Parlar de la Perifèria de la nit i del seu creador és parlar de la perifèria del cinema, d’allò que es mou sempre en els marges, fora del convencional i, allunyat, indubtablement, del comercial. I és allí on, pel que sembla, cal mirar quan el dit assenyala al possible i incert futur del cinema tal com va aventurar Werner Herzog en una de les seves conferències. El director alemany va parlar del cinema del tercer món, d’un cinema perifèric, d’un cinema més estimulant, més innovador i un cinema que, definitivament, en un planeta copat per Netflix, Marvel, Disney i els universos del marxandatge, sí que tenia alguna cosa a dir.
Apitchapong Weerasethakul (artista, director de cinema, productor i guionista) va néixer a Bangkok en 1970, però va créixer en Khon Kaen(Tailàndia). Es va llicenciar en arquitectura i va obtenir un màster en Belles arts a The School of the Art Institute de Chicago. El 1997 va crear amb Gridthiya Gaweewong el Festival de Cinema Experimental de Bangkok, que va presidir tres vegades fins a 2008. Per a allunyar-se del cinema comercial i de gènere tailandès, va fundar el 1999 la productora Kick the Machine. En 2002 va guanyar a Cannes el premi Un Certain Regard per Blissfully Yours i el 2004 el Premi del Jurat per Tropical Malady. El reconeixement internacional arribà amb la seva obra Uncle Boonmee Who Can Recall His Past Lives, amb producció espanyola, i amb la qual es va alçar amb la Palma d’Or el 2010 sent el primer tailandès a aconseguir-lo.
El seu cinema posterior ha tingut gran acolliment per la crítica europea i internacional participant en les Biennals de Venècia, Sharjah, Istanbul, Busan i Liverpool, així com en la dOCUMENTA 13 de Kàssell (2012). Les seves exposicions, individuals i col·lectives, s’han pogut veure en la Haus der Kunst (Munic), en el Walker Art Center (Minneapolis), en el New Museum (Nova York), en l’Irish Museum of Modern Art (Dublín) i en el Musée d’Art Moderne de la Ville de París. La seva última pel·lícula, Memoria, protagonitzada per Tilda Swinton, s’ha alçat amb el Premi del Jurat a Cannes (2021) i es podrà veura a la dotzena edició del D’A Film Festival Barcelona.
L’eclosió del cinema de Weerasethakul s’entén només amb la revolució simultània del cinema rodat en digital, és a dir, amb càmeres de vídeo. Un tipus de cinema que utilitza un llenguatge més espontani, en el qual és més fàcil i més barat rodar, on els efectes i trucatges són molts cops efectuats amb un ordinador domèstic i en el qual la textura de la imatge és diferent, l’extensió de l’obra, el procés de muntatge, etc. Un cinema on no té molt sentit intentar emular el resultat de la pel·lícula de 35 mm ni en la planificació, ni en l’enquadrament ni en els temes a tractar.
Un camí que ha fet cèlebres a realitzadors com Albert Serra, Aleksandr Sokurov, Ulrich Seidl, Hong Sang-soo, Lisandro Alonso o Pedro Costa, entre altres. Una manera d’entendre les imatges que va seduir al Lynch d’Inland Empire (o més aviat als seus productors), un cinema que s’allunya del documental per a endinsar-se en la ficció sense objeccions i aprofitar les seves limitacions per a crear tensió, una tensió que ens pot portar del costumisme d’un fals documental, al límit de representar un fet fantàstic o irreal tractat amb l’estètica d’un reportatge televisiu.
Entenem “Perifèria de la nit” com una extensió del cinema d’Apichatpong. En l’exposició, que mostra 13 obres en 3 plantes i ocupa gairebé 1.200 metres quadrats del Centre d’Art Contemporani de Barcelona, s’aprofiten columnes i finestres per a les projeccions. El cineasta reflexiona sobre la nit, un lloc comú i absolut en el qual succeeixen coses, coses que sempre són interessants.
La nit recreada per l’artista estableix un diàleg entre la naturalesa i la naturalesa pròpia de l’ésser humà. Les figures divaguen com a fantasmagories entre la foscor com si guardessin el secret d’una ecologia de relacions, un equilibri sobrenatural que justifica la nostra existència i el nostre pas temporal per la vida. Un temps no lineal en mans de l’artista que desemboca en un cinema primitiu, però alhora, postmodern.
Les projeccions i les fotografies se centren en una vigília, en un trànsit entre el somni i la realitat, entre la nit i el dia, entre la vida i la mort
A la planta baixa trobem Haiku (2009), un recorregut per les zones rurals de Tailàndia que es converteix en un retrat polític, The Palace (2007), on els gossos abandonats es converteixen en esperits guardians de Taipei, Ashes (2012), on l’artista denuncia la censura al seu país mitjançant imatges obtingudes amb una càmera que entretalla el moviment dels personatges i Sakda (Rosseau) (2012), un homenatge a Jean-Jacques Rosseau pel seu tercer centenari.
En la primera planta, la foscor i els sons dels animals de la nit envolten a l’espectador fins a desorientar-lo. Allí podem veure Phantoms of Nabua (2009), amb la fantasmagoria resultant de la repressió política, Blue (2018), on una flama va apareixent superposada a la imatge d’una dona dormint, Fiction (2018), en el qual uns insectes apareixen sobre la mà que escriu sobre el somni i el temps i Fireworks (Archive) (2014): unes estàtues cobren vida com a símbol de la resistència política al govern central.
En la segona planta veiem Video Diaries (2001-20), 11 vídeos de records curts amb un cameo de Tilda Swinton, la fotografia Power Boy (Villeurbanne) (2021) i la peça Dorment (2021), en la qual el director torna a filmar a Tilda Swinton dormint en dues pantalles simultànies que separen realitat i somni, amb música de Ryuichi Sakamoto, i on David Sylvan recita el poema Dreams d’Arseni Tarkovski. Per a acabar, Teem (2007), en el qual el director grava en tres pantalles al seu amic endormiscat preparant-se per a hibernar, i Memoria, Nuquí (2017), on el clatell d’un actor amb lesions, sota el reflex d’un filtre vermell en un finestral, ens recorda a una constel·lació o a l’abrasió de la pell.
Els temes recurrents al cinema de Weerasethakul estan plenament representats en la mostra: l’espiritualitat, la vellesa, la malaltia, l’amor, les relacions familiars, la tradició, els animals, els fantasmes del passat, el bosc, la jungla… així com el vessant més política i reivindicativa que el director contextualitza amb la repressió anticomunista que va deixar un rastre de víctimes i desapareguts entre els anys 1960 i 1980 a Tailàndia.
El projecte, produït per l’Institut d’Art ContemporainVilleurbanne/Rhôbe-Alps (IAC) i la col·laboració de Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona es podrà visitar fins al 22 de mag i és l’inici del cicle “El cinema més enllà del cinema”, la proposta del centre per a tractar la relació entre l’art i el cinema que inclourà monogràfics de Reinjelle Tepstra, Lúa Coderch, Albert Serra i Marine Hugonnier.
