Una casa feta d’històries: la Casa de Recés

Les millors històries, les que t’impacten i et fa mirar el món d’una altra manera, no sempre són a les pàgines d’un best-seller o en una sala de cinema. De vegades, les històries més reveladores s’amaguen, com en el cas que avui se’ns presenta, darrere de la porta d’un edifici molt antic, perdudes entre les desenes de carrerons que dibuixen el barri Gòtic de Barcelona. I és que totes les dones que han passat per la Casa de Recés tenen una història per explicar: com van arribar sense res i van marxar amb tot de coses, com es van ajudar les unes a les altres per tirar endavant. Però el més important és que totes se’n van sabent que a la seva història encara li queden molts i molts capítols.

Ja fa cinc anys que va néixer la Fundació de l’Esperança juntament amb la seva insígnia, la Casa de Recés. Creada per l’Obra Social ”la Caixa”, des del 2013 aquesta fundació ha atès unes 6.000 persones i més de 1.600 famílies, ja sigui ajudant els adults a trobar feina o els més petits a fer els deures i desenvolupar els seus talents. Però la història de la Casa de Recés es remunta a molt abans: com recorda una placa que hi ha al pati, es va posar en marxa el 1744, amb l’objectiu de lluitar contra l’esclavitud sexual a la qual es veien obligades, en l’època, moltes de les dones que arribaven a la Ciutat Comtal des dels pobles petits.

Des d’aleshores, per aquesta casa —constituïda ara com un centre d’acollida per a dones d’entre els 18 i els 35 anys— han passat noies amb tota mena d’històries darrere (violència de gènere, maltractament familiar, xarxes de prostitució, addiccions), però sempre amb un fil comú: “les ganes de donar-se una oportunitat a la vida i de deixar-s’hi acompanyar”, explica Llum Delàs, directora de la fundació.

Aquí les noies tenen un equip de dones referents, disposades a ajudar-les en tot. “Tracem un pla de treball amb cada una, que anem revisant cada sis mesos o quan cal”, ens explica la Gemma, una de les educadores. “Els objectius de les noies van des de deixar de fumar fins a treure’s l’ESO”, afegeix, “tot i que, en aquest últim cas, l’ideal és que puguin compaginar els estudis amb una feina”.

A més, per a aquestes noies la Casa de Recés és el més semblant a una llar. Una llar formada, naturalment, per totes les companyes, per una sala plena de fotos que han fet elles mateixes, per la passió amb què la Llum parla d’elles, pels esmorzars de cada matí amb la Gemma mentre repassen els titulars dels diaris i pels tips de riure que es fan amb l’Araceli —encarregada de la cuina des de fa 23 anys— les nits que veuen juntes Gran Hermano o els partits de futbol.

No hem d’oblidar, però, que es tracta d’un recurs temporal on es poden agafar un temps per reconstruir-se, prendre aire i preparar-se per volar totes soles. Per això, a la directora li preocupa que les noies cometin errors pel camí: l’important no és que ho facin bé, sinó que ho facin pel seu propi peu. “Cal deixar que s’equivoquin, però mirant-les d’una manera que elles sàpiguen que estàs esperant un pas més, que esperes que surtin del mal pas i hi posin tota la força”.

I resulta que moltes, quan surten, decideixen fer pels altres el que un dia algú va fer per elles. “Moltes acaben treballant en l’àmbit social, com si volguessin tornar l’ajuda que van rebre”, diu la Gemma. És el cas de la Paula, ara treballa de compositora i torna per fer classes de guitarra a les noies que viuen a la casa. O el de l’Andrea, que viu en un pis de lloguer mentre cursa un cicle d’integració social. “És preciós. És educació per mimetisme i contagi. Vosaltres —diu la Llum referint-se a les educadores— els reveleu el millor d’elles. Perquè elles us miren molt atentament. I vosaltres les mireu amb tant d’amor, que acaben adonant-se que això és el que volen i mereixen”.

A la Gemma aquestes paraules li recorden una noia que va passar per allà: “Era totalment hermètica, marxava de totes les habitacions corrents i no aconseguia arribar ni a la porta dels cursos de formació que feia”. Això, sumat a una discapacitat del 33 % que ella mai no va voler acceptar, va fer que l’equip d’educadores gairebé tirés la tovallola. “El millor és que no acceptant la nostra ajuda, al final ho va acabar aconseguint tota sola: ja fa un any que viu en una habitació de lloguer i treballa com a personal de neteja d’un hotel”.

“El que m’agrada d’aquest lloc és veure que, si et donen una oportunitat, pots aconseguir moltíssimes coses”, explica l’Araceli recordant una altra de les noies, que va arribar sense cap mena d’estudis i ara és jutgessa. Perquè quan aquestes noies traspassen el llindar de la Casa de Recés ho fan carregades d’històries, moltes de les quals són terribles. Però quan tornen a creuar la porta anys després, ho fan conscients que la seva història no ha fet més que començar.

*Per protegir la seva intimitat s’han fet servir noms falsos en els testimonis d’aquest article.

Pots llegir més històries com aquestes a  ALMA, la xarxa social social, un espai digital dedicat a l’àmbit social, que aporta una nova mirada al present i al futur de la societat, a partir d’una veu optimista i diversa, i de totes les iniciatives que impulsa l’Obra Social “la Caixa”.