Les cabines telefòniques tenen els dies comptats a Barcelona. Aquesta setmana, llegia a La Vanguardia que, a tot l’Estat, aquest element del mobiliari de la via pública desapareixerà d’aquí a un any perquè ja no serà obligatori que les poblacions de més de mil habitants en tinguin. Ja no cal tenir telèfons públics a disposició de tothom perquè s’entén que a hores d’ara tothom ja en té un de personal. O sigui que, per paradoxal que sembli, l’èxit del telèfon ha condemnat la cabina a la desaparició.
Als carrers de Barcelona encara hi ha mig centenar de cabines telefòniques, tot i que sospito que moltes fa temps que han deixat de funcionar. Sigui per poc manteniment o per massa vandalisme, presenten un estat deplorable. El 2019, Telefònica va constatar que, en tot un any, en la meitat de les cabines de la ciutat no s’hi havia fet ni una sola trucada. No us fa una mica de pena?
Tampoc ens enganyem: les cabines telefòniques no han sigut mai un element icònic de Barcelona, com sí que ho són per Londres i de quina manera les mítiques cabines vermelles. Tant com els autobusos de dos pisos del mateix color o els taxis negres. Potser per això a la majoria dels barcelonins li és completament igual que desapareguin les cabines telefòniques. És més, ni se n’adonarà.
Ja no cal tenir telèfons públics a disposició de tothom perquè s’entén que a hores d’ara tothom ja en té un de personal. O sigui que, per paradoxal que sembli, l’èxit del telèfon ha condemnat la cabina a la desaparició.
Aquesta indiferència, però, té una excepció: la darrera cabina telefònica del model Garza que quedava a la ciutat. Per entendre’ns, la que tenia sostre i porta d’alumini i vidre, i et permetia tancar-te del tot a dins per trucar. Es trobava ubicada al barri de Sant Genís dels Agudells, al districte d’Horta-Guinardó, on tornarà, un cop rehabilitada, per funcionar com a punt d’intercanvi de llibres.
Pot ser que les cabines passin a la història d’aquí a uns mesos perquè ja no ens són d’utilitat, però això no vol pas dir que caiguin en l’oblit. La cabina serà, per sempre més, un reflex de l’Espanya franquista —impagable José Luís López Vázquez amb la cara aixafada contra el vidre d’aquest receptacle claustrofòbic—, a la fantàstica pel·lícula homònima dirigida per Antonio Mercero, el 1972. També serà per sempre més el vestuari improvisat de Clark Kent per posar-se el vestit de Superman. O el precari refugi de Tippi Hedren, perseguida pels ocells de Hitchcock. Per suposat, als amants de les novel·les d’espies com jo, les cabines telefòniques de carrers solitaris de Nova York, Washington, París, Londres o Berlín sempre ens evocaran la guerra freda.
Les cabines telefòniques no han sigut mai un element icònic de Barcelona com sí que ho són per Londres i de quina manera les mítiques cabines vermelles. Potser per això a la majoria dels barcelonins li és completament igual que desapareguin. És més, ni se n’adonarà.
Les cabines telefòniques han sigut immortalitzades a infinitat de llibres i pel·lícules. Per això no les oblidarem. Per sobre de tot, però, perviuran en la memòria sentimental de moltes persones de més de quaranta anys que en l’adolescència i primera joventut, és a dir, en l’època dels primers amors, van trobar-hi la privacitat que no els proporcionava el telèfon familiar.
