Ho ha viscut tota la conciutadania. Truques a un restaurant de Barcelona per reservar taula a les dues del migdia (aquesta és una hora que compleix dos requisits fonamentals; s’adequa al nostre bioritme mediterrani d’ingesta, més tardana que la dels països civilitzats del nord enllà i coincideix amb la pausa alimentària de la majoria d’oficines i empreses). El treballador de l’establiment respon que a les dues no podrà ser i que ens haurem d’adaptar als dos torns del restaurant; a la una del migdia o les tres de la tarda. Primer problema: si volem reservar, no només és per fer-nos els previsors o assegurar-nos plaça al local en qüestió (facilitar-los la feina, vaja), sinó perquè la condició d’usuaris hauria de comportar que el restaurant s’adapti a nosaltres i no a l’inrevés. Pesi a qui pesi, ens neguem a dinar a l’hora del vermut ni tampoc a la d’entaulament madrileny.
El restaurador de guàrdia respondrà que el doble torn assegura la subsistència del seu negoci, perquè dobla la quantitat dels seus ingressos amb la mateixa despesa de treballadors. I el barceloní de tota la vida començarà a disparar míssils contra el sistema de ciutat parctematitzada a causa del turisme (la majoria de penya del món civilitzat, en efecte, ja dina el migdia) provocant que, al seu torn, un munt d’establiments amb terrassa on et disposes a prendre un cafè o un vermut a la mateixa franja horària et fotin al carrer si no hi consumeixes teca per dinar. Com passa amb les apories, tothom té una part de raó. El que resulta innegable, a conseqüència de l’entrellat, és que el sistema de torns acaba accelerant i posant límits horaris a un acte que la nostra cultura es prenia amb molta calma. Dinis quan dinis, vius estressat pel canvi de torn o per l’horari de tancament de cuina.
El paroxisme de la situació s’inflama als restaurants on s’ha acabat imposat un torn obligatori d’una sola hora per dinar (i no em refereixo a establiments de fast food). Fa pocs dies, dinava amb una amiga al centre de l’Eixample en un correcte restaurant de cullera i platillo amb un menú diari d’entre quinze i vint euros. Hi havia reservat taula a les dues, sorprès de no haver rebut cap reprimenda, i no esperava sortir-ne més enllà de quarts de quatre. Però la velocitat amb què el cambrer ens portà les tres tapes d’entrants, l’arròs de segon plat (de fet, abans que ens acabéssim la teca anterior) i el compte, sense haver-lo demanat, foren insinuacions prou evidents com per entendre que havíem de cardar-ne el camp a les tres. Així acabà essent i, insisteixo, el timing no ens arruïnà la vida. Vam xerrar, jalar prou decentment i interactuar verbalment amb l’alegria habitual.
O bé… potser sí que la cosa de menjar a tota llet i fotre’s el cafè com si fos un didalet de tequila té alguna cosa de tragèdia. Fins fa quatre dies, la nostra civilització mediterrània es cimentava en l’art d’associar els àpats a un diàleg pausat. Escarníem els oficinistes ianquis quan es pimplaven una trista amanida Cèsar entotsolats davant d’un Subway i als pobres nipons devoradors de fideus a les escales del metro. Per fortuna, encara no estem tan sonats com en aquests indrets del món i disposem de restaurants de confiança on acudir dins d’una franja horària raonable; però l’obsessió pel torn fa que les converses s’accelerin, que el menjar es degusti amb més pressa i, al capdavall, que els amics abandonem la conversa per convertir-la en un repàs d’agendes laborals o un simple catch up. Ja té gràcia, en definitiva, que un simple quart d’hora esdevingui un animal en perill d’extinció.
Fins fa quatre dies, la nostra civilització mediterrània es cimentava en l’art d’associar els àpats a un diàleg pausat
Sé que he entrat de ple a l’edat d’escriure articles amb unes unces extres de nostàlgia. Però és important que consti en acta que dinar no és ingerir aliments (per saludables que siguin) durant una horeta mentre intercanvies frases tiktokianes sobre com va la feina amb el teu interlocutor. També per recordar que, insisteixo, aquest nou paradigma de dinar hiperveloç que anem instituint, quedada rere quedada, representa tot allò que fins fa ben poc ens semblava risible –o fins i tot temible– de molts altres països del planeta. Descansi en pau, doncs, allò que tal dia anomenàrem dinar i la seva germana predilecta; la conversa.
