La tardor i l’hivern acostumen a allargar i eixamplar la melancolia de qui viu a l’estranger. Els entesos indiquen que aquest fenomen té lloc perquè els dies grisos i el fred acoten les distàncies i, llavors, l’espai finit ens fa conscients de la llunyania d’un record o d’un ser estimat.
Als països del nord aquesta circumstància s’accentua. Sobretot en espais tancats i en moviment, com per exemple el tramvia, i més concretament en els models antics, més estrets, i on el pas dels anys és plausible arran del terra gastat, als seients, al marc de fusta de les finestres i al perfum que s’acumula al sostre. L’art, a través del cinema i la literatura, i també la fotografia, han tractat aquesta realitat, la de l’enyor desbocat conseqüència d’un exili forçós o d’una estada llarga i voluntària. I dins aquesta realitat hem vist com les persones ens agafem a algun ancoratge, a una imatge guardada a la cartera, a una carta llegida i rellegida, a una veu o a un objecte de valor sentimental. Tot sigui per fer més lleuger el tràngol.
L’any que vaig viure a Hèlsinki vaig trobar un d’aquests ancoratges en les transmissions del Barça. En aquells temps les telecomunicacions havien avançat de manera notable, però no suficientment com per poder escoltar, i encara menys visionar, els partits des de qualsevol banda. Per tant, per connectar-me, ho havia de fer des de casa o des d’algun cibercafè. Com que vivia als afores de la ciutat, per arribar a la transmissió havia de calcular els quaranta minuts de trajecte amb el rodalies.
L’interior del rodalies era de colors vius: taronges, grocs i vermells. Colors que atenuaven la foscor que, a mitja tarda, feia estona que era absoluta. S’hi estava a gust al vagó. M’agradava seure cap al final i, des d’aquell angle, observar els passatgers. Per a la contemplació, escollir l’angle és indispensable. L’angle situa els detalls més o menys a l’abast. I és indispensable perquè a partir dels detalls, només a partir dels detalls, és possible construir històries. L’angle del vagó de rodalies era similar al que Johann Zoffany, un controvertit pintor neoclàssic, va escollir per representar la Tribuna dels Uffizi: parets arrebossades d’art de tots els temps transitant entre els llegats egipci, grec, romà i fins al Renaixement. Un laberint d’història amb l’onzetitular de la col·lecció Médici. Un angle pràcticament calcat al de les cabines de premsa del Camp Nou, a l’esquerra del Gol Nord.
Al sortir de l’estació de Rastila de la capital finlandesa, un fanal s’inclinava devers la drecera que modificava el camí fins al portal de casa i el transformava en tres o quatre cents metres en línia recta sobre la neu. Arribava amb prou temps per preparar unes llesques de pa amb tomàquet —un altre dels ancoratges—, tradició que havia transmès als companys de pis: un hongarès, un alemany i un italià que afirmava tenir trenta-pocs anys, encara que tots sabíem que superava els quaranta, i que adoràvem perquè, entre altres compliments, tenia la paciència de preparar-nos un plat de pasta a la bolonyesa quan el divendres tornàvem del Molly Malone’s Pub. Tot seguit em tancava a l’habitació i després de menjar-me el pa amb tomàquet, m’estirava al llit entre coixins, sota la bonança d’un radiador a mig gas, i connectava amb la transmissió, la qual m’asseia a la graderia de l’estadi.
El primer partit que vaig presenciar al camp del Barça va ser posterior a la desfeta de Sevilla. Entre els darrers dies de Terry Venables i el motí de l’Hesperia. L’afeccionat de llavors, abocat a un Barça de notació gairebé religiosa que any rere any s’encomanava a la Moreneta, es resignava a aspiracions menors en format de Copa, UEFA o Recopa d’Europa.
El futbol ja desboradava popularitat, és clar, com ve passant pràcticament des dels inicis, quan a les graderies del camp de Les Corts faltava espai per encabir-hi tants culs. Però, a diferència d’ara, la dimensió del futbol del s.XX era domèstica, familiar. La proliferació acotada dels símbols els feia valuosos: el pòster de la plantilla o el de l’onze d’un matx heròic —en tots dos casos encapsulats a les pàgines centrals d’un diari esportiu— que l’amo del bar emmarcava vora el prestatge del licor. Un clauer, la clàssica banderola triangular, una senyera de roba confeccionada a pocs quilòmetres de casa, o un xandall Meyba. El testimoni dels jugadors també era distint. Un comportament menys altiu i alhora també menys postís, menys previsible. Però primer la llei Bosman sumat a l’increment de minuts a les teles i, més endavant, les xarxes socials, han acabat enterrant la fantasia de col·leccionar els cromos de Maradona, Matthaus, Gullit o Baggio, per donar pas a una interminable llista de celebritats marcant tendència.
