobiografía del general Franco, Los alegres muchachos de Atzavara i El estrangulador. Aquest any també han publicat Crónica sentimental de la transición. L’any que ve serà el torn d’Erec y Enide.

La novel·la es va trobar entre les 70 caixes de documents que va acumular l’escriptor i que ara descansen a la Biblioteca de Catalunya. Es van topar amb un manuscrit escrit amb l’Olivetti de Vázquez Montalbán, sencer i enquadernat, fins i tot, amb correccions fetes pel mateix autor. Es creu que el va enviar primer a l’editor José María Castellet i després al Premi Biblioteca Breve de l’editorial Seix Barral, tal com consta a les guardes. De fet, el nom de Castellet apareix ratllat per poder-lo tornar a utilitzar i presentar-lo al guardó, ja que en aquella època no era tan fàcil com ara fer còpies. Seix Barral li devia retornar i va ser llavors quan el va revisar. I el va acabar guardant en un calaix.

Per a Colmeiro, no va arribar el moment de la seva publicació. No va ser possible durant la dictadura i, quan la censura va acabar, l’escriptor havia canviat el seu estil inicial més experimental, autodenominat com subnormal, i ja estava en una altra fase protagonitzada per Carvalho. Aquesta pot ser l’explicació darrere que mai ningú sabés res de Los papeles de Admunsen, més tenint en compte que Vázquez Montalbán treballava a diferents velocitats i molts dels llibres que va publicar els havia escrit feia temps. El més important és que no el va destruir, com feia amb allò que no li agradava, per la qual cosa volia preservar-lo i, qui sap, si enviar “un missatge en una ampolla”, com diu Colmeiro, als seus lectors del futur.

No es creu que hi hagi una nova novel·la entre les 70 caixes, però sí que s’estan trobant materials personals com ara cartes dirigides a Salvador Espriu o Sara Montiel. “Hi ha treball per a molts doctorands del futur”, adverteix Colmeiro. L’única cosa que seria un miracle que aparegués, indica el seu fill, seria un poemari que l’escriptor va perdre fa temps en una platja grega.