Si mai necessitem un imant de nevera, un clauer o una postal, els veïns de Sagrada Família no hem pas de patir. Disposem d’una amplíssima oferta comercial on trobar aquest tipus de productes de primeríssima necessitat. En el petit tram del carrer Marina que hi ha entre Mallorca i Aragó, hi deu haver una dotzena de botigues de souvenirs. Tres, són noves d’aquestes darreres setmanes. Totes ofereixen el mateix tipus de mercaderia: records d’un gust i qualitat pèssims a preu de saldo.
Per escriure aquest article, m’he entretingut una estona a revisar el gènero d’aquests deliciosos comerços de barri. He comprovat que, com era d’esperar, venen tota mena de reproduccions del temple de Gaudí: imant de nevera, clauer, postal, però també bola de neu, obridor de cervesa o penjoll. Hi ha reproduccions en miniatura del drac o salamandra del Park Güell. Comparteixen prestatgeria amb flamenques i toros amb un acabat que imita el mosaic trencadís, reinterpretació gaudiniana del souvenir més caspós. Hi ha banderetes de Catalunya, Espanya i, fins i tot, estelades. També vestits de flamenca de talla infantil que deuen tenir poca sortida perquè estan plens de pols. O dotzenes de samarretes amb missatges ordinaris i xarons estampats que només deuen comprar grupets vinguts a celebrar un comiat de solter o ramats de hooligans al llindar del coma etílic.
És tot un món això del souvenir. Segurament, el més cèlebre de tots és la clàssica Torre Eiffel en miniatura que gairebé tothom tenia sobre la tele, quan les teles no eren tan primes com ara. Sempre hi havia un tiet, una veïna o un company de feina que tornava de París amb un carregament de torres eiffels per repartir entre la família, la comunitat veïnal o els col·legues de l’oficina. Les màscares de carnaval també són un souvenir clàssic dels viatges a Venècia. El gall de Barcelos ho és de Porto. El Mannaken Pis, de Brussel·les. Els amulets en forma d’escarabat, d’Egipte i les Matrioixques, de Moscou.
A jutjar per l’afluència registrada a les botigues dels voltants de la Sagrada Família, no hi ha mai ni una ànima, fa l’efecte que això dels souvenirs va de baixa. De fet, seria molt interessant que algú intentés esbrinar el model de negoci d’aquest tipus d’establiments, perquè sospito que no hi ha un pam de net… Dit això, tornant al tema dels souvenirs, em fa l’efecte que la popularització dels viatges ha anat proporcionalment en detriment del negoci d’aquest tipus de records, objectes inútils que solien a acumular-se a les cases al mateix calaix que els records de comunió o casament, igualment espantosos. D’un temps ençà, per demostrar als amics, saludats i coneguts que hem anat a París no cal que els portem un imant de nevera en forma de Torre Eiffel, ja els ho ensenyem a temps real a través d’Instagram!
Malgrat això, penso que seria interessant que Barcelona oferís als turistes que tant sí com no volen emportar-se un record de la seva visita a la ciutat algun objecte amb cara i ulls prou icònic per representar-nos i de prou qualitat per no avergonyir-nos. En aquest sentit, em decanto clarament pel panot de flor o flor de Barcelona. Encara que segons la doctora en Espai Públic i Regeneració Urbana per la Universitat de Barcelona, Danae Esparza, no és cert que originàriament el dissenyés Josep Puig i Cadafalch per recobrir el paviment de la Casa Amatller, el panot de flor és un objecte que simbolitza la Barcelona de la gent, del carrer, que celebra l’herència modernista i l’aposta pel disseny. Un símbol laic que pot reproduir-se amb ciment hidràulic, plata o xocolata. Que pot estampar-se a samarretes, gorres, davantals i clauers. Un souvenir per Barcelona.