Per als que som de l’interior del país, viatjar a Barcelona havia estat un esdeveniment. El món s’aturava. Encara que el desplaçament fos entre setmana, ens mudàvem com si es tractés d’un diumenge. Al llarg del trajecte, d’entre tres i quatre hores, almenys una parada era obligatòria. Acostumàvem a fer escala a La Panadella, un complex singular on fer benzina i un tallat a la cafeteria-restaurant que ha quedat com a vestigi d’una època remota. De totes maneres hi havia una excepció per a la qual no només no ens engalanàvem sinó que, de no haver estat mínimament decorosos, hi hauríem acudit amb sabatilles d’anar per casa. Aquesta excepció eren els partits a l’estadi. Això era així perquè assistir al Camp Nou, en definitiva, era com entrar al televisor de la saleta. I a la saleta els partits es veien amb sabatilles de pelfa.
Una vegada al recinte de l’estadi, a la zona dels accessos, ens movíem amb la destresa de qui vol dissimular veure’s venut amb tanta gent amunt i avall. Conservo gravada la impressió de la primera vegada. Del gris del formigó a l’impacte dels focus sobre la catifa verda i el bullici. I la mitja part, els quinze minuts penosos —els reconec així per no desmerèixer-los, precisament—, els de la gana encarant l’entrepà que fins llavors havíem reservat a la motxilla: desembolicàvem l’alumini amb les mans balbes i descobríem el pa eixut i l’encaix groc d’una truita ja freda. Mentrestant, des de la graderia oposada, érem engrunes per al paisatge d’un periodista que, com Zoffany, esgranava detalls per fer més intensa la proposta.
A l’habitació de Hèlsinki el matx transcorria amablement. Quan venia el gol el celebrava amb un somriure. O potser llençava un crit. No ho recordo. En tot cas, si hi havia crit, deuria ser sec; no els celebrava com a casa. A l’acabar la transmissió feia tanta estona que era de nit que es feia difícil comprendre que, per davant, encara quedaven per viure les mateixes hores de foscor, o més, sense res familiar a la vora.
Vaig saber la notícia del final de les transmissions d’en Puyal quinze anys més tard de l’estada a Finlàndia. Em va agafar a la carretera, amb la mirada fixada en una recta. Ho tinc present perquè va coincidir amb l’aniversari de la Laia. No em va impactar. Hi ha un moment a la vida a partir del qual certes notícies deixen de fer-ho. Obres la gola fins a nivells insospitats i tot tira avall. Al poble no sintonitzàvem la TdP. Ni tan sols Catalunya Ràdio. Al poble posàvem lo Puyal. Fonèticament seria posálpuiál. Però no només per a la narració dels partits del Barça. Posálpuiál també era canviar de canal per sintonitzar el Vostè jutja, La vida en un xip o Un tomb per la vida. Els barcelonins, i els catalans en general, som curiosos en aquest sentit per la facilitat com integrem personatges públics en l’esfera familiar. El d’en Joaquim Maria Puyal és un d’aquests casos, amb l’afegit d’haver revolucionat el panorama dels formats televisius i radiofònics. Tot contribuint a generar opinió i debat en català, eina indispensable per a la forja de l’imaginari col·lectiu del país a través dels esmentats programes o dels primers serials com La Granja, menjars casolans, que normalitzaven la quotidianitat i permeabilitzaven l’accès a una dimensió social i psicològica llavors encara encoberta sota l’implacable llençol del franquisme.
El vint de maig del 1992, el dia de la final de Wembley, vint-i-sis anys abans de la notícia del final de les seves transmissions, Ronald Koeman, actual entrenador del Barça, acotava la distància entre bimba i porteria. Koeman, com Johan Cruyff, com el Puyal, com tots els que escoltàvem el partit, érem a l’angle de Zoffany. Una locució va precedir un gir en la història del futbol. Una locució que encara avui m’envidra els ulls: picacúmaaaan…
