La millor troballa de la democràcia és que, closes les urnes, les eleccions sempre les guanyi el millor. En el cas més recent, Donald Trump s’imposà als comicis dels Estats Units no pas (com pensen els pedants) perquè l’electorat nord-americà sigui tòtil ni tingui ganes d’ésser liderat per una espècie de feixista soft. El candidat republicà va triomfar perquè era l’opció més competent entre uns rivals pels quals podríem notar més sintonia moral, però que han pecat d’una gran miopia política. En efecte, Trump s’ha refermat en el vot popular, millorant el seu record de vot pràcticament en tots els estrats antropològics; ha aconseguit focalitzar el seu missatge polític en allò que ara per ara preocupa més els occidentals —ho diguin o no, l’economia i la immigració— i tot plegat sense l’horripilant pedanteria moral dels seus rivals demòcrates. En democràcia, ho repeteixo, sempre guanya l’habilitat.
La segona presidència trumpista (un fet que només havia aconseguit Grover Cleveland el 1893) implicarà més d’un nou paradigma, començant pel propi moviment que retornarà ben aviat el candidat al Despatx Oval; com ha passat en la majoria de països del món, i hem pogut veure recentment en el cas de la DANA a València, l’electorat malfia enormement de les administracions que sufraga amb grans esforços. En aquest sentit, no és casualitat que Trump hagi retornat al poder enarborant la bandera d’un moviment allunyat de la partitocràcia. Al seu torn, el futur president quaranta-set ha vist que els americans estan molt més preocupats pel preu de les pomes i la baratíssima manufactura xinesa que no pas pels lavabos intersexuals dels instituts o per les tensions racials. La metafísica sobre el tercer sexe és una cosa ben xul·la, certament, però sempre que el llucet no t’hipotequi.
Malgrat que ens pesi, la victòria de Trump no és solament imputable a una transició espantosament gestionada entre Joe Biden i la seva descendent Kamala Harris (si hom desconfia de la democràcia, fer gala d’una elecció ordida amb una tècnica més aviat digital —a dit, vaja— i sense ni unes primàries per dissimular el fet no acostuma a ésser un procediment engrescador). En aquest sentit, mols americans han preferit triar un candidat perseguit per la justícia (“I’m voting for the felon!”, resaven molts cartells electorals) que no pas una ésser prefabricada per un sistema de polítics esquerrans que s’han fet rics amb mètodes molt més qüestionables que no pas Trump. El triomf del trumpisme apel·la, en definitiva, a l’orgull d’un treballador mitjà que n’està fins la pebrotera de viure espantat, que té set de proteccionisme i, sobretot, que està cansat que l’acusin d’estúpid per tenir por.
Ens agradi reconèixer-ho o no, les temences i preocupacions que han marcat les eleccions nord-americanes són les mateixes que angoixen la ciutadania i els polítics europeus (molts dels quals blasmen Trump, però copiant fil per randa la seva tècnica de fregir els xinesos a aranzels per salvar la seva indústria mòrbida). També són pròpies d’un indret tan aparentment allunyat d’Arkansas o Pennsilvanià com Barcelona, on el ciutadà s’adreça al mercat més proper a casa seva (si pot pagar-se el caprici de comprar-hi) cagat de por per si ha pujat l’oli d’oliva. També pel que fa el l’assumpte dels nouvinguts, un tema tabú en termes nacionals però molt més perceptible en la microesfera dels barris; ens costa poc, en definitiva, parlar de la pèrdua d’essència que representa l’arribada d’immigrants i expats a Ciutat Vella i moltíssim d’aplicar el mateix criteri en un entorn com el de Catalunya o l’Estat.
Podem cardar-nos tant com vulguem de Donald Trump, però m’agradaria saber si hi ha un sol polític a Europa (o a Barcelona, pel cas!) que tingui un pla seriós per recuperar la salut econòmica de la classe mitjana o que disposi d’un programa migratori que superi la dicotomia absurda entre edificar murs a les fronteres o fardar del volem acollir sense límits. Els problemes dels ianquis s’assemblen molt als nostres; i els polítics com Trump, si no es contraargumenten amb un discurs sòlid, també correran per les nostres ciutats. I més aviat del que tothom es pensa.
