Una ciutat de ‘western’ arran del Cercle Polar

[dropcap letter=”A”]

 mesura que l’avió s’acosta a Islàndia i és a punt de tocar terra, els ulls del visitant queden meravellats. A principis del mes de març, les grans extensions inhòspites —com un desert de sal— que envolten l’aeroport de Keflavík el fan sentir com si es trobés a punt de posar els peus a la lluna. Els ulls s’esforcen a retratar i reconèixer les insinuacions de cràters de joguina clivellats per la terra volcànica, la textura particular que agafa la terra islandesa a vista d’avió. Aquesta impressió de Neil Armstrong, de primer ésser que trepitja el prodigi, ja no l’abandonarà.

Evidentment que a Reykjavík, la capital europea més propera al cercle polar àrtic, és molt fàcil prendre consciència del boom turístic que es viu tant a la ciutat com a tota l’illa en general. És cert que ara les grues i les noves construccions hoteleres puntegen l’horitzó marítim. Tan cert com que els preus de gairebé tot —de tot, menys les piscines públiques amb aigua geotermal— s’enfilen fins a l’estratosfera i que la remor de les maletes amunt i avall —incloses les teves— forma part de la banda sonora del paisatge. Tot això és tan veritat com vulgueu i ho deu ser més encara per qui pugui dir que va ser a Reykjavík abans del boom turístic, o abans del crac financer o abans de l’erupció del volcà Eyjafjalla, que va deixar l’espai aeri europeu carregat de fumera i ara és infinita la cursa per ser el primer turista explorador i després poder gastar una indolència de fart. Però el cas és que hi ha maneres d’aconseguir no sortir de la bombolla lluna on entres així que poses el primer peu a Reykjavík, com qui tasta la temperatura de l’aigua d’una piscina d’aigua calenta.

La ciutat ho fa tot fàcil. Les mides són molt assumibles. A peu s’arriba gairebé a tot arreu. Quasi sense adonar-te’n pots plantar-te a la pista de l’aeroport de vols interns que hi ha a tocar de la ciutat. Una cosa així com topar-se amb un ramat d’ovelles en plena ciutat. Per cert, parlant d’ovelles: són l’animal nacional —al paisatge i al plat—, juntament amb els cavalls de potes peludes. Hi ha més ovelles que islandesos. En concret, pràcticament el doble: unes 600.000, per uns 338.000 habitants bípedes. D’ovelles, a Reykjavík, no se’n veuen, però sí que hi ha una floritura de botigues amb jerseis de llana amb preus prohibitius. Més enllà del fetitxisme de cadascú davant aquests jerseis —veritablement bonics—, no cal patir gaire pel fred. Encara que, com a mediterranis prototípics, si anuncies que al març aniràs a Reykjavík tothom et demana pel fred i per la llum, les seves condicions illenques —i oceàniques— la fan diferent de les ciutats dels països nòrdics. Al març no es baixa dels tres o quatre graus sota zero, les temperatures no oscil·len gaire i la llum, en aquest moment precís de l’any, és si fa no fa com aquí. El vent, si bufa amb ganes, ja és una altra cosa.

Als habitants de Reykjavík els agrada dir que és com una ciutat de western. Es refereixen, així, a la seva singularitat urbanística: una horitzontalitat quasi de poble, amb arrengleraments de cases i pocs pisos, encara que això canvia una mica a mesura que es voregen els afores. És un contínuum, l’única variació del qual són les ondulacions dels barris —un ara amunt, un ara avall— de suavitat plaent. Només arribar, una visita a l’església de Hallgrímur permet fer-se càrrec d’aquest aire de ciutat de western, acolorida i acollidora, que s’estén als teus peus: un davantal de cases de fusta, policromades, enlluernades per un sol que —la latitud mana— brilla amb força esclatant i amoroseix les muntanyes nevades d’illots i golfs veïns.

