Una parella d’avis s’han assegut en un banc del capdamunt dels Jardinets de Gràcia. Es diria que és un gest que fan cada tarda. La senyora conserva el deix d’elegància en la manera de portar la roba -que ara s’aclofa sobre un cos una mica ossat- i en el pentinat dels cabells blancs, tirats cap enrere. El senyor camina una mica més dret que ella i sembla que mantingui un manyoc de força que li permet portar una bossa amb el berenar. D’aquesta bossa en sortiran un sandvitx i una fruita, que es menjaran sota l’ombra dels plataners, enmig del brogit del trànsit que puja i baixa. A l’esquena hi tenen la Casa Fuster, aquella mena de castell encantat -i encantador- on va viure el poeta Salvador Espriu, ara un hotel amb un grum vigilant a fora (barret de copa al cap i rectitud en el posat) i les llumetes càlides, ataronjades de l’interior, que sedueixen el passavolant, com un anunci que li digués: “aquí dins s’hi està com al ventre de la mare”.
Si t’estàs una estona asseguda als bancs dels Jardinets de Gràcia t’arribes a adonar que a Barcelona hi circulen molts busos i motos alhora. Com un vals imparable. Un corrent continu, incessant, que només és travessat per les botzinades. Segons el nomenclàtor, aquest lloc s’anomena pròpiament Jardinets Salvador Espriu. Aquest és un lloc on trobar recer, on fer parada i fonda una estona, com pot fer un llibre de poemes. Els Jardinets són l’entrada al carrer Gran de Gràcia, a la Gràcia històricament menestral i popular, venint del Passeig de Gràcia senyorívol i burgès. A banda i banda, ara hi ha sucursals bancàries, joieries, òptiques, immobiliàries, departaments del govern de la Generalitat i clíniques de cirurgia plàstica a punt d’obrir. Què en diria, l’Espriu, d’aquesta estesa de comerços i nous serveis? Fa somriure, només de pensar-ho.
La parella d’avis sembla un matrimoni de Gràcia de tota la vida que fa el que han fet cada tarda des que es van jubilar i els fills van ser grans i les obligacions també es van esponjar. Quan ha acabat de fer l’última mossegada a una galeta, la senyora es posa a llegir una revista. Molt a prop del banc on són asseguts, queda una de les tres escultures que travessen els Jardinets. Es tracta de L’Empordà. Oda nova a Barcelona (1903-1991), obra d’Ernest Maragall i Noble, fill del poeta Joan Maragall. Hi apareix una noia nua i una altra amb una roba fina, que es miren. L’escultura es va crear per commemorar el centenari del naixement de Maragall (1960) però durant anys va estar instal·lada al parc de Cervantes. El nét del poeta i alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, va manar traslladar-la als Jardinets de Gràcia. L’esguard assossegat de les dues figures femenines sembla que lligui més amb l’esperit recollit d’espai verd, un bulevard de dimensions d’estar per casa -si el comparem amb els parisencs- dissenyat arran de l’exposició Universal de Barcelona de 1929.
Els avis s’aixequen, s’espolsen les engrunes i van xino-xano Jardinets avall. Un colom -de l’enorme comunitat de coloms que hi poblen- els passa rabent per davant. Un altre saltironeja fins aixecar el vol. I una mica més enllà, a la dreta, tres amics miren d’apariar alguna cosa similar a una cançó. Porten un piano que es bufa, una guitarra i la veu una mica desguitarrada d’una noia. A l’altra banda, hi ha dos homes amb cara d’anar per feina i n’esperen un altre per acabar la tasca.
CAIXA-OBELISC AL TERRA
Els avis s’enriolen en veure com un gos es capbussa en la font que hi ha sota les dues figures de dames amb posat d’oda. El gos s’espolsa l’aigua amb joia i sense deixar anar la pilota que ha engrapat amb la boca. És jove i també s’ha acostumat a passar la tarda als Jardinets, al darrere de la pilota, coneixent tots els forats i tripijocs amagats en aquesta bombolla verda. Quan surt de l’aigua, el seu propietari li treu de la boca la pilota i ja tens el gos lluny, al seu darrere, corrent amb la llengua enfora com si li anés la vida. Ara ha anat a parar al Solc, l’obra de Frederic Amat dedicada a Espriu, la darrera de les obres instal·lada als Jardinets (el 2014). És una caixa excavada al terra, en forma d’obelisc, que fa 17 metres de llargada. I fa d’ombra del monument a Francesc Pi i Margall, a la plaça dels Cinc d’Oros, la confluència de la Diagonal i el Passeig de Gràcia. Per aquesta caixa s’escola el gos, un cop ha engrapat de nou la pilota, intentant frenar l’embranzida. Ha passat per alt la placa de marbre, amb relleu (La lectura, obra de Josep Clarà), que homenatja Pompeu Fabra.
El gos se’n torna feliç cap a l’amo, com dient-li: t’he tornat a guanyar. La parella d’avis continua avançant, xino-xano, impertorbable a la caixa i a la velocitat general, cap a la part de baix dels Jardinets. Els saluda la inscripció que figura en el solc espriuenc de Frederic Amat: “Brilla, dins l’únic coneixement del negre, l’or del meu somni”. La inscripció saluda el gos i la parella, la joventut i la vellesa, el pas del temps i les esperances vanes. L’àvia s’atura de sobte, com per descansar. I en un gest poètic i coqueta, s’allisa la faldilla i es passa la mà pel cabell, enrere.
