Turistes contra puristes

Per poc que s’hagi recuperat la vida social, especialment la nocturna, molts barcelonins hauran experimentat de nou contacte amb un animal (tan necessari com incòmode) que la pandèmia havia posat quasi en perill d’extinció: parlo del turista. Paradoxes de la vida, els visitants han tornat a colonitzar Barcelona amb una avidesa molt més salivosa que la dels propis indígenes: el món post-Covid serà un univers de ciutadans emmandrits a qui sortir a sopar entre setmana o dirigir-se a una sala de cinema els semblarà una heroïcitat que Sant Glovo i Sant Netflix resolen a cop de clic. El LABturisme de l’any passat ja indicava que Barcelona havia rebut 2,4 milions de turistes, un 70% més que el 2020 (i un 49,5% menys que el 2019); per tant, quan el món es deixondeixi, és probable que Barcelona torni als temps en què 18,5 milions d’estrangers hi dormien, passejaven i, per fortuna, gastaven.

A banda de no haver-nos fet millors persones, com pronosticaven els càndids, la pandèmia tampoc ens ha convertit en més intel·ligents, i el desembarcament dels visitants a Barcelona tornarà a enfrontar turistes i puristes en un debat en què els grisos i la complexitat cotitzaran a la baixa. Per posar-hi una mica de teca i menys cunyadisme, valdria la pena pensar que durant la nostra vida tots hem encarnat amb entusiasme algun dels eixos d’aquesta equació d’oposats; tots, en definitiva, hem exercit de turistes banals i incívics, fent el mec a Times Square i pixant en una cantonada de Harlem (ho dic per experiència; he vist molts veïns de l’Eixample que ho feien quan hi vivia) i també hem encarnat la (fàcil) posició contra el turista depredador mentre ploràvem la pèrdua d’essència de Barcelona per obra i gràcia d’uns visitants als quals imputem presumpció de culpabilitat, incivisme i borratxera.

Servidora té la gràcia de viure en un carrer turístic, a l’ombra de la mirada de Santa Eulàlia i en un barri carn d’Instagram com és El Call. Res em seria més fàcil que fer-me putinià i apostar per un decret que limités l’entrada de turistes al meu petit racó de món per evitar la seva depredació i, de pas, regalar-me el privilegi de fotre’m un puret vora Sant Felip Neri amb la sola companyia del ressonar dels meus passos. Tot això implicaria una ciutat ideal, però també sóc conscient que, tot i ser un proteccionista de Ciutat Vella i consumir només als establiments del barri (especialment aquells que els cursis anomenen “comerços emblemàtics”), amb el meu croissant matinal o el meu Ginger Beer (sense alcohol) els propietaris de La Colmena o del bar Ascensor no en tindrien ni per pagar la llum. Com en qualsevol centre històric del món, la mirada ha d’incloure l’ombra incòmoda del turista.

En termes absoluts, i la cosa està ben estudiada, Barcelona no té un problema d’excés de visitants, sinó de densitat del turisme; a saber i en cristià, el nombre de gent que ens visita és homologable a les ciutats del món que generen interès, i que duri, però els nostres guiris col·lapsen els mateixos indrets generant la sensació que hi ha zones de la ciutat que s’han expropiat als barcelonins. Contra allò que opina la meva estimada conciutadania, diria que això també és responsabilitat nostra; els barcelonins som, en general, tremendament ganduls a l’hora d’explorar els propis barris i, per dir-ho en cursi, descentralitzar les zones més massificades. Clar i català; proveu de convocar els vostres amics a sopar pels volts d’Horta o convideu-los a gaudir de l’esplèndida programació cultural de l’Ateneu Popular de Nou Barris. La ganyota serà immediata i el comentari inevitable: “coi, que lluny!”.

Mentre a Londres, Nova York o Hong Kong als barcelonins no ens reca de fer autèntiques maratons de transport públic per visitar una galeria o un pub, a Barcelona un trajecte metropolità de vint minuts de metro fins a la Plaça d’Eivissa ens resulta pràcticament una gesta. Per molt que hàgim criticat els turistes, els barcelonins hem estat els primers a esdevenir visitants més que previsibles de la nostra pròpia ciutat. Si nosaltres no posem en valor El Carmel i ens fot mandra pujar a la Fundació Miró perquè s’ha d’agafar el bus… com pretenem que els visitants desvetllats del món s’interessin per uns paratges urbans pràcticament deserts o injustament concebuts com a marginals? Si nosaltres no sortim de Ciutat Vella o de l’Eixample, com esperem que els turistes s’interessin per tot allò que s’amaga al centre històric de Sant Andreu o a les terrasses de la Plaça d’Osca?

Si nosaltres no sortim de Ciutat Vella o de l’Eixample, com esperem que els turistes s’interessin per tot allò que s’amaga al centre històric de Sant Andreu o a les terrasses de la Plaça d’Osca?

Celebro que l’Ajuntament hagi decidit ampliar els horaris comercials de molts barris perquè els turistes (i els barcelonins!) puguem passejar i consumir molts diumenges de l’any i els barris de Barcelona semblin menys desangelats. És fantàstic que els nostres visitants deambulin per Les Corts i puguin acostar-se a la Plaça de la Concòrdia i fer un cafetó a la magnífica terrassa de Can Deu. Però potser, si se’m permet la suggerència, hauríem d’intentar primer que la descobreixin els indígenes que són a poques parades de metro de distància. Ja sé que el meu prec trenca l’eterna discussió entre turistes i puristes, i fins i tot aposta per un quelcom tan temerari com barrejar-los. Corren mals temps pels debats grisosos, i té pinta que el futur serà un pèl al·lèrgic a la complexitat argumentativa; però si hi ha algun reducte on pot sobreviure, aquest és el de les ciutats. Sospiro.