Ja som a ple l’estiu. I és en aquests mesos que a Barcelona es produeix un moment màgic, que és quan les joies arquitectòniques de la ciutat s’obren a activitats nocturnes que ens alliberen de la calor i ens permeten gaudir del nostre patrimoni. Hi ha desenes. De tota mena, però em centraré al Palau Güell, on els dijous es pot gaudir d’una vetllada musical especial, envoltats de les 20 xemeneies de Gaudí.
A l’arquitecte de Reus li agradava superar els límits a les seves obres. La Sagrada Família, el Park Güell, La Pedrera, la Casa Batlló… Tots són exemples de la seva genialitat, i el Palau Güell no n’és una excepció. Gaudí va encaixar una obra mestra en un solar del carrer Nou de la Rambla que va convertir en la residència dels mecenes. Podríem parlar de cadascun dels racons d’aquest palau, però em cenyiré al terrat, on se celebren les nits de música.
I llançaré un repte. A veure qui és capaç de descobrir al trencadís que recobreix el terrat la silueta d’un Cobi, la mascota olímpica. Sí, hi ha un Cobi a la teulada del Palau Güell. Algú podria pensar, si ho troba, que Mariscal ho va copiar a Gaudí. Doncs no, i aquesta és la història. Resulta que uns artesans que treballaven el 1992 en la restauració de la teulada van tenir l’ocurrència de deixar la mascota entre el mosaic com una mena de testimoni del fet que estaven en ple any olímpic.
No donaré pistes sobre on localitzar-lo. Hauran de descobrir-ho per vostès mateixos. A mi m’ho va explicar Pepe Encinas, amic i mestre fotògraf. Però el canalla no em va dir on. Així que un dia me’n vaig anar al Palau, vaig pagar la meva entrada i em vaig dedicar a buscar el Cobi pel meu compte. Podia haver recorregut al servei de premsa o a algun altre treballador del centre, però la possibilitat que en Pepe m’hagués pres el pèl em va reprimir. No volia fer el ridícul.
Vaig trigar dues hores a trobar la mascota, a la qual vaig arribar a maleir perquè en alguns moments vaig tenir la certa sospita que l’Encinas aquest m’havia fet víctima d’alguna de les seves innocentades, a l’estil de les quals solia perpetrar quan vam coincidir en la redacció d’El Periódico. Feia tant de temps que inspeccionava les formes del trencadís, ajupint-me i adoptant complicades posicions que fins i tot vaig acabar cridant l’atenció d’un membre de la seguretat de l’edifici.
Com a bon incondicional de Sherlock Holmes, vaig aplicar la màxima que un cop “descartat l’impossible, el que queda, per improbable que sembli, és la veritat”. Així vaig trobar per fi el Cobi, que també està acompanyat pel logotip de Barcelona 92. Aleshores, si decideixen gaudir d’una de les vetllades del Palau Güell, pel preu de l’entrada podran participar, a més a més, d’una activitat tipus desxifrar l’enigma.
Fins ara ja s’han celebrat tres concerts, a càrrec de Paula Peso, Mercè de la Fuente i Sara Aldana. Aquesta nit tocarà el torn a Aura. Encara quedaran tres actuacions més: Marta Duran Quartet (27 de juliol); Manual Dualicy (3 d’agost), i Irene Reig Trio (10 d’agost). Predomina el jazz entre els diferents intèrprets, encara que també hi ha soul i funk.
Recomano molt aquesta activitat. N’hi ha d’altres, però cap no ofereix l’al·licient de trobar aquest Cobi camuflat. Si vostè el troba bé i, de passada, gaudirà també de la bona música.