L’església de Hallgrímur és l’edifici més alt de la ciutat: una mena de piràmide sinuosa, de color de ciment, més pintoresca que agraciada, més emblema que atractiu. No deixa de ser curiós que no la van enllestir fins al 1986. Diria que aquesta mena de desplaçaments temporals i espacials són freqüents a Reykjavík. Un altre exemple: la cervesa va estar prohibida fins al 1989, encara que, després, el país s’ha posat ràpidament al dia fabricant cerveses pròpies. Però abans que el cap no ens doni voltes, anem a pams. La ciutat en si té uns 121.000 habitants. Ciutat i conurbació, 212.000. Si surts dels límits caminables de la capital —tot depèn de les cames que gasti cadascú—, el cotxe és un imperatiu. Les línies de busos són poc operatives, per funcionament i per preu. La fressa de la circulació dels cotxes, equipats amb punxons a les rodes per combatre la neu i el gel, és una altra companyia particular.

Dir d’una ciutat que ho fa tot fàcil vol dir moltes coses, no sempre òbvies. Algunes formen part d’una atmosfera que t’embolcalla i t’amanyaga. És clar que això també depèn de les expectatives d’aquell que hi aterra de nou: hi ha qui, enderiat a omplir i farcir el catàleg de meravelles de la naturalesa que concentra l’illa —guèisers, cascades, volcans—, tan sols passarà a Reykjavík unes hores i dirà que la ciutat són només dos carrers. En aquest cas, millor per a nosaltres. Reykjavík demana ser degustada de dins i de fora, com una doble pell per resseguir. Els exteriors tenen una pàtina surrealista, de pel·lícula on els plans se superposen sense que res grinyoli. Hi opera una harmonia interna. Fem l’exercici: anem fins a l’Harpa, el sumptuós centre de concerts i conferències arran de badia. Des de fora, impressionen els seus cubs, com vitralls d’escates. A peu d’Harpa, s’aprecia el contrast fantasmagòric de la neu a les muntanyes amb el mar, les obres d’enginyeria dels voltants, amb una activitat febril per aixecar nous edificis. I ara entrem dins l’Harpa. Crida l’atenció la delicadesa amb què són tractats els interiors; gràcies a una arquitectura seductora —el caliu de la pedra volcànica, fosca— submergeixen el visitant dins una bombolla de líquid amniòtic. El mateix passa amb les cases. O amb els museus. O amb les llibreries, l’escampall és formidable! A les llibreries és usual trobar-hi un espai tranquil per fer un cafè, per berenar, per llegir —o escriure— i passar-hi una estona confortable. En alguns moments, el cafè de la llibreria arriba a ser un indret tan calmós com una biblioteca. Només cal passar el peatge inevitable de l’allau de gadgets turístics a l’entrada però la resta és agraïda civilització. A l’Eymundsson —en concret, a l’altell amb vistes al carrer Austurstræti— o a la Mál og Menning acompanyat d’una delícia de xocolata s’hi pot assaborir una tarda exquisida.

Quan vespreja, de les cases —no és país per a persianes— en surten puntets de llum que sembla que fonguin, per una estona, afectuosament, aquest dins i aquest fora que defineixen la ciutat. Hi ha pubs on t’hi passaries hores. És clar que cal saber saltironejar entre l’oferta badada al turisme, però en ple centre es troben a mà, sense entrebancs, locals de nit amb música en directe excel·lent. La concentració de músics i escriptors i artistes per metre quadrat és excepcional. Només surten els números si pensem que alguns fan més d’un paper dins l’auca i, a sobre, cadascun d’aquests papers són capaços de representar-los d’allò més bé. Una nit a l’Hurra, un local senzill en ple centre, a tocar de la plaça Ingólfstorg i de l’espina dorsal de la ciutat —l’Austurstræti, que després es converteix en Laugavegur—, trobes tres concerts. Primer, una mena d’indie new age; després, música electrònica i, finalment, technopunk. Els tres són notables.

Molt a prop de l’Hurra hi ha una de les seus del Museu d’Art de Reykjavík. Això és molt habitual. Un mateix museu té tres seus repartides i especialitzades. Mides proporcionades. No cal patir per exposicions estabornidores. Al contrari, no s’ha de tenir por d’endinsar-se en una mostra d’artistes contemporanis. Amb facilitat s’hi endevinen peculiaritats, ressons d’aquesta espècie de vibració volcànica. Es pot comprovar com aquesta illa a mig camí —o igual de lluny— de tot arreu ha produït artistes d’allò més interessants que han sabut relligar universos partint de la pròpia originalitat per poder anar més enllà: tradició i avantguarda juguen i s’entortolliguen plegades. Joiosament. Així, sense premeditar-ho, vaig descobrir la fondària del pintor Johannes Sveinson Kjarval (1885-1972) —un artista venerat al país—, o l’energia vitalista de Karl Kvaran (1924-1989), el frenetisme caòtic d’Erró (1932) o l’embruix d’Elina Brotherus, una fotògrafa i videoartista finlandesa contemporània que vaig veure a la National Gallery.

