Un refrescant esquitx de bellesa

No en sé, d’òpera. En sé de Liceu, toco una mica d’oïda en música i tinc les meves opinions i preferències. No busquin aquí una crítica operística, és impossible, ni puc ni vull fer-la. Això és la crònica del que un servidor va observar en l’estrena de Lady Macbeth de Mtsensk, com a obra inaugural de la temporada del Liceu. Una obra de 3 hores i 20 minuts, en quatre actes, cantada en rus i no en alemany ni en italià, Xostakovitx, anys trenta. No hi busquin floritures ni dolçes àries per emportar-se al coixí del llit amb ocellets a la panxa, esperin cruesa i crueltat i anar al gra. Tot això després d’una catifa vermella, un photocall i una recepció prou llarga com perquè patís amb força la llegendària puntualitat del Liceu.

Hi havia una mica tothom: el president Illa, el president Pujol en plena rehabilitació pública, l’alcalde Collboni, consellers diversos, un grupet d’exconsellers republicans, els regidors de l’oposició a l’Ajuntament agrupats al flanc sud, famosos com la cantant Julieta, la periodista Núria Marín o la cuinera Maria Nicolau, l’actor Pere Arquillué que em fa agenollar cada cop que se’m planta al davant, Mateu Hernández i Miquel Molina i Agnès Marquès i Miquel Roca, molts directors d’institucions culturals i un llarg etcètera que es poden imaginar: Salvador Alemany, Valentí Oviedo i Víctor García de Gomar saben fer de bons anfitrions i saben programar bé. En aquest cas, l’última òpera de Xostakovitx que, pel fet de denunciar les condicions dels obrers i sobretot de la dona a la Rússia pre-soviètica, després de la seva gran acollida va merèixer la censura de Stalin i la retirada de l’escenari. Ja se sap, quan es tracta de societats que veneren massa l’ordre de tota la vida.

Josep Pons dirigint la música, Àlex Ollé (ja sense la marca de la Fura) fent de director teatral amb una excel·lència més que constatable: jo mai no havia vist uns cantants convertits en uns actors tan bons. Violenten diverses escenes de sexe explícit o directament de violacions, com no pot ser d’altra manera, per molt que les pells més fines remenin el cul a la cadira. I sobretot la l’àmina d’aigua, als peus de l’escenari, remullant sabates i faldilles i mitges, però també reflectint ones de moviment en els sostres de butaques perejàumiques del Liceu. Es veu que són aigües reutilitzades, de manera que ningú no s’ha descandalitzar per la sequera: que valgui per a encendre d’una vegada les fonts de la plaça Catalunya i del Passeig de Gràcia, o les màgiques, també plenament reutilitzables i reutilitzades. I deixar-se d’hipocresies inútils, o fer excepcions només per a l’òpera.

Un aplaudiment a l’escenografia d’Alfons Flores, artífex d’aquesta idea aqüífera (onanista, surrealista, de malson) però també del deliciós descens de llits de matrimoni (i d’adulteri) en el tercer acte com si fos el descens de totes les temptacions i també de todes les necessitats de tendresa. A Katerina (Sara Jakubiak, gran soprano i millor actriu o viceversa) li manca una tendresa i un amor veritable enmig d’un sufocant ambient d’opressió i de masclisme, vigilada de prop pel seu sogre  i comerciant Zinovi (per mi el millor de la nit, Ilyra Slivanov) que la té tancada fins que obri el miracle d’engendrar descendència amb el seu fill Boris (Alexei Botarcuic), visiblement gai en aquesta interpretació, la qual cosa sembla una obra impossible perquè Katerina ni és feliç ni es pot desempallegar de l’actractiu del quart en discòrdia, el tarambana Serguei (Pavel Cernoch).

Aquest argument desenvolupat pel llibretista Nikolai Leskov va impactar en l’època i encara impacta, universal com és l’argument, però ultralocal com va ser la deriva en la deportació siberiana dels protagonistes i la mateixa censura i evolució posterior de la peça. Bé, i plena de sang i de desesperació com ja apunta el títol de l’obra. El missatge: la llibertat individual, l’amor lliure, i especialment la dona. Rússia, per molt que ofengués Stalin, és més un actor secundari: hi ha molta mentalitat autoritària encara present entre nosaltres, no només entre les llotges.

L’argument de Lady Macbeth de Mtsensk va impactar en l’època i encara impacta, universal com és

Van ser tres hores i escaig que van passar perfectament, que van mantenir l’atenció i la tensió sense cap marge a l’avorriment o a la redundància, que fins i tot davant de la música abstracta de Xostakovitx van fluir com perfectes diàlegs teatrals, fins i tot amb un cor del Liceu que actuava sense sobreactuar i que dobava versemblança a l’acció. Cantar, actuar i denunciar al mateix temps, sota uns efectes visuals de gran efecte poètic.

No en sé, d’òpera, però sé el que he vist i el que he escoltat, i aquesta temporada que alguns deien que “comença amb droga dura”, o amb “una obra espessa”, en veritat comença amb un refrescant esquitx de bellesa. Sí, ja sé que és una història molt dura. Però fins i tot la crueltat, la injustícia, la sang, poden clavar-te meravellat a la butaca.