L’orgull islandès, que es nota als carrers —en plaques i monòlits, en com són tractats els grans homes i dones i fets llegendaris del país—, la consciència de la seva idiosincràsia sembla que vagi de bracet d’aquests ponts estesos amb molts altres països. Hi ha multitud de raons històriques que expliquen la flaire singular, autèntica, mig anglosaxona —britànica i nord-americana—, mig nòrdica que es pot sentir a Reykjavík. La barreja continental es reflecteix en els vins: a les botigues de l’Estat —les Vinbudín— pots jugar a adquirir-hi ara un vi californià o un d’argentí, ara un riesling o un Bordeus. Les llengües islandesa i anglesa són d’ús corrent, i encara que la moneda són les corones, enlloc cal patir per pagar amb targeta. Una vegada més, ho posen fàcil.

Els desafiaments espacials i temporals de Reykjavík es troben a cada cantonada. Un pub de nom English Pub en ple centre de la ciutat seria, en una altra latitud, una crida vulgar per a ramats de turistes. Aquí és un pub carregat d’elegància. Un concert de Bach, gratuït, a la catedral de Reykjavík semblaria una enganyifa que no compleix les expectatives. Aquí és un acte d’amor d’un pianista que fa anys que cada dimarts toca algunes fugues i preludis de Bach per assolir cotes més altes de perfecció. Aturem-nos un moment dins aquesta església. Encara que és, oficialment, la catedral de la ciutat, les seves dimensions són reduïdes. De teulada blavosa, sembla sortida d’un conte de Nadal, molt a prop del Parlament —també encongit— i de l’ajuntament, una mola grisa que, de tanta voluntat de modernor, és espantosa. Al davant de l’ajuntament, hi ha l’enorme llac, glaçat a principis de març, voltat de cases magnífiques, amb famílies d’ànecs que hi llisquen fins a acostar-se a la llera.

Un altre exemple de desafiament: les piscines públiques a l’aire lliure, amb aigua geotermal i algun hot pot quasi bullint, que formen part dels costums dels ciutadans de Reykjavík. Anar a prendre un bany a les sis o quarts de set de la tarda és com anar a prendre una cervesa. Si s’hi vol més calma, un bany al matí és ideal, tan sols esquitxat, de lluny, pels cursos dels escolars. Els banys i els contrastos de temperatura que restauren cos i esperit fins a una ingravidesa plàcida preparen per al vent, el fred i els menjars i cerveses que es vulguin degustar. La vida de pub s’intueix agradable per la familiaritat que s’hi respira. I el menjar acostuma a ser cosa segura: o al colmado o al restaurant poden trobar-se alguns salmons i bacallans que allargaran la voluptat del bany. El port conserva encara un aspecte modest i atrotinat que en un tres i no res pot capgirar-se amb la voracitat urbanística. Passejar-hi i fer cap a un restaurant i tastar un peix flamejat o bé un cavall tendríssim no té pèrdua. I acostar-se fins a la banda del port que no sembla feta per ser visitada i voltar pels barris residencials —Verstubær o Gandar, amb l’església catòlica que dona a Tungata i un parc espaiós—, nodreix la impressió de trepitjar una punta concreta del món, un extrem inconegut.

A Reykjavík, difícilment la imatge completa és la que sembla a primer cop d’ull. Fins i tot les aurores boreals es fan pregar. Tanta activitat geotermal per força ha d’assenyalar una certa efervescència subterrània, una mena de tremp tel·lúric. Potser aquesta sigui la màgia i el desafiament definitiu que proposa. Potser no és més que un mirall de les històries de trolls que cobreixen l’imaginari social —i exposicions i souvenirs—. Tan incrustats com estan en la seva pell, al final juraries que tu també n’has vist, de trolls.